nidos

Muchas aves son constructoras de nidos, otras se aprovechan de huecos en árboles y rocas. Y también las hay okupas, ya que se meten por el pico en otro deshabitado. Las más cuidadosas tejen un entramado de ramas y hojas en forma de cuenco y lo forran en su interior con confortables capas aislantes de musgo y borra. Todo con materiales de kilómetro cero y totalmente reciclables.

foto: Sharon Beals

El macho suele suministrar la materia prima y la hembra es la que va dando una preciosa forma al nido para luego incubar unas pocas semanas y criar a sus polluelos durante un mes más. Deben elegir una emplazamiento de difícil acceso y los más camuflado posible. Papá ayuda un poquito trayendo larvas y limpiando el fondo del nido, que se llena de bolsas fecales.

Tanto trabajo puede aprovecharse para una segunda crianza cuando los pajaruelos son jóvenes y más independientes. 

Los humanos han buscado refugio en cuevas y más tarde empezaron a montar chozas copiando a las aves. Gracias al amigo Cierzo, descubrimos que la técnica del enramado la utiliza el escultor P Dougherty para hacer instalaciones tan ecológicas y bellas como éstas:

En arte, nunca está todo dicho. Aparecen de nuevo propuestas desde la observación de la naturaleza y del primitivismo. Incluso vemos una imagen moderna que nace de la denostada artesanía. No toda la producción de PD me parece brillante ya que tiene cestos en forma de figura humana o jarrones poco afortunados, pero cuando se vuelve más abstracto se leen mejor las líneas constructivas de unas superficies llenas de energía.

Para representar el Nibelheim me imaginé unos altos hornos donde se funde el oro, se le da formas y cuida con sumo cuidado. De ahí este nido recogido cerca del calor y vigilado por los enanos, que pronto serán visitados por Wotan y el dios del fuego, Loge, a través de la columna de humo. Es un pequeño collage (jul 2010) para el metálico intermedio orquestal de Wagner en el Oro del Rhin.

concert esmuc febrer'12

ORQUESTRA SIMFÒNICA DE L’ESMUC

Concert : dimecres 1 de febrer 2012 

Sala 1 Pau Casals L’Auditori 

a les 19:00 h.

Director: Jordi Mora 

Commemoració 50è aniversari Toldrà

A final de cada quatrimestre es fan audicions per escollir els músics que han de formar el conjunt simfònic i durant deu dies no es fa classe per assajar el repertori com el que sentirem aviat. Els alumnes de l'ESMUC us conviden a venir, l'entrada és gratuïta.

Programa: 

Eduard Toldrà (1895-1962)

Scherzo (versió orquestant) de "La filla del marxant"

Peter Txaikovski (1840-1893)

Romeo i Julietta 

Robert Schumann (1810-1856)

Simfonia nr.3 en mi bemol major, op.97 "Renana"

lectures

No sé ben bé com ha anat. La cosa és que només col.locar les fotos se'm publica l'apunt abans d'escriure res. Em perdonareu, oi? Volia parlar de llibres com a ens físics que ocupen un volum, com a cartells cridaners que són les seves portades i com a elements que atrauen lepismes i altres criatures papiròfagues.
Sense adonar-nos, la llar s'omple d'aquests contenidors l'interior dels quals ens dóna tantes alegries i poques vegades ens volem desfer d'ells. L'opció tradicional és acumular-los verticalment en prestatges horitzontals deixant ben visible la seva esquena tatuada amb el títol de lectura normalment cap amunt (dic esquena: es veu que llom no és correcte). La gran avantatge funcional d'aquest sistema és la seva facilitat per agafar-lo, tot i que un llibre el tornem a buscar ben poques vegades.

Alguns dissenyadors industrials se les enginyen per trobar altres estructures. A la primera imatge es veu com el llibre més antic, el rotlle de pergamí, es converteix en una làmina elàstica ben groga i s'obre per fer de suport de llibres de consulta per tenir en un racó de la taula de treball. A la segona, el que interessa d'aquestes lames d'alumini és poder deixar el llibre per la pàgina que estem llegint de manera que punt i suport són la mateixa xapa.

A la imatge dels volums flotants tenim la idea de recuperar el llibre fals, de manera que a sota de cada grup, tenim un de mentida que fa de prestatge i la resta els anem posant fins a tapar una xapa vertical que cargolem a la paret. En canvi, a sota, no hi ha ni trampa ni cartró, sino un original i barat mètode de lames de fusta prou resistents i que podem girar i convertir en un còmode topall per a que no ens caiguin els llibres.

I per acabar, traslladem el magatzematge de celler amb el gir a 45º de la quadrícula i aconseguim que la gravetat jugui al nostre favor per mantenir estables els volums en la seva posició. En tots cinc exemples, els peixets de plata haurien de fer més cabrioles per arribar a fer un mos, però a canvi tenim més superfície per netejar pols. I en alguns casos podríem gaudir d'alguna bonica coberta, perquè encara que no abunden, n'hi ha que mereixen ser vistes en tota la seva grandària, com ara les que dissenya Enric Jardí per l'editora el asteroide.

Aquests són mobles d'editores de disseny, el que significa que en fer una tirada limitada, acostumen a estar fora del pressupost de la majoria. De moment anirem tirant de Billy de l'Ikea i, com és el meu cas, de torres  autoportants, vulgarment dites piles de llibres a terra.

Holly Lula Mae

Desde la desaparición de Blake Edwards hace un año, hemos oido hablar mucho de una de sus más conocidas películas, gracias también a la pegadiza canción de Mancini, Moon River. La más tierna del mundo según El Pais, que nos ha regalado el DVD del Desayuno con diamantes, a cambio de un esquelético suplemento dominical.
Las revistas de moda nos han recordado últimamente que no hay chica más encantadora y elegante que Holly, vestida de Givenchy y armada con piedras perfectamente cortadas y pulidas. En los supermercados de ropa de Amancio Ortega donde hacemos acopio de prendas la mayoría de nosotras, hay retratos de la sofisticada señora de negro junto a las cajas. Es la modelo a seguir: delgada como un huso, lozana y sonriente, bien vestida y bien tocada.

Aprovechamos el domingo para ver la película mítica plácidamente en casa. Resulta que este dechado de virtudes femeninas no es más que una granjera que renuncia a su precioso nombre de Lula Mae para llamarse Holly, dejando a marido y retoños para convertirse en una phoney y una powder room girl..vamos, una señorita de compañía cuya máxima felicidad consiste en desayunar productos Starbucks delante del escaparate de la tan preciada joyería de NY, después de una noche flamenca.
Alocada y traviesa, se mete en el bolsillo al escritorcillo mantenido del piso de arriba y al fotógrafo japonés del piso superior, el primero, el famoso Peppard, el del puro del Equipo A y el segundo, el pobre Mickey Rooney caracterizado de oriental con una ridícula dentadura de caballo.

He de reconocer que algunas escenas me han parecido muy valientes para ser un film de 1961, como la divertida fiesta en el piso de Holly o el affair del chico con la rica decoradora, pero la verdad, ¿ésta es una gran película? ¿Por qué este personaje es tan celebrado hoy? Me imagino que Truman Capote la describe muy diferente: como una mujer desgraciada, atormentada y compleja. Será cuestión de leer la novela.

posdata.
aunque no viene mucho a cuento con la peli, éste es el happy happy regalito de JL. Merci! el peinado clavadito al de la Hepburn y los ojos, brillantes cual esmeraldas:

Pasado irrepetible

He salido del cine con cierta tristeza que tiene algo que ver con la nostalgia. Michel Hazanavicius consigue estimular con The Artist nuestro amor al cine clásico con un encantador y emotivo revival de las películas de la edad de oro de Hollywood. Pero el experimento arqueológico se queda en eso.

 Evoca con trampa los encuadres y los grises porque son demasiado perfectos. Revive los gestos de los artistas exagerándolos. Despierta emociones con una narración sin sorpresas. Alude con música sinfónica bandas sonoras que no tienen nada que ver con el cine mudo. Es un pastiche muy sugerente, atractivo, pero a la vez, ecléctico y extraño, porque en realidad aquel cine ni es así, ni puede volver.

Me ha parecido interesante el trabajo de Valentin (Dujardin, me ha recordado mucho a Gene Kelly) en el difícil doble papel de actor actuando y viviendo. Menos, el de la muy fotogénica Peppy (Bejo) y fantásticos los secundarios Goodman, de magnate del cine y Cromwell como Clifton, que no han echado mano de hacerse los antiguos. Muy graciosa la intervención minúscula del odioso Mc Dowell. Y Espero que se acuerden del perrito cuando nominen la película, porque está de Óscar.

Los espacios son impecables, en especial el cine teatro del inicio, las calles de la ciudad, los estudios y las mansiones. Preciosa la escena de la escalera donde se cruzan los protagonistas. El vestuario delicioso luce en unos fotogramas muy pulcros. La imitación ha sido un éxito, aunque a mí me provoca desazón y  nostalgia por las verdaderas películas en blanco y negro. En la mayoría de las críticas se repite que esta película es una joya, sí, visualmente, de cristales brillantes y falsa como la corona de Arquímedes. 

Dòric d'or

El nostre Partenón, vell, canós i esmiculat havia estat un temple dòric imponent i policromat amb vermells, daurats i blaus en el magnífic conjunt de l'Acròpolis d'Atenes. Sempre ens havien explicat que la seva destrucció era obra d'uns turcs que havien posat un polvorí dins el temple però el cert és que ha anant patint amputacions des des ben lluny:

L'he visitat tres cops: de petita amb pocs turistes hippies, de jove acompanyada d'americans enormes i d'estudiant d'arquitectura, per fer un treball de recerca sobre la seva construcció. Fotos, textos, maqueta que vaig lliurar en temps en què no fèiem còpies perquè picàvem a màquina els escrits i teníem pocs diners. I com em penedeixo! Un original perdut entre tants treballs d'estudiants.

Quan el meu cosí Stelios en va enviar fa uns dies el video del director Costa Gavras, he recordat l'estranyesa que produeix veure el gran temple de l'arquitectura representativa ple de colors per destacar els seus magnífics relleus. Tan bell i esplendorós que resulta el marbre nu i les ombres que projecten els volums sobre el blanc brillant de la pedra.

Grècia, sempre pobra i expoliada, ja ni pot demanar que tornin els seus frisos descolorits.

música de conte

Per molt que l'Hergé manifestés el seu rebuig a l'òpera, que tant agradava a la seva primera dona, la tenim present des del Ceptre d'Ottokar i és la protagonista de l'àlbum més cassolà de Tintín, Les joies de la Castafiore, que són robades precisament per una gazza ladra. Aquest cap de setmana el programa de L'OBC inclou l'obertura arxifamosa de Rossini:

Hem sentit el conegut Concierto de Aranjuez de Rodrigo amb la gitarra solista a mans de la xinesa X Yang. Ha estat una llàstima d'interpretació: entre la direcció de Colomer un pèl lenta, el poc ganxo de la xinesa i el concert d'estossecs, mòbils en ple adagio i nens petits, per sortir a plorar.
A la segona part, l'OBC semblava una altra. Ha fet una gran simfonia Esparsa davant del compositor de 90 anys, Manuel Oltra, a qui vam agrair la seva partitura molt rica i equilibrada.

Per acabar, el millor de la nit, amb l'orquestra entregada i inspirada sobretot al moviment de les Pagodes, els contes de Ma mère l'oye de Ravel, aquí interpretades amb mestria pel Previn amb l'Orquestra de Colònia al 1991. Una altre Ravelació que crea una atmòsfera màgica de conte des del primer compàs:

Esperem que avui a les 11.00, per la ràdio, podem sentir en millors condicions la guitarra de Rodrigo, perquè l'obra s'ho mereix. Els contes de Ravel es tornan a fer a l'Auditori, dia 6 de febrer amb l'Orchestre de París, amb Lorin Maazel a la batuta, junt amb altres preciositas com Tzigane i la Valse, i un altre conte del Dukas, L'aprenent de bruixot. Ja veurem si queden entrades a preus màgics..

ps. Ens va fer molta il·lusió saludar al Bernardo V, fagot del Liceu i ahir solista convidat, que va treballar de valent a totes les obres.

del fons del mar (i 2)

Segons Homer, quan es va dividir el món, Zeus heretà la terra i el cel, Hades, l'inframón i el meu déu, Posidó regnà als oceans. Allà es va fer construir un palau de corall i gemes que mai hem pogut visitar ja que a mida que ens acostem, Posidó aixeca el trident i provoca una tempesta tan violenta que ni els més hàbils nedadors podem esquivar. De vegades es torna generós i com explica Tiépolo a la seva pintura, regala tresors a la marítima ciutat de Venècia. Quan li van posar el nom llatí de Neptú es va fer molt més famós i els mortals li dedicaren fonts a milers per totes les ciutats de la Terra.  Fins i tot va servir per batejar un llunyà astre que segons Holst, és el més místic dels planetes:

També, aviat veurem al rei com un autoritari Neptune al pastiche del Met, gràcies al curt paper que interpreterà Plàcido Domingo. Segons el que he anat llegint, es tracta d'un Déu molt correcte que es lamenta de l'estat de la terra habitada pels humans, acompanyat per un cor aquàtic que li canta honors fent servir “Zadok the Priest,” l'himne de coronació de George II, de Haendel.

Com que els Tres Reis de l'Orient van de corcoll i jo he escrit la carta massa tard, he canviat el destinatari i l'he enviada al meu Rei del fons del Mar, encara ric i poderós, amb unes peticions modestes pels meus amics. L'únic problema és que el paper d'embolicar ha arribat moll i s'han esborrat els noms dels receptors. Haureu d'endevinar quins són els regals que us pertoquen...o simplement agafar les joguines que més us agradin.

Molt bona diada de Reis i vigileu amb el tortell: potser en lloc de fava i figureta, surten altres sorpreses marines.

ninetes (2)

Per molt que ho intentem canviar, els nens juguen a cotxes i guerres i les nenes a cuidar bebés i vestir nines. Ja podem demanar als Reis joguines educatives (encara no sé ben bé què són) que els petits buscaran el pistoletot del cosí per matar una estona, se'l construiran amb el pa o simularan un amb el plàtan. Elles canviaran el bolquer del nadó amb un kleenex i agafaran agulles de cap per clavar-les a les orelles de la nina. 

La cosa es posa preocupant quan, per exemple, les nenes corren cap al patge per demanar la nova línia de nines hipermaquillades Bratz, amb multitud de complements i aspecte de putetes de carrer. O la novetat Mattel d'aquest any: les Monster High amb sèrie de dibuixos animats al You tube, que expliquen com estan els temps. Ara s'entén com és la indumetària dels pre-i-adolescents.

La madrina Kalamar no vol fomentar el mal gust entre els seus nebots i ha decidit fer boicot i censura a tanta quincalla, gloss, tint i talons (els publicistes tenen la barra de dir que és estètica Tim Burton) S'hauran de conformar amb un val per a un passeig amb berenar.

Aquestes nines aviat quedaran desfasades. Segons un estudi, la meitat dels nens han demanat aquest curs un i-pad, joguina molt barata, que ajuda a la socialització, la imaginació, la destressa motora i l'activitat física. Podran jugar a jocs de realitat augmentada com el Swappu, de disseny molt atractiu però de creativitat discutible. Costa d'entendre una mica quina és la finalitat del joc: serà que els grans estem molt lluny de la generació digital: