De Chirico de gira

De Roma a Madrid, Barcelona i altres centres de Caixaforum, ens porten un nombrós recull de pintures i escultures de l'artista conegut pels paisatges desolats, de perspectives forçades i ombres impossibles. Molta estranyesa en veure que, fora dels camps de Roma o dels maniquíns, no acabem d'entendre la seva importància. Les obres metafísiques, les que tenim a l'imaginari del Chirico, tan teatrals i misterioses, contrasten molt amb els mites i els bodegons més convencionals i/o provocadors.

El que sí és destacable és el fàcil trànsit de les seves figures a escultura. I en trobem unes de ben executades i brillants com passa a les famoses muses, fora de l'escena i el color, segueixen conservant tot el seu magnetisme i quietud.

La mostra, muntada a espais oberts per arcades blanques tan vistes a les arquitectures de De Chirico sense línia cronològica, comença per una sèrie d'autoretrats, si més no, curiosos, per enllaçar amb els ninots de fusta amb tot d'escaires i bastides, el simbolisme dels quals no s'acaben d'explicar. Segurament aquí rau el poder del seu llenguatge. Mira i investiga, que el misteri dels objectes et faci buscar el per què de la narració. I en això estem.
O tornar a una visita guiada, descartada perquè les explicacions  darrerament fluixegen als museus de Bcn.

fa 25 que en feia 25

Aquestes dues portades de Mariscal s'acaben de publicar. Rememoren els 25 anys de BCN92, de manera diferent però amb molts punts en comú. El gos Julián i el gos Cobi. L'un a la natura, altre a la urbs, les dues mediterrànies. El primer observant plàcid el mar que belluga, el segon hiperactiu a la ciutat del turisme. Les ombres dels troncs de pi; el sol del migdia a les torres colorines.
Ambdues marcant la nostàlgia. De quan érem joves i estàvem junts i cantàvem Amics per sempre. Perquè la memòria no marxi malgrat ens han matat el Cobi.

A la pira

Aquí estem escoltant la Callas del 57, Vanne..Lasciami, que Verdi mereix un respecte. Al Liceu, ahir tarda, la Leonora de la Lewis va ser una desgràcia. Em va saber greu que al final saludés al públic sense somriure i mocador en mà; suposo que ella mateixa s'adonà del suspens tan calamitós. No va ser l'únic entrebanc del Trovatore. L'escena del Rechi va ser un cúmul de desencerts. Ni els cantants es movien bé, ni les pobres fotocòpies-mapping del Desastres de la guerra de Goya ajudaven a la trama, ni el pintor fent un estrany cameo, inoportú entre àries. Quan el quadre es buida i guanya un pèl de llum, la cosa es tranquil·litza i pots estar encara més per la música, que a tot taco i velocitat, va ofegant als senyors cantants, en especial al pobre Manrico de Pretti, que feia el que va poder.
Sort del Comte de Luna (Rucinski) que ens convidà a sentir el seu preciós tutto è deserto o dels cors cantant molt dignament:  hauríem marxat sense un alivi, escoltin, que era el meu primer Trovatore en directe!

Ramon Casas a Palma

La mostra al Caixafòrum de Palma és una versió reduïda de la de Madrid, amb 88 obres de tot format i tècnica per explicar el canvi de segle i la modernitat de Casas. Moltes d'elles, en ser de col·leccions privades les veien per primer cop i ens confirma el mestratge del català en gèneres de retrat i grups amb l'evident ajuda de la fotografia (que no s'ensenya) i la seva permeabilitat a tota corrent europea del moment.
Sobta la predilecció per temes populars com toreros i majas, en especial un brillant paisatge de plaça de toros, ple a vessar. També atrau la selecció d'atrevits nus blancs amb uns escorços ben complicats, com aquestes Flores deshojadas:

Dues Júlies malcarades, en verds i grocs saturats fan de bon i mític final de la visita, que podeu fer fins finals d'octubre. Ramon Casas i la modernitat anhelada, una expo inèdita amb poquíssim públic i un fred que pela.

Va de huir

No resulta fácil que escapar del cerco alemán (enemigo ausente pero con su potente tecnología militar), en la playa de Dunkerque, se convierta en una elegante película, obra visual de categoría AAA. Nolan hace cine de verdad por tierra, mar y aire con la mejor fotografia, imagen y sonido, mínimamente retocados. Se opta por la anacronía como manifiesto cinematográfico : las playas, fachadas, elementos urbanos son los de hoy. Se opta por mostrar a los muertos como cuerpos caídos. Se enseña la cobardía sin pegas, pasando a la épica de la huída.

Todos los actores ingleses, as usual: en especial, los ojos de Tom Hardy, unos pocos cm de su rostro, el valiente en Spitfire, y unos héroes civiles tan francos.
Ida-vuelta en una estructura temporal muy Nolan: se entiende bien gracias a las tres perspectivas y a los intervalos de semana, día y hora.
Éxtasis en la escena final del avión. Por favor, se ha de ver en pantalla enorme. Y en inglés, aunque se hable poco: es cine visual.
La música de Hans Zimmer, recompone el Nimrod de Elgar con mucho gusto. El miedo, la guerra y la muerte martilleando en la banda sonora.

spoiler: hay quien se queja del final de panfleto too British, pero que todo un Kenneth Branagh se quede en Francia, un guiño anti-Brexit.

la Merche

Sabeu que sempre he estat defensora del Cobi, la mascota més ben parida, simpàtica i flexible de totes les olimpíades. Ara Mariscal ens presenta a una Merche, Cobita barcelonina de carrer. Alegre i farrera per les festes estiuenques de la ciutat. El cartell funciona però el llenguatge ja està passat. Si es tracta de fer un homenatge als 25 anys de Bcn92, m'està bé. Però el dissenyador ha de recórrer als seus personatges de sempre: garriris, Cobi o els nens del parc de València. Ell parla de la xoni del Poblenou, tan artificiosa ella, tan enganxada al mòbil, amb tot d'ocellets al cap. El skyline, el vaixell, el trencadís i Colón són pels nostàlgics. El pupurri de sempre, que ens entra amb carinyo, això sí.

Canten els esperons

Ara que és tornat Lorca a escena, el públic omple fins exhaurir entrada, entén la seva musicalitat i es deixa conquerir pel seu duende, em pregunto si no serà perquè som ibèrics i germans i mediterranis fins a la medul·la i que tot això del referèndum és un artifici forçat, allunyat dels nostres ancestres, creat en un moment de crisi, que abans aquí tots contents.
Esperonats, els estels que es claven per encabritar a uns i altres i dividir el que abans era una amalgama ben soldada. Que no, que això és un matrimoni que no s'estima. Que hi ha maltractes. Que el que vindrà serà un verger ple de fruits i aigües cristal·lines. Ja em perdonareu, però el que observo, tal i com s'accelera a la pista, és un genet negre, molt negre.

En la luna negra
de los bandoleros,
cantan las espuelas.

Caballito negro.
¿Dónde llevas tu jinete muerto?

...Las duras espuelas
del bandido inmóvil
que perdió las riendas.

Caballito frío.
¡Qué perfume de flor de cuchillo!

En la luna negra,
sangraba el costado
de Sierra Morena.

Caballito negro.
¿Dónde llevas tu jinete muerto?

La noche espolea
sus negros ijares
clavándose estrellas.

Caballito frío.
¡Qué perfume de flor de cuchillo!

En la luna negra,
¡un grito! y el cuerno
largo de la hoguera.

Caballito negro.
¿Dónde llevas tu jinete muerto?

Bodas de sangre a la Biblio

No recordo la darrera vegada que vaig trepitjar un espai escènic per veure teatre i no òpera. Te n'adones de la diferència abismal entre els recursos que té un Liceu y una sala mitjana com la de la Biblioteca de Catalunya on s'ha fet un lloc la companyia La Perla 29. Amb poca cosa , l'equip surt guanyador.

Sota les voltes nerviüdes i parets de pedra intocable, es conforma un rectangle a mode de ring i uns 250 espectadors seiem a quatre bandes. La part més tècnica (so, llums i projeccions) més pocs elements d'atrezzo, han de crear un ambient entre angoixant i de camp obert en una superfície tan difícil com aquest rectangle tan allargassat. I s'aconsegueix: perspectiva ben controlada com a un Western, veus amb sons i música molt ben ajustats amb l'amplificació que no es nota, textures projectades sobre el terra de sorra que dinamitzen sense destorbar el drama.

Bodas de Sangre és un text lorquià de paraula fàcil però molt dur de cantar. Les dues protagonistes es lliuren a la passió o la contenció amb convenciment. Els nois no són tan lluïts i les secundàries, molt ben resoltes. Broggi té idees interessants però seria discutible el ritme , sobretot pel que fa a les aparicions (masses) del cavall o la persecució al bosc. La boda i els convidats es ventilen amb una cortineta i una projecció que no té la coherència visual de la resta del muntatge.

En els petits gestos, les dones i l'atmosfera, Bodas ens subjecta a la poesia de Lorca. No ajuda gaire la música; m'hagués agradat més Andalusia, però no hi fa res: el grup funciona molt bé en la tragèdia sobre la sorra  humida.

El primer estiu sense la mare

Avui celebraríem el seu 74è aniversari i la trucaria ben d'hora:
-Mami, feliz, feliz en tu día..
Que els pallassos van fer petjada i la cançó és ben bufona.
-Mi niña, qué mayor, me canso mucho y el espejo..pero ná. Contentísima con el perfume, gracias.- papà el comprava i deia que era el nostre regal, els dels tres.-Cuando lleguéis lo celebraremos en Can Pedro por todo lo alto y nos zamparemos unas buenas sopas, pulpo y un helado de almendra!
-ay, sí, mama, qué ganas.
-¿Me ayudarás con la fiesta?
-Pues claro
-Ya tengo las adivinanzas de la gincama pero me falta mucho, tanto por hacer..

I es que els estius de la mare eren platja, molta xerrameca, migdiades i preparar la Festa pels petits (i pels grans). Cada any muntava a la sala un diorama ben escenogràfic, de cartró i fotocòpia, on tots érem personatges de conte amb la nostra cara retallada i aferrada: pirates, star wars, el món submarí, alguna aventura de Tintín, els romans..Faig mans i mànigues per intentar recordar què s'havia empescat per aquest estiu i no me n'ensurto. Alguna cosa li ballava pel cap.
Potser el dol fa inevitables bloquejos per que els records de les festes passades siguin més lluents. La fantasia de la mare, a la festa, encara més present: després de la recerca de sorpreses i uns concursos dificilets, toca asseure's a la taula parada amb peixos de cartolina o altres éssers fabulosos. La coberteria de plata blanca i impol·luta. La vaixella, les copes, per tots, nens inclosos. I unes viandes dignes de Pantagruel. Tot plegat molt barroc, molt la mare. I jo que no trobo les fotos amb els nens tot emoció. Quan arribi a Palma, remenarem calaixos.

Aviat, la primera estada estiuenca a Mallorca i ja tinc el cor més encongit. Serà un estiu molt dolorós.

Tintin va a la platja

Fora d'àlbum, Tintin viu l'estiu amb una alegria pròpia del profe que pot gaudir del juliol: un mes platgero sense tantes aglomeracions, amb el mar frescot i sense meduses, dels dies molt llargs. Nosaltres marxem una setmana a la costa que després toca formació, feinejar, revitalitzar el blog i estar per la família.

 Tingueu bon estiu!