El professor escriu

Havia estat el nostre catedràtic de referència, a Història de l'Arquitectura del s.XX i segueix tan viu i alternatiu com sempre. Pep Quetglas a l'Ara, fa uns mesos:

Quan demanam a algú "Anam al cine?" i la resposta és "No!", les figures de la lògica (bamalip, camenes i tots els altres) no ens permeten deduir que a aquest no li agrada el cine. Tal vegada sigui que no li agrada anar-hi amb nosaltres. Similarment, quan véngui un i ens demani "Anam a la independència?", la resposta dependrà, també, de amb qui anar-hi, de qui ens hi vol dur.

Els partits polítics no es diferencien uns dels altres pels seus programes, ni pels seus logos, ni pels seus líders, ni pels titulars que pronuncien ni les escenografies que orquestren. No són pizzes que escollim segons el nom que s'acaben de posar o els ingredients. Els partits polítics, com va dir un italià també illenc, són l'intel·lectual orgànic de cada classe social, constitueixen la manera de veure el món, la manera de viure el món, des dels interessos, la memòria, la situació, la desconfiança, l'empenta de cada sector i classe social. És clar que això no es fa d'una manera immediata, mecànica i inevitable. L'art de la política consisteix precisament en la capacitat que té una classe per organitzar les altres classes, per fer acceptar com a generals allò que són els seus interessos propis. Això es pot fer per seducció o, a les classes antagonistes, per dominació. (...)

No volem canviar els actors, volem canviar l'obra. No és un problema de quantitat, sinó de qualitat. No es tracta de ser més del mateix que hi ha ara, sinó de ser l'alternativa a això que hi ha ara.