D'una banda, sempre demano finestreta per veure el paisatge de la Serra de Tramuntana i les cales infestades de casetes invasores, de l'altra, potser veig els girs de les pales a les ales de l'avió i m'entren ganes de resar el rosari. Llavors, en un acte de contricció, demano perdó per haver ofès als Déus, què això d'anar pels Cels és un pecat de supèrbia. I és que el vaixell, lent i pesant, tampoc és un mitjà agradable, ep! que la Mediterrània sovint s'engresca i em dóna la nit.
Malgrat les més de 150 vegades que he pujat a una aeronau, la cosa en lloc de millorar, s'ha convertit en suplici guarnit de suor a les mans i experiències extrasensorials. Ho vaig mantenint a força de Sedatifs homeopàtics, perquè la fe mou muntanyes.
Tot això vé de que JL m'ha demanat que engegui una entrada colectiva sobre anècdotes de viatges en avió, que espero ompliu amb humor i picardia, que així li treiem ansietat al tema.
Començo per la meva, Triplet en tornar d'Edimburg:
En ple vol Easyjet, mig atontada pel sedant, i envoltada de hooligans escocessos que van a Mallorca a fer cultura, l'avió fa una sotregada brutal que deixa muts als celtes i el comandant parla de les turbulències d'un altre avió que se'ns ha creuat. (Que no van per pistes aèries allunyades, els avions?) i una hostessa! es desmaia i hem d'aterrar a Manchester per que se l'emporti una ambulància. Esperem pacientment l'hostessa suplent, horror, una hora més de claustrofòbia. A punt d'entrar en pista el pilot s'ho repensa, i una avaria ens fa tornar. Els espanyols, molt educats, comencen a cridar Volem un altre avió! Volem un altre avió! fent palmes i xirinola, i els pèlrojos se'ls miren i s'apunten a la farra. Tornem a volar però ningú ja no calla i jo em vull morir. Al final, en tocar l'estimada pàtria, després de 6 hores de tortura i crits futboleros, em juro que això de viatjar, s'ha acabat!
Entradas
He volat força vegades i, com a tu, cada dia em fa menys gràcia fer-ho (i certament cada cop resulta més incòmode i estressant), però per més que ho intento no aconsegueixo recordar cap viatge memorable.
ResponderEliminarGenial tu tres un uno, y con un final muy propio para una futbolera como tú. Y el Forges, muy propio de Forges.
ResponderEliminarMi historia: A punto de aterrizar en Madrid, a un palmo del suelo, cuando parece que el avión levanta un poco el morro para posarse sobre las ruedas de atrás, lo que hace es dar gas y remontarse de nuevo. El piloto ha creido que había riesgo de encontrarse con otro aparato en la pista y ha abortado la maniobra en el último segundo. Lo gracioso del asunto es el espectacular silencio con que se recibe el susto. Cinco minutos durante los que no se oye ni una mosca ni una pregunta hasta que por los altavoces nos explican lo sucedido. Seguramente han tardado tanto porque estan tan sin saliva como el pasaje.
Lo bueno de la broma es que para retornar a la cabecera de la pista, sobrevolamos la Castellana y sus torres de noche a bajísima altura, y podemos comprobar la enorme extensión de la capital.
Quan una persona cega viatja sola, el protocol internacional fa que aquesta, acompanyada d'un auxiliar de vol, entri abans que cap altre passatger a l'avió i, un cop s'ha assegut, hi entri la resta. Quan s'arribi a la destinació, la persona cega haurà de romandre asseguda fins que la resta dels viatgers ja hagi sortit, i un auxiliar de vol l'acompanyarà, pel que necessiti, fins a la porta de sortida de l'aeroport.
ResponderEliminarPont aeri Barcelona-Madrid, a les 7 d'un matí d'hivern. Un auxiliar de vol acompanya fins a un seient un company meu, cec i que viatja sol a la capital.
Al cap de pocs minuts entra la resta de viatgers i un home s'asseu al seu costat.
Pocs moments després, el cec sent que l'home diu: “Hola!”, a la qual cosa ell, educat com és, respon: “Hola!”, i la conversa segueix, si fa o no fa així:
-Bé; ja som a dins.
-Sí...., i no crec que triguem massa a enlairar-nos.
-Fa un fred de mil dimonis.
-Sí..., i a Madrid suposo que en farà molt més.
-Ja has esmorzat?...
Estranyat per la confiança, el cec respon:
-Sí... Una mica...
-I què has menjat?
“Ostres, tu, quin plasta!”, pensa el cec, però li respon:
-Com sempre: un cafè amb llet i quatre galetes. Quan em llevo no tinc massa gana....
-I els nens..., ja s'han llevat?
-Suposo que s...
... I aquí, més que fer un silenci, el cec es va menjar la llengua... i s'hauria volgut fondre!!!, perquè en aquell moment va adonar-se que l'home que s'havia assegut al seu costat no parlava amb ell, sinó que probablement ho feia amb la seva dona... però a través d'un mòbil!
Sempre s'ha de treure la part bona. I si escrius a més d'alguna entrada tot un llibre? Una novel·leta curta: "Pels núvols"
ResponderEliminarAhir et vaig deixar un llarguíssim comentari que malauradament i com ja m'ha succeït altres vegades en altres blogs, quan vaig prémer"publicar comentari", sense haver-lo copiat abans, em va sortir un missatge que deia quelcom similar a "ho sentim molt però aquest missatge no s'ha pogut enviar", i es queden tan amples.
ResponderEliminarNo el repetir.e, va ser una experiència semblant a la teva, però si que volia aprofitar l'ocasió per dir que les experiències més negatives, quan parlem d'avions, han estat les llargues esperes que he hagut de fer als aeroports de: El Prat, Bologna, Milano, Torino, Paris i Lisboa, que són els més sovintejats per motius laborals de la meva vida aèria(en altres èpoques).
Si sumo la quantitat d'hores perdudes, estic segur que sumarien alguns dies de la meva vida.
És horrorós i la màxima indemnització que en vaig treure, va ser algun que altre entrepà més semblant a una massa de goma difícil d'empassar i encara més de digerir.
Ara m'estimo més, si puc anar en cotxe, conduir quilòmetres i quilòmetres,vaig més ampla, escolto música i gaudeixo del paisatge. Pares quan vols i si no agafes(què també) un embús de ca l'ample, és gaudeix molt més del viatge.
És indignant l'estretor en que et sotmeten la majoria de companyies i el tracta vacu que rebem els seus patidors clients.
Això sense comptar les vagues de controladors o personal de terra, que independentment i incomprensiblement, t'afecten encara que estiguin a milers de quilòmetres de distància del teu origen i destí.
I si et perden la maleta?.
Volar no em fa gens de por, però tot això que us acabo d'explicar, em produeix pànic.
Allau,
ResponderEliminarvolar només serveix per arribar abans (si tens sort) ja que s'ha convertit en una odissea i si no tens cap viatge per recordar, és que has tingut sort!
JL,
es curioso que ante situaciones de cierto peligro haya silencio, aunque si la cosa se alargara creo que todos gritaríamos.
Assur,
Divertida anècdota,
com li deixaven parlar amb mòbil a l'avió? Només entrar sempre ens ho fan apagar.
Dolors,
vols dir que no hi ha alguna ja d'escrita?
Joaquim,
Sóc tan poregosa, que l'avió em fa por i el cotxe també, per Europa amb aquells camionarros que van a tota llet, ni la música sento. Algun dia m'expliques la teva experiència avionera, que m'he quedat amb ganes..
Una entrada "divertida" per les experiències que expliqueu. Jo també ha passat algun ensurt volant, però ara per ara no m'han quedat seqüeles i no em fa por volar...encara que com a en Joaquim m’agrada molt mes viatjar fent recorregut,(si pot ser en cotxe) mes que "saltar" i de cop trobar-te en un altre cultura en poques hores. De totes maneres si no fos per l'avió jo no hagués pogut coneixerà mons llunyans que gracies a l’època en la que he nascut he tingut la sort de trepitjar.
ResponderEliminar