 |
| La sagesse completa, solució del concurs de passat diumenge |
Heus aquí la sàvia lectora de Tamara de Lempicka, de principis dels 40, que pintà a l'oli sobre fusta. Hi ha que veuen referències dels treballs del flamenc Quentin Massys en les mans i el turbant. Sí, i també veig un rostre a la manera renaixentista on pestanyes i celles s'emblanquinen.
Una taula a l'alçada del pit per recolzar un llibre, els fulls del qual recorden pètals de la O'Keeffe, companya seva a Chicago als anys 30. Un bon exercici de mans elegants, rostre petri, teixits eteris i degradats contrastants tan característics de la Lempicka. Es va fer tan famosa que el poeta Gabriele d'Annunzio (pista 3) va voler que el retratés. Es van trobar al llac Garda però la cosa va acabar com a rosari de l'aurora.
Les primeres pistes parlen de portades molt Lempicka de llibres i de discos de Piazzola:
I la darrera: la pista de la Madonna*, propietària d'una de les obres més importants i de la que tenim document gràfic a l'estudi. És el retrat de la Nana de Herrera mentre l'executa al 1927 amb una pose de perfil molt cinematogràfic. Està pintant - o fent veure que pinta- a la ballarina espanyola i amant del baró Kuffner, que era qui havia encarregat l'obra. La Tamara fa una paròdia amb aquesta imatge diabòlica de la que comença a ser la seva rival. El Baró finalment es casarà amb la pintora.
Per acabar, unes lectores més de la Lempicka, ja que en va fer unes quantes i encara tenim ressaca de Sant Jordi. Són la Kizette i la Polonesa, enviats per l'Allau a qui agraïm l'amable col·laboració.
*Podeu veure com la cantant, a Vogue, fa servir, a més de l'estètica Decó, les pròpies imatges de la Lempicka.
%20Saint%20Louis%20Art%20Museum.jpg)
Entradas
La pintora Lempicka es una pintora que me produce unas veces aproximación y otras alejamiento. Aún no tengo claro del todo qué elementos de su obra me seducen y cuáles rechazo, prefiero dejarlo en la ambigüedad de mi propia indecisión. Pero hay algo tan seductor en la lectora...
ResponderEliminarUn poco como a mí: al principio me resultaba kitsch pero con el tiempo valoro su extensa obra. Tiene muy de Decó y de portada, pero también un lenguaje muy suyo aunque a veces veo a Léger detrás.
EliminarGracias por comentar, Fackel.
M´agrada molt Lempicka, sobre tot aquell quadre del seu llavors marit que va deixar inacabat.
ResponderEliminarSalut!
Borgo.
la ma inacabada o esborrada? molt m'agrada a mi també.
Eliminarsalut, amic
Fou un borbolleig. Eren temps d’agitació formal. Cada artista deia la seva davant la convulsió política de la primera meitat del segle XX. Els ismes que sorgiren en cascada, atropellant-se, reflectien les diferents ideologies socials de l’època. El brou que s’escalfava havia de sobreeixir tard o d’hora, i fou així: la Primera Guerra Europea, la Revolució d’Octubre i tantes desgràcies, i tantes proclames i tants adobamons que proposaven una i una altra recepta. Els artistes, sensibles a tanta convulsió, anaven fent manifestos i propostes. Les diferències socials i econòmiques tenien el seu reflex en l’art.
ResponderEliminarEncara no n’hi hagué prou amb la desgràcia de la Gran Guerra. Els conflictes socials van continuar entre guerres i l’art tanmateix se’n feia ressò.
El Moviment Modern, en les seves formes més o menys racionalistes semblava destinat a ser la veu de la social-democràcia de la República de Weimar o dels socialismes més o menys utòpics.
En mig d’arravataments polítics, els futuristes proclamaven l’empresonament de la Victòria de Samotràcia i feien l’exaltació de la velocitat, del maquinisme i del feixisme. Per a imposar el funcionalisme sobre el decorativisme, Adolf Loos declarava que tot ornament és delicte.
L’Art Decó, que mostrava l’últim alè de la Secession vienesa, es constituí com l'expressió genuïna del luxe dels bojos anys vint.
En mig del batibull decadent dels anys feliços, Tamara Lempicka fou la sofisticada representant dels cercles de la burgesia més rica i de la noblesa làbil que ja estava a punt de caure. L’alegre societat que assistia als saraus adquiria els quadres d’aquesta pintora cèlebre a l’Europa dels anys trenta, i els més rics pugnaven per a ésser retratats per Tamara. La seva fama fou efímera i va anar declinant fins a caure en l’oblit quan arribà la Segona Guerra Mundial.
L’artista sofisticada, la dona admirada en les festes del gran món de l’època d’entreguerres fou només l’ombra llunyana de l’icona de l’Art Decó.
L’estrella es va eclipsar i l’Art Decó s’instal•là a Nova York, les parets del Crysler i de l’Empaire suportaven els baixos relleus amb les al•legories del Treball i la Indústria o les torxes de bronze proclamaven la llibertat i el somni americà.
Mentre Marlene Dietrich plorava sota els til•lers de Berlín, Tamara Lemplicka, ja convertida en baronessa, es refugiava entre llençols de setí lluny d’Europa, abominant contra els pobres, i exercint als Estats Units de dama del gran món. Qui sap si pels efectes dels excessos o d’algunes substàncies, la figura de Tamara s’arruïnava tot esperant que algun noble o burgès la rescatés de l’oblit.
No fou, però, fins al 1972 que una exposició a París la va fer famosa de nou, rememorant un fantasma que venia del darrera de la cortina gris dels anys de la depressió, que venia de la sensualitat, l’erotisme i d’allò que semblava modern als feliços anys vint.
Però allò què a Europa són remembrançes o fantasmes, pot convertir-se en espectacle a l’altre costat de l’Atlàntic. Sempre hi ha un summus pontifex disposat a muntar el show-business de l’art o de la misèria.
I efectivament, aquella Tamara Lempicka que fou el reflex d’una època vigorosa i mesquina, d’uns anys carestiosos, degradats i obsessius i representant d’un grup de rics intel•lectuals depravats, abjectes, atrevits i egoistes es convertí en un referent culte pels acòlits de l’Art Pop.
La foguera de les vanitats que havien encès els brokers de Wall Street va cremar definitivament els postulats del Moviment Modern i Tamara va sorgir d’aquesta foguera com l’Au Fènix.
Tamara Lempicka va tornar a néixer i va començar una nova vida.
Gràcies per la teva valuosa aportació, Francesc. Sí, quin renaixament, el seu, i copiant molt als clàssics.
EliminarNo l'hauria endevinat mai però estic molt contenta d'aquest retrobament, gràcies a tu, amb Tamara de Lempicka i la seva pinzellada -no reconeguda per mi- però del tot incofusible. Fa anys es va publicar el bell llibre d'Albert Cohen Bella del Señor amb una de les seves pintures en portada. Un impacte.
ResponderEliminarSalut, Lula!
I tant!Amb aquell llibre precisament vaig conèixer la Lempicka!
Eliminarbon dia, Glòria, bon dissabte.