Any Wagner (2) i el Siegfried de Tarantino

Qui m'anava a dir que una història ben wagneriana fóra l'eix de la darrera pel·lícula de Tarantino: Broomhilde, l'amor del negre alliberat o Django Unchained per un carismàtic Dr Schultz, viu a Candyland, la major plantació de cotó de Mississippi. Després d'unes feinetes, el doctor, commogut pel cor romàntic del seu Siegfried, li promet ajudar-lo per rescatar la dama. No explico més perquè la trama té sorpreses i girs molt marca de la casa, amb alguns excessos com ara dilatar escenes quan no calia.

Important veure-la en anglès per gaudir del meravellós treball actoral de tots: quin radiant preludi amb Waltz, que repeteix molt la fòrmula dels Bastards, amb un personatge alemany que domina una verborrea en anglès exquisit, que ni els texans l'entenen, capaç de matar sense contemplacions per diners. Foxx és un Django tímid i contingut. Di Caprio, un altre cop, un boig ben traçat, que ens sorprén amb el nou paper shakespearià i el majordom més fastigós, en SL Jackson envellit i el més negrer de tots. Els secundaris, com Franco Nero que ens pica l'ull spaghetti o Don Johnson, magnífics.

Tarantino tracta amb brutalitat, com ha de ser,  l'esclavatge del sud, just abans de la guerra civil. No escatima en mostrar el càstig més horrorós pel fugitius, alimenta l'odi i les venjances més ferotges. Siegfried-Django va aprenent ràpidament del seu mentor alemany, és el millor tirador i ens prepara una excel·lent traca final. Llàstima que el director no ens ho expliqui una mica més breument, sobretot al tercer acte.

El material visual és espectacular, (quines esquitxades de sang sublims); el musical una mica inconnexe amb el manit Carmina Burana que podria haver estat substiuït per alguna fanfarria* de Wagner, i l'humor, molt desintoxicant entre tanta barbàrie: en particular una hilarant escena de sacs i ulls. 

Cinema viu, enlluernador i convincent, entretingut i amb diàlegs estimulants.

*Una proposta, senyor Tarantino, per la cavalgada dels surenys: no cal abusar de les Walkíries, millor l'obertura del tercer acte de Siegfried, un impressionant crescendo rítmic per fer galopar els cavalls, per exemple?