martes, 5 de marzo de 2013

Bandes i cintes (5): Al fossat



Bonica manera de titular un documental, que sembla el nom d'un personatge àrab. Hem esperat poquet per tenir-lo a la xarxa, després de l'estrena, pels volts del passat Sant Joan. Ens l'havien recomanat els amics més melòmans. I és que ens apropem als treballadors del Liceu: de l'orquestra quan assagen (hi ha moltes estones de música), quan es preparen o descansen i dels altres que netegen o atenen telèfons.

Treballar a una orquestra d'òpera no és molt còmode. Un fossat estret ha d'encabir una simfònica que mira al director, però no veu ni públic ni escenari. Les partitures quasi enceguen perquè s'il·luminen sobre un fons negre del terra, de les parets, de les camises dels companys.
Es fa esgotador veure'ls quan arriba un Wagner, com el Parsifal que preparen a la pel·lícula, amb les tensions musculars que pateixen braços i esquena de tanta estona tocant.



Els protagonistes parlen dels nervis, de la seva dura preparació des de nens, de la competència, del que representa treballar en un conjunt. Veiem com acaronen els instruments, apunten indicacions del director, protesten per unes partitures que no són la millor edició.

De com funciona el Liceu: el llargmetratge és un conglomerat de curts que ho suggereix tot i ho fa amb una dolça parsimònia, amb les paraules imprescindibles, moltes notes i amb molts silencis també. Sense la veu d'un narrador, perquè no cal, els enquadraments a més de poètics, són molt eloqüents.




Moments que recordo especialment:  dos músics, a l'entreacte, escurant una jugada d'escacs. De com arrenquen de la cua del cavall, els pèls per fer un bon arquet. El jardí d'una violista i la mossegada que li fa l'instrument al coll. El menjador social, a tocar del teatre. La Gruberova fent catúfols (i torna la temporada 13-14!). Parsifal entre bambolines i Brahms desafinat.

110 minuts que passen volant i que mereixen el premi de la crítica.

11 comentarios:

  1. Lo ví, muy interesante. Aunque ya es puntería que salgan precisamente los gorgoritos de Gruberova, menuda publicidad :-)

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Se la hace ella solita, la publicidad, cantar Donizetti es puro gorgorito. Su recital, ni regalado.

      Eliminar
  2. Un documental interessant, m´havia parlat el meu germà que és músic i aviat el veuré. Això del fossat em recorda a aquell monòleg del Pawlovsky amb una amiga seva que tocava al fossat del Liceu i quan algú aixecava el cap venia la Caballé i Zas! li aixafava amb el peu. Salut. Borgo.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. pobra! la devia deixar ben aixafada. Si la vols veure, ja està enllaçada, Borgo. Salut!

      Eliminar
  3. Que curiosidad despierta este documental sobre "al fossat)" o foso.Vamos a ver que nos depara cuando la den en las salas de cine...?


    Saludos.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. La estrenaron antes del verano, Bertha. Mírate el enlace, la tienes gratis.

      Eliminar
    2. ...gracias por la información voy a ver si tengo suerte!

      Un abrazo.

      Eliminar
  4. Tindré en compte aquest documental per veure'l aviat.
    Preciosos els camps de tulipans del teu post anterior. No semblen d'aquest món.
    ...i gràcies per venir, Lula.
    Un petó.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Va ser un veritable plaer anar al bateig del teu poemari, Glòria.

      Eliminar
  5. La cova de la música. O bé: On la música es cova (perquè ben covada si que hi queda, allà dins). O bé: Cova de concentració. O bé: La bombolla musical.
    Caldria llegir "Música y silencio" (Narrativa Salamandra), de Rose Tremain, amb els músics que toquen en una bodega al soterrani en un palau danès...

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Olga, no em temptis, tinc tanta pila de llibres sobre música que no puc fer cas! ai, Sant Jordi que ja arriba.

      Eliminar