Llunyans Est i Oest

Ahir vam estar a la Xina de la mà del MET, veient com va anar la cimera entre Mao i Nixon en una producció interessant de l'òpera de Adams, que també dirigia l'orquestra. Nixon in China no té una història molt teatral però la lletra, alguns moments musicals atractius, les bones veus i actuacions dramàtiques i la producció televisiva van fer possible fer-la propera, tot i que altres estones no em podia amagar algun badall. Llàstima que James Maddalena (Nixon) no resultà un gran president pels problemes vocals, perquè és un bon actor, com els seus companys de repartiment (què bé que ho fan aquests americans).

L'escena correcta, dinàmica, de vegades incoherent amb la música minimalista: què fa un cromo d'un paradís exòtic en el fons de l'escenari? o les ballarines clàssiques de l'exèrcit que van de puntetes? haguès agraït una mica més de minimalisme visual i més riscs en el ball. De la retransmissió, només una queixa: podiem veure les grans interpretacions gràcies als primers plans, però faltaven plans generals i sobretot enfocar alguna vegada a la ignorada orquestra tocant els compassos repetitius d'Adams.

Precisament, en una de les escenes de Nixon in China, al fons penja un enorme retrat de Mao que plora sang, igual que li passa al cartell cinematogràfic de la nova pel·lícula dels germans Coen:

 Un cartell simple que evoca els Wanted amb les conegudes tipografies del Far West. Un altre western? Sí, el gènere que amb bones mans pot tenir-ho tot.

Veure-la aquesta tarda m'ha servit per retrobar-me amb els bruts caçadors d'homes, viatjant lentament a cavall per paisatges hostils, buscant a l'assassí. He gaudit d'una fotografia impecable, d'escenes brillantíssimes i originals (no les explico, no vull ser una spoiler) i de la interpretació excel·lent de protagonistes i secundaris. Però no m'ha semblat rodona per alguna escena sortuda poc creïble, la banda sonora convencional i el viatge entre estrelles del final que tant recorda al Lebowsky.

Donat que últimament estem assedegats de bon cinema, True Grit m'ha semblat cava del bo. Escenes com la de la cabana, l'òs, els penjats, el judici, la gruta, són tan ben tramades i filmades que m'han fet oblidat que no he tingut prou. Com sempre, s'ha de veure en anglès, un americà molt tancat , difícil de seguir, he hagut de llegir tota l'estona els subtítols dels ràpids diàlegs.