miércoles, 30 de enero de 2013

Hasta la coronilla


 “La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad.” Lo dice nuestra consensuada e intocable Constitución. Y así nos va. La prensa ha mantenido durante la débil democracia española un pacto de silencio en los asuntos monárquicos. Todo para que la nación no se rompa.

 La prensa rosa se hace de oro con las entrada de las infantitas al cole y la amarilla no dice ni mú. Mientras, el rey, que entró con lo puesto, se ha hecho un importante patrimonio de origen petroárabe, inmobiliario y de amistades con la cúpula económica. Nos venden que es una figura neutral, que salvó a España durante el golpe, que es muy campechano (es decir, que no lee nada y habla todo el día), gran deportista y cazador (o de cómo combatir el aburrimiento) y muy gentil con las mujeres (..).

Los mallorquines se han movido un poco. Jueces levantan el asunto del Palma Arena, Noos e implican al duque de Palma, el empalmado. Después de tanta generosidad en las islas, que si yate gratis, que si palacio de Marivent para sus majestades, regatas reales..y mira cómo nos tratan. Tan mal como JCI con el pobre chófer que recibió de tan alta mano, un cachiporrazo.

Suerte que los polacos se atreven a caricaturizarlo:



TV3 - Polònia - Renunciar a una infanta por TV3


¿Va a abdicar en su hijo que hoy cumple 45? No creo, está el asunto muy turbio para el heredero. Ni tampoco nos dejarán decidir en referéndum por la Tercera. 

domingo, 27 de enero de 2013

frec a frec

L Bakst: decorat de Dafnis i Cloé pels ballets de Diaghilev 1912

La segona col·laboració de l'OBC amb l'Esmuc comença amb els assajos de la setmana entrant. Els estudiants tocaran amb els professors de l'orquestra dues peces (Ravel i Serra) de les quatre del programa, i aquesta vegada els tres dies seguits, dirigits per Ros Marbà:

1-2-3 Febrer a l'Auditori
ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA I NACIONAL DE CATALUNYA (OBC) 
Orquestra simfònica de l'Escola superior de música de Catalunya 
NEXUS Piano Duo, pianos



FAURÉ: Masques et bergamasques 
POULENC: Concert per a dos pianos 
SERRA: Impressions camperoles 
RAVEL: Daphnis et Chloé, 2a suite





Llegim de la presentació del programa al web de l'OBC:

Una altra vegada, l’art sonor homenatja temps pretèrits. Fauré va escriure l’amable i lleugera Masques et bergamasques, op. 112 com a homenatge a l’esplendor de les fêtes galantes de la societat aristocràtica del segle XVIII . Encarregada pel príncep Albert I de Mònaco el 1919, la música havia d’il·lustrar un ball cortesà amb disfresses de l’estil Commedia dell’Arte. De fet, el títol de l’obra remet a un poema de Verlaine, Clair de lune, inspirat precisament en les festes gales del rococó. El Concert per a dos pianos en re menor de Francis Poulenc, escrit el 1932, és també un homenatge particular a la història sonora del passat. Tot i mostrar influències del jazz, com passa amb el Segon de Ravel, cita expressament el concert K.365/316a per a dos pianos de Mozart, els dos de Liszt i l’obra d’Igor Markevitch. Per tant, res millor que cloure la festa amb la segona suite Daphnis et Chloé de Ravel, un gojós ballet d’estil mitològic escrit el 1909 i l’obra més llarga del compositor, que acaba amb la popular Danse générale.

Ens parem una estona davant la meravella colorista i impresionista de Ravel. La segona suite de Dafnis i Cloé conté tres números (albada, pantomima i dansa general) de la simfonia sencera i coreogràfica, com ell l'anomenà. Va ser un encàrrec de Diaghilev pels seus Ballets Russos al 1909 a partir del mite pastoral de Longo (s III), de l'amor lliure, natural, eròtic entre Dafnis, el cabrer de l'Etna i Cloé, la pastora. S'estrenà a París amb coreografia de Fokine, fent Nijinski el paper de Dafnis.





Escoltem tonalitats exhuberants a la flauta, la corda, vents, xilòfon, arpes i celesta per descriure una natura que desperta al matí, melodies que s'entrecreuen a la pantomima i un excitant, irregular (5/4 mesura que generà protestes entre els ballarins) i violent ball al final. Com al seu Bolero, Ravel s'esmera en la brillantor de totes les seccions.
Ros Marbà té un treball de finor i control de l'orquestra: tingueu bona setmana, mestre, professors i estudiants. Anirem a l'estrena dia 1, fins divendres.

viernes, 25 de enero de 2013

10 pops (4)



Tot i que el millor Queen es va cuinar abans d'aquest hit, aquesta gran cançó Under Pressure, feta i cantada a mitges entre Bowie i Mercury va ser un altre bombàs dels primers vuitanta. Es discuteix qui va fer la senzilleta línia de baix que la inicia (què important el baix continu des del Barroc!) però sembla que Deacon, baix del grup britànic, l'escriví. Hi ha fonts que remarquen la semblança entre aquest començament i el tercer moviment de la preciosa primera simfonia de Sibelius (anar al minut 20:55): ho recorda, sí, només una mica.

A part de la versió que apareguè primer com a single i més tard al final del vinil Hot Space (1982) on Queen tonteja amb el so pop i disco, afegim la del concert de Wembley del 86, on Freddie Mercury comença amb els seus parodiats minuts de ERO ERO, per engegar la peça amb ritme, mestratge artístic  i carisma únics:

martes, 22 de enero de 2013

Any Wagner (2) i el Siegfried de Tarantino


Qui m'anava a dir que una història ben wagneriana fóra l'eix de la darrera pel·lícula de Tarantino: Broomhilde, l'amor del negre alliberat o Django Unchained per un carismàtic Dr Schultz, viu a Candyland, la major plantació de cotó de Mississippi. Després d'unes feinetes, el doctor, commogut pel cor romàntic del seu Siegfried, li promet ajudar-lo per rescatar la dama. No explico més perquè la trama té sorpreses i girs molt marca de la casa, amb alguns excessos com ara dilatar escenes quan no calia.



Important veure-la en anglès per gaudir del meravellós treball actoral de tots: quin radiant preludi amb Waltz, que repeteix molt la fòrmula dels Bastards, amb un personatge alemany que domina una verborrea en anglès exquisit, que ni els texans l'entenen, capaç de matar sense contemplacions per diners. Foxx és un Django tímid i contingut. Di Caprio, un altre cop, un boig ben traçat, que ens sorprén amb el nou paper shakespearià i el majordom més fastigós, en SL Jackson envellit i el més negrer de tots. Els secundaris, com Franco Nero que ens pica l'ull spaghetti o Don Johnson, magnífics.




Tarantino tracta amb brutalitat, com ha de ser,  l'esclavatge del sud, just abans de la guerra civil. No escatima en mostrar el càstig més horrorós pel fugitius, alimenta l'odi i les venjances més ferotges. Siegfried-Django va aprenent ràpidament del seu mentor alemany, és el millor tirador i ens prepara una excel·lent traca final. Llàstima que el director no ens ho expliqui una mica més breument, sobretot al tercer acte.





El material visual és espectacular, (quines esquitxades de sang sublims); el musical una mica inconnexe amb el manit Carmina Burana que podria haver estat substiuït per alguna fanfarria* de Wagner, i l'humor, molt desintoxicant entre tanta barbàrie: en particular una hilarant escena de sacs i ulls. 

Cinema viu, enlluernador i convincent, entretingut i amb diàlegs estimulants.

*Una proposta, senyor Tarantino, per la cavalgada dels surenys: no cal abusar de les Walkíries, millor l'obertura del tercer acte de Siegfried, un impressionant crescendo rítmic per fer galopar els cavalls, per exemple?


sábado, 19 de enero de 2013

Any Wagner (1) i l'or

l'Or del Rhin  (de Klmr)

Què millor que celebrar l'any Wagner amb un primer capítol dedicat a la creació del Món i als compassos de l'extraordinari preludi de l'Or del Rhin.

Immensa entrada dels contrabaixos que surten de l'abisme més profund i primitiu amb els seus greus sostinguts. S'afegiran els fagots mantenint una quinta perfecta de fons on comença a ondular un acord de les trompes i, més tard, l'arpegi de la corda (neix la vida, motiu de la natura). L'aigua corre amb molta més velocitat gràcies al cellos i clarinets (motiu del riu), tot torna i retorna amb tota l'orquestra que es tensiona amb unes grans onades i apareix, de cop, una sirena.

136 compassos sense canviar la tonalitat amb variacions de petits temes. Wagner fou el primer minimalista:




Un passatge difícil pels músics, una osadia als temps de Wagner i l'expressió elemental de la força de la Natura - que s'aprofita per fer publicitat de tota mena.

...
El Dr. Gregorio Luri publica esta entrada el dia 3/8/2014, en su blog El Café de Ocata, que completa nuestra fascinación por el origen del Oro:

"Era mucho pedir -escribió Thomas Mann- que se tuviera que llamar música al tritono mi bemol mayor del preludio del Oro del Rin. Porque música no era: era un pensamiento acústico". Mann, gran lector de Nietzsche, sabe que éste alaba repetidas veces este preludio, que representaría el manar de la primera agua del mundo. "¡Así viven las olas -escribe-, así vivimos nosotros, los que ejercemos el querer".

Wagner cuenta de esta manera en sus Anales el surgimiento del surgimiento del Oro del Rin: "Despierto con la idea de la introducción orquestal al Oro del Rhin (tritono en Mi bemol mayor): Me abstraigo en el murmullo del agua. Regreso inmediatamente con la resolución de ponerme inmediatamente al trabajo”. Era la Spezia, el 5 de septiembre de 1853.

viernes, 18 de enero de 2013

Entendre de/la música

El missatge no em convenç però l'animació és molt bonica. I el passar les pàgines, massa sorollós.


Understand Music from finally. on Vimeo.

lunes, 14 de enero de 2013

Per morir-se

Això és una campanya per a la seguretat del metro i tren a Melbourne, Austràlia. Una molt exitosa cançó indie-pop que s'enganxa de seguida amb una veu agradable (Emily Lubitz) i una animació dolça per parlar dels terribles accidents. Una difícil barreja entre la tendresa i la mort: no sabem si s'aconseguirà l'objectiu de la campanya o que només es parli de la mateixa, un clàssic.





domingo, 13 de enero de 2013

ABC

viernes, 11 de enero de 2013

vivo y coleando



El Kraken existe. Por fin filmado un Architeuthis Dux vivo. Por primera vez, después de muchos intentos, se capturan imágenes del gigante gracias a un cebo, otro calamar, a gran profundidad delante de las costas de Japón.

¿Plateado? curioso, porque restos del gran calamar muerto que se habían visto tenían la piel rojiza, quizá por acción de sus cromatóforos. Tiene dientes afilados y unos ojazos que ni en la peor de las pesadillas.



Gracias a todos los amigos por el aviso de la noticia. Esperamos alguna más con más detalles del duque, pronto. Qué hermosura.



jueves, 10 de enero de 2013

apunts per la crisi II

Preocupada per la Islamització d'Egipte





" És Déu una bona idea en política?", pregunta la revista Philosophie Magazine. Sí, contesta l'assagista francès Jean-Claude Guillebaud, sense l'herència bíblica no hi hauria democràcia: "El monoteisme ha igualat els homes sota la mirada d'un Déu únic". No, replica el filòsof israelià Avishai Margalit, la religió no tolera el pacte, introdueix una asimetria entre creients i no creients impossible de superar. Escoltant aquests dies el cardenal Rouco Varela queden pocs dubtes que Margalit té raó. La democràcia és laica o no és. Deixar entrar Déu en els afers dels homes és donar via lliure a l'abús de poder.(de l'article de Ramoneda a l'ARA-2/01/13)





primavera àrab?



miércoles, 9 de enero de 2013

apunts per la crisi

Després de tota la cridòria consumista, la musculatura estatal, les façanes enrevesades i els dissenys barroquers dels anys 2000, tornarà el minimal i el less is more?




Buidar per calmar, moderar, atenuar, suavitzar, descarregar.




martes, 8 de enero de 2013

10 pops (3)


Dejamos la música negra y nos vamos a escuchar reggae blanco fusionado con punk rockero de la mano del trío más emblemático de los primeros ochenta, que nos robó el corazón desde su primera canción hasta que se disolvieron tras el quinto disco. Pocos LP, cinco, pero buenos de morirse, empezando por un fresco Outlandos D’Amour (1978), un marchoso Reggatta de Blanc (1979), el divertido Zenyatta Mondatta (1980), el fabuloso Ghost in the machine (1981) y en 1983 lanzan el más valorado, Synchronicity.

Como hoy es día de vuelta a clase, tomamos esta canción que nos descubrió a un autobiográfico Sting como exprofesor, (pasando penas por una Lolita que le echa los tejos) y gran lector de Nabokov. Real como la vida misma: alumna se pirra por profe atractivo e intelectual,


La compone Sting, la canta y le pone los bajos. Andy en la guitarrra y el guapo Stewart, batería formidable. Fue el exitazo de su tercer LP y se acompañó con este comercial video que no había visto nunca y me alegro de descubrir..

Buen segundo trimestre!


lunes, 7 de enero de 2013

Bandas y cintas 4


Para la llamada generación X, la primera en que se forjan grupos de freaks y fans de productos de cine y televisión, Star Wars (1977) ha sido la película de mayor culto. Resulta terriblemente difícil encontar escenas, no sólo por el poderío protector del Imperio Lucas (ahora de Disney) sino por la cantidad de parodias, escenas borradas, versiones en Lego o muñequitos de la saga que corren por internet. Para los que fuimos al estreno algo tiernos, la primera entrega tuvo un impacto violento. Tanto que cada vez que oímos la explosiva entrada sinfónica y los primeros compases ante la gran pantalla de la sala a oscuras, esperando nuevas aventuras de la serie, se nos electriza todo el sistema simpático.



John Williams es el responsable de la sacudida. Utiliza una gran orquesta sinfónica clásica, crea temas para los personajes, fanfarrias y marchas poderosísimas, escenas de delicado romanticismo que nos puede recordar a Wagner, Holst y RStrauss.
Nos había convencido y mucho con su gran banda sonora en Tiburón, pero aquí construyó un monumento tan clásico y nuevo, como la película, llena de escenas de western, caballeros, desiertos, de guerra y amor.

Si el primer capítulo nos gustó, el segundo (El Imperio Contaataca, 1980) fue para muchos todavía mejor, quizás por un mayor protagonismo de lo tenebroso (y de Han Solo) en una trama más redonda. Sus paisajes de hielo o las ciudades entre nubes son fascinantes. Aquí vemos a los míticos personajes, todos juntos, en el momento que van a congelar al verdadero héroe y gamberro de la peli, mientras oímos los temas de la marcha imperial y del amor:


Lástima que las siguientes episodios no estuvieron a la altura, aunque nosotros los war-freaks, lo perdonamos todo. Si somos capaces de soportar a los Ewoks de la 3ª, al insufrible Hayden Christensen o los excesivos efectos especiales de la tanda última, veremos cómo aguantaremos lo que nos prepara la Disney.

Un chiste:
Se abre el telón y se ve a Francisca cerca de un cable eléctrico peligroso, ¿cómo se llama la película?  (!acaP artnoc oirepma lE)


domingo, 6 de enero de 2013

Reis de barretina

Barretines bizantines segle VI a Ràvena, Basílica de San Apollinare Nuovo

Ja veieu com es caracteritzen als tres Reis savis de l'Orient: cofats amb capells frigis, una caputxeta vermella que ha fet furor al llarg de la història. Un habillament per distingir als orientals a les escultures i monedes més antigues. Se l'apropien les senyores a les al·legories de la llibertat, de la revolució i les repúbliques, els barrufets, cartògrafs mallorquins, els mossos d'esquadra i altres catalans il·lustres com el caganer.

Així doncs, que els reis no portaven ni corones ni turbants; unes gorretes toves i desinflades, i una punta generalment dirigida cap endavant. Potser aquest apèndix tenia una funció ergonòmica, la de deixar ventilar una mica el caparró de tant pensar, que hi ha més savis que la porten:










Ja em perdonareu que aquest any els Reis siguin tan escassos. Espero que us agafeu la postal i barretina que més us afavoreixi. Jo escullo la del Picasso, a veure si m'inspira en les arts i les ganes de treballar, i és que du els plecs amb una gràcia..en realitat no em cal, que ja porto una de barretina empinada i amb aletes al final.

Squid by AMatter


Ens pot consolar que, amb ella firmement col·locada i ben visible al nostre cap, vindran temps de revolucionàries mogudes liderades per ments benpensants.
 
BONA DIADA DE REIS!


sábado, 5 de enero de 2013

10 pops (2)

portada de Glow, a prop de les recent construïdes bessones

Al Jarreau (Milwaukee, 1940) està retirat dels escenaris per malaltia. Enorme cantant de Jazz, començà la seva carrera musical en solitari als 35 anys, després de fer de vocalista en grups els caps de setmana, compaginant la seva passió musical amb la seva feina de psicòleg. Glow (1976) és un vinil ple de joies on podem sentir el seu extraordinari registre vocal. Més tard va ser molt conegut arran del tema de la sèrie de tv Luz de luna. També destacà per versionar i millorar notablement, cançons d'Elton John (Your song) o del cansautor James Taylor ( Fire and rain).

De totes les peces de l'àlbum, costa de triar, agafo aquesta meravella de soul, per portar a l'illa solitària i que segur us agradarà:



viernes, 4 de enero de 2013

bolos

Ilustración de DPintor

A Kalamarcito le llueven bolos este 2013. La crisis proporciona oportunidades a los jóvenes. Las orquestas echan mano de recién titulados o a punto de serlo para cubrir vacantes. Se pierden clases a cambio de encuentros orquestales con profesionales, una experiencia que se ha de aprovechar. El mejor complemento además de pertenecer a jóvenes orquestas (con encuentros en vacaciones) es poder compartir atril con instrumentistas experimentados y grandes directores, seguir un régimen de ensayos, estudiar gran repertorio.

Dejo a continuación la agenda de este primer trimestre, por si alguno se apunta a algún concierto con K al contrabajo:


1. Martes, 15 de Enero de 2013, 20.30, Palau

Barbara Hendricks con la Orquesta de Cadaqués

Jaime Martín, director
W. A. Mozart: Arias de concierto
H. Berlioz: Hérminie
J. Guinjoan: Concierto de percusión (estreno absoluto)
F. Schubert: Sinfonía nº 9, “la Grande”


2. Días 1, 2 y 3 de Febrero en l'Auditori
ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA I NACIONAL DE CATALUNYA (OBC)
Orquestra simfònica de l'escola superior de música de Cataluña
Antoni Ros Marbà, director
NEXUS Piano Duo, pianos

OBRAS
FAURÉ: Masques et bergamasques
POULENC: Concierto para dos pianos
SERRA: Impressions camperoles
RAVEL: Daphnis et Chloé, 2º suite


3. Días 8, 9, 10 Feb, Auditori

ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA I NACIONAL DE CATALUNYA (OBC)
Michel Tabachnik, director
OBRES
BRAHMS: Simfonia núm. 3
BARTÓK: Suite de danses
DEBUSSY: La mer



4. Días 22, 23, 24 Febrero en los auditorios de Dortmund, Essen y Colonia.

Mahler Chamber Orchestra ACADEMY

HENRI DUTILLEUX Tout un monde lointain

HECTOR BERLIOZ Symphonie Fantastique op. 14

Conductor Pablo Heras-Casado / Cello Andreas Brantelid / MCO Academy Project


Dortmund Concert hall

Una agenda apretada y con repertorio precioso, qué buen comienzo de año. Como una trabaja, me perderé los conciertos de Alemania, pero nos podremos ver en los de Barcelona, ¿verdad? Para cerrar el apunte, una cata mozartiana con la Hendricks:



jueves, 3 de enero de 2013

10 pops (1)

Amb els meus deu tentacles me'n portaria a la famosa illa de la fi del món, segurament Mallorca, quan em jubili al 67 o més, deu tonades pop deixant amb penes unes quantes més. De seguida s'esbrina quina és la promoció a la que pertanyo i quins gustos, força comercials hem de dir,  gastàvem.



Què fa que siguin aquestes i no unes altres? la coincidència, les amigues, la família, l'atzar, les atraccions de la fira del Ram i la ràdio. Deixant de banda l'òpera JC superstar, un musical insuperable, començaria per la número 1, que no vol dir la millor cançó. Qui m'havia de dir que aquest tros de peça rapera, gènere que més endavant he odiat fins a l'extrem, es ficaria fins al moll de l'os? És que té uns baixos i una ballera i un text de 3000 paraules.. no s'entenia un borrall. Era un alè d'aire fresc que portà el meu germà, després de posar-nos al tocata, dia sí dia també, el disc tan disco que regalava La Caixa dels Boney M!




Té molt de funky, disco, hip hop, durava un quart d'hora, perfectament suportable pels de casa. El Rapper's Delight dels Sugarhill Gang, arrassà al 79. No era la primera peça rapera però sí la que va popularitzar l'onada de música negra que sortia del Bronx.



Les Ketchup van fer una burla de la cançó amb el seu "Aserejé" (2002), que venia a ser la traducció cutrefonètica del començament del Rapper's i a sobre van tenir més èxit comercial.



I said a hip hop the hippie the hippie
Aserejé ja de jé de jebe
to the hip hip hop, a you don't stop
tu de jebere sebiunouva
the rock it to the bang bang boogie say up jumped the boogie
majabi an de bugui
to the rhythm of the boogie, the beat
an de buididipí

**I aquí la curiosa història de la cançó explicada pel productor de funk i compositor de Good Times, Nile Rodgers, (notareu que els baixos i alguns acords són clavadets):

martes, 1 de enero de 2013

Rusalka de cine


Per fi veiem la Rusalka que tant prometia. No havia llegit ni apunts previs ni crítiques per entrar ben fresca a la preciosa òpera de Dvorák, dia 30 al Liceu. Desgraciadament, a la meva localitat, hi ha una part de l'escena tapada per la boca, la de la dreta, i molta de la teca visual me l'he perduda.


Si bé l'orquestra va fer una gran nit amb una impecable arpa, els violins van fer algun desajust (se sent al video) i els cantants em semblaren tímids. Sobretot els faltà volum i projecció: Nylund de Rusalka, Vogt de príncep i Groissböck de geni del mar, cantaren bonic però amb poca rotunditat.
Una rotundidad molt necessària per què la música treballés amb la mateixa competència de l'espectacle.

Herheim i el seu equip munten una escena delirant, plena de reflexos i per mi, ben nodrida d'imatges cinematogràfiques. Es parla molt de les dobles lectures, de les referències freudianes, que hi són, encara que una es fa la seva pròpia Rusalka. Primer, la sirena, ho és des del principi gràcies a les pells platejades i escates de lluentons, que provoquen reflexos del mar. Quan és dona, és núvia, és verge, és maniquí humanes. M'agrada molt com s'exageren els atributs femenins amb culs i mamelles descomunals: és la mirada perversa de l'home. 



Al carrer, on es repeteixen els tics dels costums urbans, és on passa tot: L'exorcista, la dama de Shangai, la nina de Berlanga, americans a París, una rosassa-volant d'inèrcia i una Carrie que descobreix la sang. I a sobre tenim unes autopicades d'ull amb el cartell de l'òpera al valuós cilindre peixera o a les mans del príncep que trenca el programa de mà!




Per molt urbanita que sigui l'espai tenim el mar omnipresent, gràcies sobretot al magistral ús de le llums, el vestuari, les algues i les desfilades amb criatures marines del nostres malsons on destaca un gros pop blau.

Un espectacle que cal veure també per descobrir quant Wagner tenim aquí: les tres sirenes del principi sóm molt anelleres, el pare Wotan renyant la filla i una Brunnhilde que porta el seu amor a la destrucció. Les històries, com es repeteixen!