domingo, 4 de marzo de 2012

cuerpos oscuros


Dos hermanos, de cuyo pasado nada sabemos pero imaginamos lleno de tristeza, tienen mucho que compartir pero no son capaces de hacerlo. Uno, Brandon,  está por seguir sus rutinas sexuales, la otra, Sissy, se las rompe porque busca algo de apoyo en su inestable vida. Son dos los que descubren la sucia adicción de Brandon, la hermana y el jefe, que encima se enrollan en su propia cama. Herido y acorralado busca hasta la desesperación sexo sórdido pues la brizna de ternura que ha sentido por una compañera de trabajo le produce todavía más frustración.


Steve McQueen, director británico de Shame, artista que borda cada imagen y llena los 100 minutos con planos y secuencias de gran belleza se ha quedado algo corto en el guión. Por una lado tenemos unas escenas de caza de un Brandon-Fassbender muy serio y seductor que contrastan demasiado con un impulsivo consumidor de sexo cuyos gestos están llenos de exageradas muecas y dolor. La mentira se sugiere y no se explota, ni siquiera cuadra con los ataques de vergüenza de Brandon. Y sobre todo necesitamos saber algo más de la relación entre hermanos, que se desarrolla tan solo en dos cortos diálogos, hábilmente filmados de espalda.



Fassbender, física y interpretativamente perfecto, se mueve en espacios limpios, modernos y sin vida, fondos ideales para hacer brillar a los cuerpos, el cabello y los bellos rostros de mujeres reales (que no tienen nada que ver con las plastificadas chicas del material porno de su apartamento). Es un hombre de gris, que duerme en sábanas grises y tiene un ropero en blanco y negro. Sissy (Mulligan, clavadita a Michele Williams) canta con una lentitud pasmosa un New York  New York carnoso, se adorna con fieltro rojo y muestra su sangrante dolor de forma muy aparatosa. Pero ambos son personajes oscuros que se mueven en unas tinieblas forzadas por la historia.


La banda sonora combina con gracia algo de funk de los ochenta con las variaciones Goldberg de Gould, aunque hubiera estado bien añadir esta preciosidad, Darkness,  de los Police:



I can dream up schemes when I'm sitting in my seat
I don't see any flaws 'til I get to my feet
I wish I never woke up this morning
Life was easy when it was boring

I could make a mark if it weren't so dark
I could be replaced by any bright spark
But darkness makes me fumble
For a key, to a door that's wide open

Instead of worrying about my clothes
I could be someone that nobody knows
I wish I never woke up this morning
Life was easy when it was boring

I can dream up schemes when I'm sitting in my seat
I don't see any flaws 'til I get to my feet
I wish I never woke up this morning
Life was easy when it was boring
I wish I never woke up this morning
Life was easy when it was boring

14 comentarios:

  1. Jo hauria jurat que es tractava del Clavecí ben temperat.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. també hi és, tens raó, Allau:
      http://filmmusicreporter.com/2011/11/12/shame-soundtrack-details/

      Eliminar
  2. Jo, com que sóc més gran, comparo a Mulligan amb Simone Signoret. No he vista la pel·lícula però no la descarto. Mulligan em va salvar Drive i em va agradar descobrir-la a "No me dejes nunca".

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. la veritat és que m'agrada molt més la Signoret que les altres dues, que són dues ninetes, encara que treballen molt bé.

      Eliminar
  3. La tengo pendiente para la semana que viene. Ya opinaré...

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Bienvenida, Maga Marga!
      a ver qué te parece.

      Eliminar
  4. por fin he visto la peli, en pésimas condiciones eso sí, porque no he tenido tiempo de ir al cine. A mi no me ha defraudado en absoluto, lo mejor de la peli es la relación entre los hermanos que se puede imaginar perfectamente sin necesidad de que la cuenten de manera explícita.
    Muy buena dirección de McQueen.

    ResponderEliminar
  5. me alegro que te gustara tanto, seguro que estarás de acuerdo con la original crítica de JL:
    http://anchaesmicasa.wordpress.com/2012/03/22/shame/

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Pues sí, estoy de acuerdo con esta crítica. Yo añadiría que el pasado incestuoso de los hermanos es el que está presente en toda la película sin que se hable explícitamente de ello, y es probablemente el desencadenante de la inestabilidad de Sissy y de la incapacidad de Brandon para tener una relación de pareja.

      Eliminar
    2. No lo veo tan claro esto aunque es una posibilidad. Creo que singles como Brandon hay a porradas sin incestos por enmedio.

      Eliminar
  6. Una pel·lícula molt dura, no tant per l'addicció sinó por la forma brutal d'exposar-lo. Les vegades que el cinema ha tractat el tema s'ha fet sempre des del punt de vista de la necessitat de buscar companys sexuals per a la satisfacció de la necessitat. A "Shame" aquesta addicció se'ns mostra despullada, i mai millor dit. La nuesa física de Brandon va més enllà: és la nuesa psicològica i l'exposició. Se'ns mostra la part més privada d'aquesta addicció: la masturbació compulsiva. I és aquí on hi ha la duresa (no és un acudit fàcil) de la pel·lícula: en la solitud de Brandon hi som representat tots, sigui quina sigui la relació que cadascú de nosaltres té amb el sexe (amb el seu sexe): no hi ha graus d'addicció; el de cadascú és absolut, d'aquí que resulti fàcil l'empatia o el fàstic.

    A les emocions que la pel·lícula produeix hi ajuden, de manera magistral, tots els aspectes que envolten la història nua. El decorat, la música (però especialment el "New York, New York"), el ritme interpretatiu, els diàlegs, etcètera, etcètera. Res és gratuït. McQueen sap de què parla i ho expressa perfectament.

    La relació entre els dos germans no crec que tingui a veure amb l'addicció en si. L'incest hi és latent. Però si no s'hi incideix de forma explícita és perquè no cal. Si l'addicció i la incapacitat de relacionar-se afectivament defineixen Brandon, a la germana la defineix la dependència afectiva. Si la història mostrés la relació incestuosa hauríem descobert que el resultat és el mateix de qualsevol de les altres relacions de Brandon: la incapacitat d'ell per cobrir les necessitats afectives de la parella. Si aquesta parella és la germana o qualsevol altra dona no té més importància; per tant, el director se centra en la que pot entendre la majoria dels espectadors. L'incest hauria afegit massa sorolls al problemes personals dels dos germans. No hauríem vist l'addicció, sinó l´incest perquè socialment resulta molt més impactant. És probable que les mancances dels dos germans tinguin el mateix origen (familiar i afectiu) , d'aquí que la trobada sexual entre ells dos fos possible en el passat. L'incest, quan no és forçat, és sempre un refugi.

    Brandon no suporta la presència de la seva germana, com no suporta una parella més o menys estable perquè l'addicció al sexe necessita alguna cosa més que la pura satisfacció. Necessita la novetat constant. I manca de novetat, resulta molt més satisfactòria la masturbació (mentalment s'hi pot introduir qualsevol fantasia que la faci atractiva). Sissy és allò conegut, massa conegut, que, a més, li demana una atenció que ell necessita ocupar en complaure la seva pulsió; mentre que les putes, el material porno o les fantasies no se les acabarà mai. L'escena del club gai és una mostra de tot plegat: sexe fàcil, immediat, sense transaccions de cap mena i variat. Que sigui amb homes no té cap mena d'importància: l'addicció al sexe només reconeix la satisfacció de la pulsió.

    Tornant al principi, jo l'he trobat dura per la forma descarnada (encara que artística) d'exposar-ho. Per a qui no tingui un mínim de comprensió del que se'ns explica (addicció, incest, mancança afectiva), la pel·lícula haurà resultat inquietant.

    M'he allargat tant, kalamar, que em sembla que aprofitaré el text per fer-ne un apunt :)

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Has fet molt bé. M'agrada tornar enrera i revisitar apunts. M'adono que vull tornar-la a veure i baixar els esgraons amb els ulls ben oberts.

      Eliminar
  7. He trobat (i he conegut) aquest blog, i m'ha agradat mot, gràcies al blog Bereshit. El McQueen és un director molt interessant i que cal seguir. Et deixo el mateix enllaç que a Bereshit, d'un blog de cinema que segueixo (el meu cinèfil de capçalera), i que segur que t'agradarà també.
    http://elseptimosello.blogspot.com.es/search/label/Shame

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Benvingut i gràcies, Lluís. El vaig llegir l'article de seguida que el deixares a ca n'Enric. L'he trobat molt sucós i de lectura lenta, perquè hi ha molta teca.
      Ens parlem,

      Eliminar