metawalküre (y 2)

Amb una llarga estona de retard, començava ahir el sublim primer acte de la Walküre del Met, que anunciava amb certa impaciència a una altra entrada. Per fi veuria el meu Siegmund platònic protagonitzat per Jonas Kaufmann. I, efectivament, ja tenim un Siegmund. I una wagneriana Sieglinde que cantava la magnífica Westbroek, qui ha anunciat una retirada temporal i no la podrem veure al Liceu. Els bessons han fet la feina amb passió al costat d'un claustrofòbic i profund Hunding ( HP König).

Anava amb la idea que veuria un Walküre del més enllà, ja que pensava que la gran màquina de l'escena donaria de sí i ens faria virgueries extraordinàries. Cert que la Walküre és molt difícil d'acompanyar, però el resultat d'aquesta gran inversió estructural és molt pobre. Al principi, el bosc de troncs lenyosos per on s'amaga Siegmund era molt convincent. En bellugar-se i convertirse en la coberta de la cabanya, la cosa s'espatlla. Al bell mig, l'arbre de cendra on és clavada Notung, serveix tristement de penjador de les pells de Hunding. Primer sacrilegi.

Segon sacrilegi: l'entrada de la primavera consisteix en un fons àcid il·luminat de verd fosforito de lo més "romàntic", en lloc d'haver aprofitat les bigues rotatòries. Tercer, l'espasa, tremolosa com un alfiler la treu el bessó sense cap esforç i l'extasi musical de la sobèrbia parella pateix gatillazo visual. Jo no entenc com Lepage pot maltractar-nos així. És clar que no imaginàvem què vindria al segon acte.

Amb l'espectacular entrada musical del 2n acte ens apareix un relliscant tronat tron de la més freaks de les Frickes que he vist a la vida. Cornada amb cornamenta i banyam de diferents espècies d'ungulats per si no et queda clar:

No he pogut aguantar la riotada i els veïns m'han mirat de reüll. Sort que el gran Wotan de Terfel era sòlid i la seva inflexible dona (Blythe) es fa odiar de manera convincent. Aviat vindria una Brunnhilde (Voight) més que correcta i bona actriu que escoltarà les batalletes del papa, mirant un estrany globus ocular, òcul del passat, fent de parpelles l'intradós de les plaques, ara vermelles de sang. A sobre de l'esfera es projecten amb molt poca fortuna ombres del passat poc clares si no et saps bé la història: Erda, gegants, nans,un fetus molt 2001 odisea de l'espai .

I ara tenim l'altra escena heroica de la batalla que torna a ser un altre galletada gràcies a uns moviments flonjos i amb la trencadissa d'una espassa com de porcellana. Pare i fill, amb tot, s'expressen molt millor i em fan quasi plorar.

Bé, vaig pensar, ara sí que es lluiran, que toca la cavalgada! Corrents cap a la sala, amb una bratwurst de pronòstic indigerible per l'esòfag i ens seiem per veure això! Pujades a sobre d'uns fal·lus bellugadissos amb les brides que tiren dels caps de les bigues, unes magnífiques valkíries seuen com nenes a una atracció de fireta i van descavalcant una a una amb greu risc de patir distensions en baixar pels tobogans. Després es posen a llençar al buit uns sacs d'ossos, dels herois del Valhalla??

La vista de Brunhilde amb Sieglinde a la falda, encara s'aguanta perquè sembla que vola amb unes ales fermes.

Quan acaba la meravella del diàleg pare-filla, la catxarrada es posa vertical i penja una bella dorment de cap avall, molt impactant i d'enorme força visual. Un bon punt final. Veus, Lepage, com hauries d'esforçar-te per explotar més La Màquina? Ho aprofitaràs pel Siegfried del curs vinent? Espero que si. Com espero que et busquis un nou dissenyador de vestuari i de l'atrezzo que feia molta pena i dels que no vull ni parlar. Ni parlo amb detall del gran resultat musical de la representació d'ahir, que per això està la crònica del Joaquim.