Millor que una sirena

El primer col·legi mixte i privat dels anys 60 de Palma fou el Lluís Vives. Es troba al costat dels dos instituts, Ramón Llull i Joan Alcover, construïts a les Avingudes durant el període republicà. A part de no haver ni monges ni capellans, tenien un projecte educatiu modern, s'estudiava només l'anglès i no el francès, una cuina molt bona (menys els canelons) i un gran edifici molt assolellat. Si plovia, no ens quedàvem sense sortir perquè anàvem al pati cobert de planta baixa on ens matàvem per comprar el bocata de tomàtiga al bar.

Pujar o baixar de les aules era una festa. L'escala tenia els replans en voladiu que vibraven molt. No sonava ni timbre ni sirena, sinó unes músiques a tot taco que cantàvem en fals anglès i que duraven els tres minuts justos per ser a l'aula. Els canvis de classe tenien la gràcia de servir per abocar-nos als passadissos-terrasses per contemplar els nois grans, ens tocava el sol, i miraven els atletes que ocupaven el pati de davant.

Recordem les amigues, quatre de les cançons que també eren èxits comercials:
Una era la molt country The Gambler, amb la veuarra greu del Kenny Rogers dient allò de out of aces..i

You got to know when to hold them, know when to fold them,

Know when to walk away, know when to run.

You never count your money when you're sittin' at the table,

There'll be time enough for countin' when the dealin's done.

La que sí ens va marcar fins al punt de comprar-nos el single va ser el Jealous Guy en la versió de Roxy Music. Era un èxtasi sentir-la pujant del pati i corejar-la, bledes enamoradisses com érem. Em segueix agradant molt, sobretot quan canta el saxo i xiula en Brian Ferry. Després vam descobrir que era de John Lennon i encara ens va agradar més, tot i que no enteníem com podia John patir gelos per una dona tan estranya com la Yoko,

 La que va sonar molt de temps era l'antigalla encantadora del 69 "Raindrops Keep Fallin' on My Head" dels H David i B Bacharach, aquella que acompanya a un jove Paul Newman amb bicicleta i va guanyar un Òscar per la millor cançó de la pel·lícula Dos hombres y un destino, és a dir, Butch Cassidy and the Sundance Kid.

Pop Corn o Palomitas de Maíz era una de les melodies que també va fer furor, sobretot entre els nois: els anava molt tot el que sonava a sintetitzador. Havia estat composta al 69 per G Kingsley, però l'èxit es deu al grup Hot Butter al 71. Era una de les cançons de sortida de les cinc, ens delíem perquè sonés després de tanta classe.