Tour-operador a París

Mitjanit a París. No l'he trobada ni tan sols encantadora. La darrera estrena de Woody Allen és un viatget romàntic on l'únic interessant són les recreacions dels personatges del passat. Crec que el primer error ha estat donar el paper principal a Owen Wilson com alter ego d'Allen. Es passa la peli movent el cap a l'estil neuròtic de l'amo, ficant i treient les mans de les butxaques i a sobre, posant els morritos en tensió orbicular constant. Molt irritant ell, i si no, mireu la tirallonga de fotos de sota dedicades a l'infumable actor. Quan parla (en anglès) la cosa empitjora ja que té una cançoneta repetitiva i exagerada.

 Comença amb un quarentena de postals perfectes de París, amb els punts de visita obligada. A l'hotel, tenim un altre cop a un escriptor indecís, a punt de casar-se amb la doble de la Scarlett Johansson (Ai Woody..) i bastant pitjor actriu. La pijeta novia està tot el dia de turisme i el prota, de nit, se'n va a un parc temàtic molt decó i ple d'estrelles culturals.

Aquí és on apareixen els actors més interessants i divertits:
Adrien Brody (S Dalí), Kathy Bates (G Stein), Corey Stoll (E Hemmingway). Destacables les caricatures dels Fitzgerald, Porter, Picasso, Buñuel, Gauguin, el torero Belmonte..etc. Allen, com sempre, fa la millor tria pels secundaris i terciaris. Marion Cotillard té un papel molt magnètic i la sra Sarkozy, prescindible.

Sort que hi ha una felicíssima trobada amb Dalí. La millor escena per destenillant, original i hàbilment interpretada per Brody. Erem pocs a la sala, però ha estat un esclat de riallades durant una bona estona, amb singlots inclosos.
Però en general m'ha semblat una bobadeta d'un Allen que comença a fer catúfols. Hi ha escenes molt fluixes i de guió poc treballat. El final  encara més decebedor. La música d'una guitarreta se m'ha fet força pesadeta i ja no diguem l'acordió tan turístic en un dels balls. Menys mal que les cunyes de Cole Porter han salvat la banda sonora.

  

Com que sempre comento el cartell, i que tant ha agradat al veïnat, només dir que s'han saltat un graó més del temps, han volat amb un cel Van Gogh, gens anys 20-30. El que sí és d'aquesta època és la font tipogràfica Windsor, simpàtica, nostàlgica i omnipresent en els crèdits de tota la filmografia d'Allen.