Per fi veiem la Rusalka que tant prometia. No havia llegit ni apunts previs ni crítiques per entrar ben fresca a la preciosa òpera de Dvorák, dia 30 al Liceu. Desgraciadament, a la meva localitat, hi ha una part de l'escena tapada per la boca, la de la dreta, i molta de la teca visual me l'he perduda.
Si bé l'orquestra va fer una gran nit amb una impecable arpa, els violins van fer algun desajust (se sent al video) i els cantants em semblaren tímids. Sobretot els faltà volum i projecció: Nylund de Rusalka, Vogt de príncep i Groissböck de geni del mar, cantaren bonic però amb poca rotunditat.
Una rotundidad molt necessària per què la música treballés amb la mateixa competència de l'espectacle.
Herheim i el seu equip munten una escena delirant, plena de reflexos i per mi, ben nodrida d'imatges cinematogràfiques. Es parla molt de les dobles lectures, de les referències freudianes, que hi són, encara que una es fa la seva pròpia Rusalka. Primer, la sirena, ho és des del principi gràcies a les pells platejades i escates de lluentons, que provoquen reflexos del mar. Quan és dona, és núvia, és verge, és maniquí humanes. M'agrada molt com s'exageren els atributs femenins amb culs i mamelles descomunals: és la mirada perversa de l'home.
Al carrer, on es repeteixen els tics dels costums urbans, és on passa tot: L'exorcista, la dama de Shangai, la nina de Berlanga, americans a París, una rosassa-volant d'inèrcia i una Carrie que descobreix la sang. I a sobre tenim unes autopicades d'ull amb el cartell de l'òpera al valuós cilindre peixera o a les mans del príncep que trenca el programa de mà!
Per molt urbanita que sigui l'espai tenim el mar omnipresent, gràcies sobretot al magistral ús de le llums, el vestuari, les algues i les desfilades amb criatures marines del nostres malsons on destaca un gros pop blau.
Un espectacle que cal veure també per descobrir quant Wagner tenim aquí: les tres sirenes del principi sóm molt anelleres, el pare Wotan renyant la filla i una Brunnhilde que porta el seu amor a la destrucció. Les històries, com es repeteixen!
Entradas
és una magnífica mirada kalamarsiana a un espectacle fastuós. Diumenge encara em va agradar més, ja que les òperes des de quart pis es gaudeixen (musicalment) molt millor que a platea, i l'espectacle Harheim si la primera vegada sorprèn, la segona FASCINA.
ResponderEliminarHi ha coses que grinyolen, és cert, la legió de crítics tant sols es fixen amb aquests, però en canvi hi ha tanta poesia i vida en aquesta proposta, que no puc més que cridar BRAVO i gràcies per haver-lo programat al Liceu.
Un encert al programa d'enguany. Gaudim-lo que no sé si tindrem més virgueries com aquesta en temps. Fins dissabte!
EliminarMañana POR FIN me estreno en una de las óperas que más me apetecían de esta temporada.
ResponderEliminarHarás tu crónica espero, aunque sea mini en el FB?
EliminarCon algo mini no tendría ni para empezar. Esta versión da para una tesis :-)
EliminarMolt bona critica kalamar.
ResponderEliminarMerci, Mies. La gent no va xiular però tampoc va estar massa efusiva el diumenge.
EliminarM'estic resistint a anar-hi i acabaré comprant l'entrada i feent acte de presència al Liceu.
ResponderEliminarEstupenda crònica.
Anima't Glòria, només per la música, ja s'ho val.
EliminarParece que en vez de ocho téntáculos tienes ocho ojos, qué de cosas ves... También a mí me pareció un espectáculo visual espléndido, pero muy poco adecuado a la música.
ResponderEliminarEs mi Rusalka, cada uno ve lo que ve. Esperaba tu crítica detallada en tu ancho palacio de invierno, pero no llega..
EliminarJo pertanyo al grup de les que no els hi va agradar la “versió d’Herheim”, tal com clarament diu el programa. Masses idees, masses imatges, no només cinematogràfiques, sinó pictòriques (Ensor, Bosco, Delvaux, Ernst, Hopper...) que a mi em van fer nosa a l’hora de gaudir de la música i em van desconcentrar i desconcertar.
ResponderEliminarAdmeto que hi havia molt d’espectacle i això enlluerna, que algunes escenes eren poderoses (l’assassinat de la dona al dormitori i les reaccions posteriors de l’assassí) però em molesta l’actitud pretensiosa dels directors d’escena que en comptes d’estar al servei de l’òpera, posen aquesta al servei del seu projecte “creatiu/interpretatiu” i si cal, tallen fragments, i no importa que les imatges diguin una cosa, mentre que la música i el libretto estan dient-ne una altra.
L’argument que és un muntatge que cal veure’l diverses vegades per entendre tot el que ens vol dir, jo el giro en contra i considero que demostra la manca de claredat del seu missatge.
Les diferents crítiques que he llegit, valoren el diàleg amorós al llit/aigües profundes del tercer acte que va ser un dels moments que em va emocionar i que, casualment, era el més despullat escenogràficament i amb un cert simbolisme.
Em sembla que hauria preferit un muntatge tipus Robert Wilson del Pélleas de la temporada passada...
Hi havia pops i caps de sardina, però no vaig veure kalamars... ;-)
Sens dubte és excessiva, i això que només veia el 70% de l'escena..la lectura que he fet és immediata i podria veure més un altre dia. Les imatges pictòriques que ens recordes també fan bé a l'òpera. Trobo que la lletra coordinava força amb la imatge, encara que sigui regirada. A mi, ja saps, m'agraden més les propostes trencadores, em fan pensar en l'obra durant dies i donar-hi voltes. Crec que els Herheim, Bieito, Guth són molt creatius encara que es passin de rosca a moments. Per suposat que una versió Wilson com la del Pélleas, tan exquisida, hagués funcionat a la perfecció.
EliminarEl Pop i els altres peixos eren terrorífics, molt Bosquians.
Preciosa. La música de Dvorak ho envaeix tot, amb independència de la escenografia, de l'aigua, dels blaus i les ombres, els cantants magnífics, sobre tot Florian Vogt, que ja l'aviem vist en un Wagner.
ResponderEliminarSalut.
Francesc Cornadó
Aquí Vogt no em va convèncer del tot, en canvi, al Parsifal, bastant millor.
Eliminar