Turqueries

El dissabte s'estrena Il turco in Italia al Liceu, de Rossini, un autor poc representat al Liceu. Després de la interessant conferència de Radigales, no havia quedat prou convençuda com per comprar entrada: la música plena de fòrmules tòpiques i repetitives que escoltem a les altres òperes del Bel Canto i l'argument, una bufonada. Però, ahir, vaig tenir la gran sort d'assistir a l'assaig general i una s'ha d'empassar les opinions.

La trama, una turqueria amb quasi un rapte, és una pallassada molt original -un escriptor l'escriu al mateix temps- feminista i enginyosa. La música, d'un joveníssim Rossini, té moments de gran gust i domini del color de les veus i l'orquestració, en alguns compassos, molt mozartiana, és una delícia. Si afegim que les veus estan de faula, com va passar ahir, el gaudi és complet.

La posada en escena l'aprofita amb audàcia i que ens fa divertir molt. La fan passar a una indefinida època del XX, amb el moviment de plans frontals senzills i plens de sorpreses que no desvelarem. Pocs elements i molt bon control dels personatges i multitud de figurants amb cantants del cor. Cromàticament impecable i figurins correctes. Els girs còmics, hilarants i la panxeta de set mesos de la Nino M assimilada amb graciosa resolució.

Per anar encara més ben preparat al Turco, recomano els posts del Joaquim, José Luís i altres. Escoltem la gran obertura, amb gran compromís per a la trompa, ben resolta ahir al Liceu i veiem la promo: