Ahir nit inauguràvem la temporada del Met al cinema amb un Tristany i Isolda per recordar en temps. Agafa la batuta el mestre Rattle i el descobrim intens, equilibrat i profundament wagnerià amb l'orquestra del MET. Tampoc coneixíem al tenor Skelton que va demostrar ser un resistent Tristany de bonic timbre i gran fortalesa vocal. La Isolda de la Stemme, a més d'elektrificant, és sòlida i de veritable soprano dramàtica. Potser encara colpeix més el rei Marke, noblíssim René Pape, en els seus laments que tant ens agraden d'aquesta partitura. Brangäne-Gubanova és una delicada actriu i cantant, que contrasta amb un rude i fidel Kurwenal, Nikitin també molt destacable.
Si els cinc cantants i l'orquestra treuen un excel·lent a les nostres oïdes, ara toca valorar l'obra visual de M Trelinski, del que coneixem aquelles notables escenes, també al MET, la Iolanta i el Barbablava . Sense fer un enfoc radical (i xiulat al segon acte), l'autor proposa un Tristany amb molt pes protagonista i amb una visualitat molt acord amb la fluïdesa musical: des del minut zero ens acompanya amb el radar i altres elements rotatoris de cicle infinit que clou, com a la partitura, amb el bany de mar i cel.
No podem evitar relacionar els eclipsis lunars que apareixen sovint amb els planetes amenaçadors de Lars von Trier a Melancholia, que, per cert, també interactuava amb la música de Wagner. Només resulta confús el record de les flames de la cabana familiar? de l'heroi, encara que el nen-Tristany que l'acompanya al llit d'hospital és tot un encert de la memòria. Potser sí que es pot criticar la falta de càrrega eròtica del muntatge però aquesta visió de guerra, fosca i apocalíptica s'escau, més encara quan aigua i foc, tots dos tan presents, són destructors i redemptors.
Entradas
No hay comentarios:
Publicar un comentario