Klaus

Klaus Guth torna al Liceu després de dirigir la fascinant escena del Parsifal de fa tres mesos. Ho fa amb una Ariane et Barbe Bleue que explota el captiveri i l'alliberament de l'ànima. Una proposta que repeteix algunes idees del Parsifal, però que són molt necessàries en Ariane. Ella, la sisena esposa, en el moment que entra al castell comença a sentir claustrofòbia i només busca desobeir i saber què s'hi amaga darrera aquesta sala tan pulcra. Guth ens engàbia durant dues hores amb algunes claus molt poètiques:

Les claus de plata. (i spoilers!)

1. Barba-blava, una mena de Josef Fritzl (el monstre d'Amstetten com recorda Radigales), que té al soterrani secuestrades les seves anteriors dones, sembla un senyor ben normalet però violent i molt present en els pocs segons que hi és a escena. Lligat al llit però, no és ningú.
2. La dida, una vella bella Bardon amb capelina, vol fugir però és la primera que obeeix a l'amo i obre les portes permeses on esclata la llum de les pedres precioses, sense apreciar el que veu l'Ariane: les dones en perill.
3. La casa, les portes, la claraboia, són les fronteres dels mons psíquics per descobrir. Cada porta és la capelleta (hornacina) de cada dona anulada i petrificada, inclosa la d'Ariane.
4. Les joies, identificades amb la claror brillant cada vegada que la dida obre una de les portes. Tenen un lleuger to de color en funció de les gemmes: blavós, rosat, verdós. L'esclat enlluernador arriba a la sisena, la d'Ariane, simbolitzada amb els diamants: llum i noblesa.
5. La rígida simetria, marcada per la porta de l'exterior a la que només té accés en BB i la claraboia de la coberta que ens indica, amb prou feines, el moment del dia o alguna emoció.
6. Un espai claustrofòbic només trencat per l'esquerda irregular del terra. És la via cap a la setena i prohibida porta.

La clau d'or

Baixem a l'inframón de la mà d'Ariane, la valenta. La dida poruga que prefereix restar a dalt i no saber, desapareix. L'infern ja s'havia anunciat per uns vapors que pujaven per l'escletxa. Les masmorres amb porta de galliner són els habitacles d'unes germanes malaltes, plenes de tics nerviosos i moviments compulsius. Poc a poc l'Ariane les va acostant a una altre realitat i els va treient les cadenes amb paraules d'amor. Les guia cap a la llum trencant una finestra però elles naveguen al llit pensant en que s'ofegaran. 

Tòtems

El  millor bàlsam per les captives es arrencar amb contundència els objectes fetitxe que les uneixen a l'amo del castell. Una sabata, una perruca o un ninot, però ai! torna Barbablava ferit i lligat al llit i les noies guarides recauen en veure al sac del monstre, aquests objectes record. Ja no marxen amb Ariane, es treuen les suaus jaquetes de colors pastel, les deixen a terra, mentre la dida ben arrelada al castell, juga poseïda amb les coses del sac..

Hi ha un personatge dels dibuixos de casa nostra, pels més petitons, que sense cantar ¿dónde estan las llaves matarile? en dóna al Guth les pistes per tal de trobar els tresors, i si no mireu l'enllaç des del 2m50s.

Avui l'he vist per segon cop i la música de l'orquestra m'ha fet gaudir encara més de l'obra de Dukas. En canvi, Ariane (Charbonnet) ha fet un terrible primer acte. Però millor anar a l'apunt del Joaquim, que està molt ben afinat.