lunes, 21 de febrero de 2011

un Parsifal gens innocent

Un cop llegides unes quantes crítiques de la funció d'ahir, la nº 100 de Parsifal al Liceu, molt positives la majoria, (exceptuant l'errònia crònica de R Alier) m'afegeixo a l'entusiasme que ha generat aquesta representació. He de repetir divendres 25, estranyament amb el segon repartiment per un torn de primera com és el C. Veurem les veus, si arriben a les altes cotes dels cantants de la nit passada: magnífics tots menys les noietes-flor.


El que tornaré a veure amb detall, ja que baixaré a platea i tindré una visió total de la boca d'escena, serà la monumental arquitectura giratòria que va fer-nos gaudir i concentrar-nos més en les 5 hores de música. Si encara no l'heu vista, millor no continuar llegint perquè explico alguns elements clau de l'obra.

L'espai ve definit per una plataforma circular que gira en sentit antihorari a sobre de la qual es construeix una arquitectura d'espais perfectament lligats per escales i portes que obren a universos diferents amb un llenguatge neutre i atemporal que combina neoromànic en els arcs, (com el de la foto sup.) i el clàssic en els remats dels murs de doble alçada. Amb un acabat decapat per mostar la decadència de la institució i la posguerra. Un marc ideal per la flexibilitat (hospital-monestir, castell de Klingsor, el jardí) i per ser pantalla de projecció.



En aquest hospital-presó hi ha uns quants elements de gran força visual i simbòlica. Les vitrines verticals de farmàcia guardaven el graal i la llança de la curació, il.luminades com a peces de museu, a dalt. La forma de la copa brillant torna a aparèixer en el fonògraf, un altre objecte de guariment amb la teràpia musical. La llança com una javelina afilada per dos extrems, tan danyina com curativa.



M'han interessat molt els moviments, gestos i indumentària del grups i els protagonistes. Els precs barreja de les religions monoteïstes dels malalts, els braços seductors de les noies flor vestides per ballar un xarleston, les tremolors dels bojos, fan encara més extremades les  escenes. El dolor tan ben representat amb la sang i les convulsions del pobre Amfortas. Una música tan espiritual amb una visió tan carnal que feia frepar.



 I ara vé el millor, que és la transformació paulatina del boig-innocent Parsifal. Aquí sí que les imatges lentes de les seves passes tenen un sentit. Comença venint de cara, descalç sobre l'herba fresca, per continuar per un asfalt fisurat després de conèixer el dolor, i al final ens dóna l'esquena i es precipita a córrer amb les botes.. A Parsifal el vesteixen de policia (SS?) perquè serà el que salvarà a la comunitat dels perduts, alguns transformats en els homes de barret de copa, enriquits tras la mort del vell Titurel. El pròleg i el punt final, amb Klingsor i Amfortas, fan rodona tota la dramatúrgia.

Es podria parlar de molts més punts ja que la feina de Claus Guth és riquíssima. Ja el vaig defensar amb els seus Meistersinger, que per mi van ser fantasiosos i originals. Segur que descobrirem més missatges el proper 25. I amb ganes de retrobar-me'l aviat a Ariane et barbebleue.

9 comentarios:

  1. Confesso que per por dels spoilers t'he llegit mig en diagonal. Entre tots heu posat les expectatives pels núvols i no voldria clavar-me una trompada quan finalment la vegi el dia quatre.

    ResponderEliminar
  2. Pues yo te he hecho caso, que soy muy obediente, y no pienso pisar por aqui hasta el lunes por la noche. Que nerviossssssss

    ResponderEliminar
  3. Vista per uns ulls d'arquitecta, encara m'agrada més.
    Jo tornaré amb l'altre repartiment, més val que atresorem ara tot lo bo que ens vingui, ja que ves a saber en quan temps no en tornarem a veure de Wagner escenificat.

    ResponderEliminar
  4. Coincideixo amb tú tant en Parsifal que trovo un espectacle absolutament fascinant com en els per mí molt interessants Mestres (també de Claus Guth).La funció del passat diumenge va ser segons el meu entendre històrica.Espero que aquest espectacle s'inmortalitzi en dvd.

    ResponderEliminar
  5. Allau,
    cap trompada perquè t'agradarà, ja ens diràs.
    JL,
    el lunes a las tantas te estaré observando..
    Joaquim,
    gràcies, demà sentiré l'altre grup també, espero el teu comentari a casa teva.
    Dandini,
    quina il.lusió que et passegis per aquí, espero que facis alguna visita més, que d'escenografies modernes tenim moooltes coses comunes i positives a dir.

    ResponderEliminar
  6. Ya podías ir observando, que el lunes a las tantas yo estaba tratando de dormir un poco después de mi Parsifal, porque a las 4 horas empezaba mi viaje.

    1.- ¿Que dijo Alier?
    2.- Sacas mucho jugo a todo lo visual, que lo tiene. Otra vez, no te haré caso y me leeré tus observaciones antes de ir.
    3.- Si me quitas las botas y el uniforme del final, y dejas al Parsifal con vestimenta civil-izada, le pondría un 10 al señor Guth. Con esos dos detalles se queda sin nota. Por cierto: Me pase todo el primer acto pensando en que Vogt con su camisa por fuera me recordaba a alguien, y ahora caigo: El gran Lebowsky, el nota... ja ja. Tu blog refresca la memoria visual.

    ResponderEliminar
  7. JL,
    Alier se quejó del segundo acto de Amfortas, y éste no sale en todo el acto!
    Botas y traje de militar es sólo un detalle de las decenas de imágenes que nos propone Guth. Por tanto 9 sobre 10..Es verdad que los regista germanos andan un poco obsesionados con el pasado nazi, pero creo que con otro uniforme no hubiera cambiado nada. En el post Parsifal Segon sigo con el rollo.

    ResponderEliminar
  8. Vaya patinazo. Claro que igual se quejó precisamente porque no salía, porque estuvo soberbio.

    Culauqier uniforme sobraba. Pero no le pongo nota. Imaginate un examen perfecto que acaba: ¿Ha que lo e echo vien, berdad?. Pues así me sentí.

    ResponderEliminar
  9. ¡qué pedazo de espectáculo el Parsifal! Durante 5 horas me ha ennoblecido el alma la música del maestro. Sólo ha habido un problema: mi capacidad de concentración estaba algo mermada por un martes horribilis en el curro y la última parte no la pude apreciar como se merece. Un besazo!

    ResponderEliminar