Any Wagner (3) i el foc màgic

Brünnhilde a la roca de foc de Klmrt

Feuerzauber és l'últim fragment de l'òpera Die Walküre. No pretén ser un gran final conclusiu amb tots els personatges como a les òperes convencionals, sinó que acaba de forma amable, sense trencar amb la coherència de la tetralogia de l'Anell.

Wotan, després d'haver invocat Loge, déu del Foc, envolta a la seva filla Brünnhilde amb un anell de flames, i crida allò de ningú que tem la punta de ma llança creuarà aquest foc, deixant clar que tan sols un  gran heroi (Siegfried) podrá posseir la seva valquíria. 

Ho canta en mig minut, el fragment dura uns quatre: d'aquesta manera la veu passa a un segon pla, no usa àries de lluïment, sinó que fa aquest arioso que concorda a la perfecció amb la trama argumental. La veu passa a ser un instrument més de l'orquestra, competint amb la resta d'instruments, cosa que requereix gran resistència y potència. (Terfel mostra un cert esgotament al video)

El fragment s'inicia (min 1.00) amb el motiu del foc, alegre i juganer, que acaba d'invocar-se. Després, dos dels temas de Loge: flautes, piccolo, arpa i triangle, instruments més aguts. Arriba el motiu del son, en una senzilla i eficaç progressió descendent, Brünnhilde està del tot adormida. Vindrà acompanyat pel del foc, ambdós es toquen fins el final. Apareix Wotan cantant el tema de Siegfried, l'heroi sense por, el que podrà alliberar a la valquíria. Això va seguit dels metalls que repeteixen el tema. Cellos toquen el motiu de l'adéu: el pare s'acomiada de la filla. Final, les trompes toquen el tema del destí, que anuncia la següent jornada. 
Impressionant com entrellaça Wagner els motius; tots amb coherència contrapuntística y harmònica.

La versió del Met del curs passat presentava una encesa del foc i una vista d'ocell de la valkíria, absolutament espectacular. El millor d'aquella representació: ni els espectadors eren capaços d'esperar el silenci per l'ovació final.