 |
| La túnica de José. Velázquez. 1630 |
La vida de otro José de la Biblia, el patriarca, tiene tanta miga que ha servido a pintores, grabadores, escultores y escritores de material para imaginar un buen número de obras, muchas más que las dedicadas a José padre de Jesús, patrón de obreros y valencianos y santo de hoy lunes.
En el Génesis se relata que José, el hijo número 11 de Jacob (el 12 es Benjamín), además de ser un iluminado a través de sueños, era el favorito de su papá, quien le regaló una túnica de colorines. Los hermanos, celosillos, deciden tirarlo a un pozo seco y más tarde lo venden como esclavo a unos mercenarios que se lo llevan a Egipto. De vuelta a casa, los hermanos le enseñan la túnica ensangrentada de José a Jacob diciéndole que se lo ha cargado una fiera.
 |
| José y la mujer de Putifar, Murillo, 1640 |
José trabaja duro, se vuelve cachas y hace de contable en casa de Putifar. La esposa del amo, sin nombre, trata de seducirle varias veces, José no cede y huye. Cuando Putifar regresó a casa, escuchó la falsa acusación de intento de violación de su frustrada esposa. Encolerizado, hizo que lo encerrasen en prisión. Entre los presos se hace famoso por saber interpretar sueños.
 |
| José y el Faraón, Alma-Tadema, 1874 |
El copero del faraón había compartido celda con José y le habla al monarca de su amigo ya que el rey vivía atormentado por las pesadillas. José supo explicar los sueños del faraón y le complació tanto que lo nombra regente de Egipto y lo casa con la noble Asenat, hija de Putifar (ésta sí tiene nombre). Como en Egipto habían hecho acopio de trigo, gracias a los consejos de José, cuando llegaron las sequías vinieron de tierras vecinas a comprar grano. Jacob envía a sus diez hijos mayores a pedir ayuda a la corte egipcia y se presentan ante José sin reconocerlo. José les obliga a volver a Canaán para taer al pequeño Benjamín, los coloca en la mesa del comedor de mayor a menor y les cuenta que la copa de la mesa tiene poder ... al final, el pueblo de Israel con Jacob a la cabeza parte hacia Egipto. Padre e hijo se reecuentran y será Moisés quien llevará 430 años después, los restos de Jacob y José de vuelta a Canaán, la tierra prometida.
 |
| La vida de Joseph en la puerta del Batisterio de Florencia, Ghiberti, 1420 |
Toda esta historia le sirve a Thomas Mann para escribir en 16 años, una gran tetralogía a la que le voy a hincar el diente próximamente, José y sus hermanos. También, los ballets rusos de Diaghilev interpretaron la Josephlegende de Richard Strauss en 1914, basada en la historia de la mujer de Pitufar, que también tiene una versión sinfónica de 1947 (aquí la Staatskapelle Dresden con dirección de Rudolf Kempe)
Queridos Josés, Joseps, Josephs, Yusufs y Pepas, que tengáis un feliz día y espero que os guste este fragmento tan Straussiano:
Entradas
És una de les grans històries de la Torà. Un reconstrucció mítica per vol donar caràcter històric a la fugida de les tribus d'esclaus (ètnicament diversos) que es van traslladar d'Egipte a Canaan i que van començar a donar cos a l'Israel històric unificat sota la monarquia de David.
ResponderEliminarTomas Mann l'he llegit poc. Però ja hi posarem remei. Ja ens explicaràs què tal.
"Thomas".
EliminarAl principi no eren esclaus, oi? què va fer que ho fossin més tard?
EliminarA mi em sembla una història per sucar i per això vull sentir com cuina la salsa el Thomas Mann. Amb els Buddenbrook escriví una saga fabulosa.
Et faig un petit resum.
EliminarEls patriarques no formen part del poble hebreu com a grup ètnic. Són personatges que en el Gènesi serveixen per configurar l'espai mític de la història.
El poble hebreu coma tal no existeix fins l'establiment de les tribus a Canaan. Aquestes tribus eren grups humans de procedència diversa que els unia l'esclavitud patida a Egipte, i que troben sota el comandament d'un cabdill (Moisès) i un esbós de religió monoteista heretada del culte al sol d'Akenaton (no es pot parlar pròpiament de judaisme) la possibilitat de compartir una terra, que s'acabarà convertint en Israel de la mà de la monarquia (Saül, David, Salomó...), després de l'època dels Jutges. Tot això entre els segles XV i X a.e.c. Després de Salomó, l'estat es divideix en Israel (nord) i Judà (sud), i van fent la viu viu, ara m'envaeixen, ara m'independitzo un altre cop, fins que els romans es carreguen el Temple (2n Temple, any 70) i els jueus perden les tres guerres contra Romà (70, 113, 132) i es produeix la diàspora definitiva, tot i que la presencia jueva a Palestina ha estat sempre constant i superior a l'àrab. Però això ja és una altra història.
magnífic resum, Enric, gràcies mil. Quan Jacob va marxar cap a Egipte per retrobar-se amb Josep i fugir de la fam, devien ser com refugiats, no com esclaus, o sí?
EliminarPobre Enric, quina llauna que t'estic donant..
No pateixis, no sempre tinc ocasió de parlar dels temes de la meva primera carrera. Quan menciones la Bíblia, la gent surt corrent.
EliminarJacob és un nom fictici que serveix per referir-se a una tribu sencera. Eren seminòmades. I sí, van emigrar. Però els egipcis no eren gaire delicats amb els estrangers (cap poble ho ha estat). El terme "refugiat" no existia, però mà d'obra sempre en feia falta.
Pensa, però, que les històries patriarcals són llegendàries. Van ser "inventades" per donar brillo als avantpassats hebreus, per allò que fa lleigs dir que provens d'esclaus (com els australians, he, he...). És el mateix que passa amb Artús. Si rasquem sota qualsevol dinastia reial sempre hi acabarem trobant un pagès. Li posen una espasa a la mà, li fan tallar uns quants colls, fem aparèixer la Marededéu o un mag i ja tens un heroi, que llueix més.
gràcies un altre cop, Enric, tú si que li dones brillo!
EliminarLo malo es que a los José del 19 de Marzo nos toca el otro. Gracias!
ResponderEliminarEl otro es un pobre mandado, pero bellísima persona. Quiero que vuelva a ser festivo!
EliminarFantástico post! Muito obrigado.
ResponderEliminargràcies, F.Um!
EliminarLa catequesi, així, il·lustrada, musicada i amb debat desmitificador final és molt més edificant. Més, més, sisplau!
ResponderEliminarAgraeix-li sobretot a l'Enric, que ens posa les coses a lloc. A mi, només m'explicaren el Nou Testament, però el Pentateuc no i és molt bonic.
EliminarM'afegeixo a la felicitació.
ResponderEliminarA través de l'art aprenem història, i de la real, no l'oficial.
Una abraçada
L'art és història oficial ja que les obres en la seva majoria són encàrrec de l'Església, però al XX ja comencem amb l'iniciativa pròpia dels artistes.
EliminarNo, si ja ho se que les pintures son encàrrecs dels poderosos, en aquest cas de l'Església. Quan jo em referia a que aprenem història real, es gràcies a la teva entrada i als comentaris que ha fet l'Enric H.March.
Eliminargràcies, Josep, a veure si puc fer una segona entrada del gran Joseph, patriarca. Gràcies a l'Enric, he vist molta obra del Chagall dedicada a ell.
EliminarUn magnífic post, Kalamaar. Jo sento gran apreci pel Sant Josep casat amb Maria, un home resignat i bondadós però el Josep dels somnis és molt interessant. per cert, ara devem estar passant anys de vaques flaques perquè espero que no s'aprimin més.
ResponderEliminarEl resum de l'Enric H. March m'ha agradat molt.
Ah! I els llibres que llegeixes m'encanten!
Jo també m'estimo molt al papa Josep. Ja has llegit José y sus hermanos, Glòria? m'està costant trobar-los, descatalogats els 4 volums!
EliminarNo, Kalamar. Fa molt temps que no agafo Mann.
ResponderEliminar