jueves, 9 de mayo de 2013

Sense ficció?



Dimarts passat a tv3, el documental per desmuntar pors al procés sobiranista lidera audiències. Ens el vam posar ahir, tranquil·lament, a la carta. Paisatges nets i impecables d'un país que sembla centreeuropeu tot i que en Folch ens recorda que som país urbanita, industrial i poc agrari. Uns desconeguts posen amb somriure dentrífic. Què feliços serem. Trenta veus a favor de sortir i una molt petita en contra. No segueixo. Millor la crítica de la Mònica Planas a l'Ara:

Després d' Adéu, Espanya? ... Hola, Europa! Només amb els títols i els signes d'interrogació i admiració, és evident que el reportatge adopta un posicionament contundent a favor del procés sobiranista. És lícit perquè no pretén camuflar-ho. El programa s'estructura donant arguments contra les pors, autosatisfent convençuts més que no pas convencent dubtosos o contraris. L'optimisme recalcitrant podia provocar certa incredulitat. Hola, Europa! no trobava entrebancs. ¿Tindrem aigua? Sí. ¿Podrem continuar parlant per telèfon? Negociant, i tant. ¿I el boicot? Res, xavalla. ¿I les pensions? Com sempre. Ah! I tots tranquils, que Telecinco la continuarem veient, segons l'anàlisi de Marcel Coderch. Van pensar en tot menys en les dones. De trenta-un experts consultats, només quatre dones. I la primera no va sortir fins al minut quaranta, aproximadament. Sorprèn tenint en compte que Dolors Genovès n'és la directora. L' off anava a càrrec de Txe Arana, la veu oficial de l'independentisme, amb píndoles narrades per Jordi Boixaderas, que va fer una entonació més de publireportatge declamat que no pas periodística. Vam notar un abús de les metàfores visuals (algunes de molt còmiques), que jugaven amb paisatges àrids i núvols quan es parlaven d'arguments adversos i d'escenaris paradisíacs i fèrtils quan els continguts eren més optimistes. Flagrant la inclusió de la imatge d'un cartell en una nau industrial que resava: "Prohibit passar de la línia vermella a tota persona aliena" quan s'explicaven situacions hostils que ha de patir Catalunya. Ara bé, el selecte recull visual del país provocava orgull patri fins i tot en els més indiferents. En global, un reportatge molt pla, acumulatiu, sense girs i formalment monòton. Esperem que el procés cap a la sobirania no se'ns faci ni tan llarg ni tan avorrit.
I destacar el que diu en Monegal a eP: Los apuntes de Josep Ramoneda («no he escuchado nunca ningún argumento de España ofreciéndonos quedarnos. Todas sus manifestaciónes siempre han sido en negativo») y las de Antoni Castells(«España está acostumbrada a imponerse, no a pactar»).

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada