Bandes i cintes (5): Al fossat

Bonica manera de titular un documental, que sembla el nom d'un personatge àrab. Hem esperat poquet per tenir-lo a la xarxa, després de l'estrena, pels volts del passat Sant Joan. Ens l'havien recomanat els amics més melòmans. I és que ens apropem als treballadors del Liceu: de l'orquestra quan assagen (hi ha moltes estones de música), quan es preparen o descansen i dels altres que netegen o atenen telèfons.

Treballar a una orquestra d'òpera no és molt còmode. Un fossat estret ha d'encabir una simfònica que mira al director, però no veu ni públic ni escenari. Les partitures quasi enceguen perquè s'il·luminen sobre un fons negre del terra, de les parets, de les camises dels companys.
Es fa esgotador veure'ls quan arriba un Wagner, com el Parsifal que preparen a la pel·lícula, amb les tensions musculars que pateixen braços i esquena de tanta estona tocant.

Els protagonistes parlen dels nervis, de la seva dura preparació des de nens, de la competència, del que representa treballar en un conjunt. Veiem com acaronen els instruments, apunten indicacions del director, protesten per unes partitures que no són la millor edició.

De com funciona el Liceu: el llargmetratge és un conglomerat de curts que ho suggereix tot i ho fa amb una dolça parsimònia, amb les paraules imprescindibles, moltes notes i amb molts silencis també. Sense la veu d'un narrador, perquè no cal, els enquadraments a més de poètics, són molt eloqüents.

Moments que recordo especialment:  dos músics, a l'entreacte, escurant una jugada d'escacs. De com arrenquen de la cua del cavall, els pèls per fer un bon arquet. El jardí d'una violista i la mossegada que li fa l'instrument al coll. El menjador social, a tocar del teatre. La Gruberova fent catúfols (i torna la temporada 13-14!). Parsifal entre bambolines i Brahms desafinat.

110 minuts que passen volant i que mereixen el premi de la crítica.