domingo, 3 de marzo de 2013

any Wagner (4) i Jonas és Parsifal





Hi ha una línia prima entre la vigília i la son. Com la que separa la fortificació dels monjos del món terrenal. Amb el Parsifal d'ahir, emès des del Met als cinemes, és fàcil despertar amb freqüència per la quantitat d'imatges i emocions viscudes. No era per menys: la gran obra de Wagner va ser servida per una excel·lent direcció amb la batuta suau de Gatti, uns cantants esplendorosos, tots, un cor d'homes colpidor i una escena plena de quadres pictòrics.



Jonas Kaufmann és el noi estúpid, el que no pregunta i el que va descobrint què significa la ferida d'Amfortas. El seu viatge és cantat pel tenor amb gran teatralitat, amb respecte religiós cap a Wagner, amb una veu madura i ideal pel rol, tècnicament impecable. Tenim un Parsifal. I tenim un gran Klingsor de Nikitin, un majestuós Amfortas amb el suec Mattei i un gran Gurnemanz amb un Pape molt ficat. La seductora Kundry arriba a cotes altes amb la soprano Dalayman i les noies flor fan un cant absolutament embriagador.



La feina del regista, F Girard és molt efectista però no del tot original. Sap treballar molt bé els paisatges còsmics, epidèrmics i nuvolats amb les figures de l'escena i la música, però és al segon acte on crec, s'excedeix. La Wunde, ferida que sempre sagna del rei Amfortas, és omnipresent a tota l'obra. Des de l'escletxa que s'obre a terra, al primer acte, que descobreix un infern a Parsifal, l'entrada al bosc de Klingsor, cobert ell mateix de sang des del cap, i representat per unes llances brillants que sembla, empalen les noies flors. Més vermell a l'estany on navega un llit menstruós i monstruós: el pecat de la dona és castigat per Déu amb la sang mensual i la bruta pèrdua de la virginitat. Tan desagradable com visualment saturador.






Al tercer acte tornem a aquella terra erma, però ara, encara més devastada. Arriba Parsifal amb la llança sanadora entre núvols amenaçadors i mànigues destructores. Una camisa blanca el bateja i una coreografia de gestos cristians i orientals la balla el gran cor, esperançat, per acomiadar el festival sagrat.




Cròniques imprescindibles:
Joaquim,
...
la retransmissió per ràdio:
BBC

7 comentarios:

  1. Un electritzant simbolisme capaç de moure ideologies durant generacions; capaç de traspassar el temps i renéixer de la sang i de la cendra. Però innegablement impermeable a les masses. Per tant, sense misatge si és que n'hi ha d'haver altre que l'estètic.
    Magna retransmissió, la teva.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Gràcies, Olga. Va ser un missatge hemorràgic molt potent, al segon acte, la resta d'un respecte quasi ancestral.

      Eliminar
  2. L'estètica del segon acte, quan el missatge és tan potent i transcendent,arriba a ser sobrera. fins i tot molesta.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. A mí tambè em molestà. I les noies flor, segons com, semblaven (perdona la grolleria) tampax absorbents. Va ser massa engorrós, el líquid.

      Eliminar
  3. L'estètica del segon acte, quan el missatge és tan potent i transcendent,arriba a ser sobrera. fins i tot molesta.

    ResponderEliminar
  4. Mucha sangre, pero no creo que sea gratuita. Simboliza el pecado y el error de Amfortas, por eso Klingsor va lleno de sangre de la cabeza a los pies (es el malo malísimo). Sin embargo, las muchachas flor y Kundry visten de blanco, color de la pureza, para tratar de engañar a Parsifal y seducirle.
    A medida que avanza el acto y Parsifal empieza a ser consciente de lo que está pasando, la sangre va empapando todo, cama y vestidos. Visualmente, nos damos cuenta de que la seducción de Kundry es un engaño que llevaría al chico a la perdición.

    Así es como entendí yo el segundo acto, que me gustó mucho.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Que Parsifal sigui el foll pur no vol dir que al públic que va a veure precisament Parsifal se'ls hagi d'explicar tot, i amb una mica de sang h'hi havia ben bé prou.

      Eliminar