Diumenge 7 de Novembre al matí, em disposo a veure a la tele com ha quedat la nau del temple expiatori de la Sagrada Família, ara convertida en basílica menor, tras una llarguíssima cerimònia de dedicació. Un acte-espectacle amb la litúrgia corresponent d'unció d'oli crismal al gran bloc de pòrfid iranià i a 12 columnes i col·locació de brases d'incens, com si preparessin un altar per sacrificar una bèstia en honor als Déus. Aquest va ser l'únic moment per mi novedós en una missa d'excessiva durada.
Esperava molt més de la música en un acte d'aquestes característiques. No em va agradar l'alternança de càntics senzillets d'autors catalans amb peces conegudes i solemnes de Bruckner, Mozart i Haendel, tots acompanyats per un orgue (estranyament col·locat a banda i banda de la càtedra).
L'espectacle televisiu es garanteix amb la constant visió de les noves voltes de l'església, que neixen d'uns pilars-arbre, amb un estranys nusos i ulls luminosos, i que ramifiquen per obrir-se en un pretés bosc de fulles, a través de les quals, entra la llum celestial. No hi ha dubte que el ramatge i els revestiments de fusta i color de l'intradós de la coberta són força atractius i que es respira un cert aroma modernista.
Però això no és Gaudí, encara que ens ho remarquen contínuament. No crec que les formes tan aristades, plenes de línies quebrades es corresponen a una idea de bosc gaudinià. L'equip de la construcció del temple, liderat per Ll. Bonet, ha dissenyat l'estructura a partir de fonts poc fiables, ja que després d'un incendi, a la guerra civil, no van quedar més que unes maquetes de guix de proves volumètriques del Gaudí. Amb això, es confirma que no s'havia de continuar el temple: amb la cripta i les torres antigues, l'obra inacabada expressava la veritat de l'edifici: no podem construir més perquè no tenim el material adequat i perquè no té sentit una catedral d'aquestes dimensions quan a dures penes les parròquies tenen feligresos. Així ja es van manifestar un grup d'arquitectes a una carta als diaris al gener del 1965 i al Manifest Gaudí en alerta roja al 2008.
És una primera impressió. Cal visitar la Sagrada Família per veure l'efecte d'una nau tan alta i decorada i llegir potser el monogràfic de La Vanguardia sobre la construcció, que han redactat diversos entesos.
De moment, amb el petit suplement del diari del diumenge, veiem la lletja proposta de la façana de la Glòria, amb un núvol dispers de pedra amb les lletres del Credo gravades. Imaginem l'enorme pastís amb 18 espelmes que resultarà d'afegir al temple actual els campanars i torres que resten.
I de la llum zenital i divina passem als neons i paraules fluorescents que ens van enlluernar a la funció de Lulú de les cinc de la tarda del diumenge, al teatre del Liceu. Un agressiu joc de llums i colors saturats acompanyen a la difícil música de Berg, tan atractiva en molts moments i tan dura en altres. El post del Joaquim expressa molt bé el que vaig sentir amb aquesta òpera i amb aquesta proposta de Py. Hi va haver estones de cert descans visual gràcies a que les accions es reduïen a una, la lectura del text era més lenta o un teló de pel·lícula plàstica vermella unificava colors. Em vaig sentir perduda gràcies a la indumentària tan variada dels personatges a qui em costava identificar: capgrossos, pallassos, figurants i ballarins, disfressats, tot plegat molt confós. Potser aprofundint amb el programa de mà del liceu, entendré més coses. El que sí sé és que a l'hora d'enllitar-me i tancar els ulls, a la retina flotaven llumetes i punts de colors...
Entradas
i t'has deixat l'aperitiu de l'Auditori.
ResponderEliminarNo sé si m'agrada o no la Sagrada Família, ho hauré de veure en directe.
El poc que vaig veure per TV em va semblar impressionant, però inútil, una atracció més turística que mística i d'un servei religiós molt discutible. Com s'omplirà allò i a l'hivern, com ho pensen escalfar?.
No sé, per altre part les grans catedrals, sempre han trigat molts anys a fer-se i acostumen a tenir una barreja d'estils fins i tot dispars.
Potser quan nosaltres farà molts i molts anys, que ens dedicarem a parlar de les desafinades d'aquell o del altre angelet, tothom l'admirarà sense discussió, si l'AVE no ha fet un favor als seus detractors.és clar.
De la Lulu...un cop païda, em queda el me´s important, la música i la magnífica Petibon, la resta foc d'encenalls.
Habrá que ir a verla, pero la primera impresión es que, si es Gaudí, es otro Gaudí. Como tu dices, rectas y angulos de los que ni él ni la naturaleza gasta.
ResponderEliminarDe Lulú entiendo casi todas las opiniones, y comparto mucho de lo que dices aquí y en el post de Joaquim (las hirientes luces del primer acto, la idea de la cortina roja ante aquella especie de patíbulo, la maravillosa imagen de la mínima Lulu rodeando y "explorando" al gigantesco Papa Noel tras la cortina de Nieve). Pero mi sensacion global fue la de haber asistido a un grandísimo espectáculo, desde luego con fuegos artificiales como dice Joaquim, pero yo creo que adecuados para celebrar la decadencia del siglo, y en todo caso, maravillosos fuegos artificiales.
A mi la Sagrada Familia no m'ha agradat mai, trobo que l'ornamentació exterior (sobretot la façana del Neixament) és carregosa a tope. i això que és l'única part de l'obra autènticament "gaudiniana". La resta ho trobo un "pastiche" que no se per on agafar. L'interior em sembla espectacular i tot i tenir l'aire modernista que potser Gaudí va voler crear, crec que té molt poc del gran arquitecte reusenc.
ResponderEliminarTe algun sentit aquesta obra faraònica en un temps que molt poca gent l'utilitzarà pel que va ser concebuda?. Com atracció turística, fantàstic, però Port Aventura i el Museu del Barça també ho son.
Una abraçada i fins dissabte
No hi havia pensat en això del fred que passarà la gent allà, si és que es farà missa. Aquí no servirà cap sistema per escalafar els milers de m3. I cert que les catedrals són fetes durant segles amb diferents estils, el que m'empipa és que ens diguin que segueixen pautes del Gaudí quan no hi ha cap plànol. La SF és un combinat de les boniques torres dels 20 amb la carregosa façana del Naixement, l'horrorosa Passió del Subirachs i les pseudogòtiques façanes de formigó actuals. El nostre llenguatge arquitectònic és molt diferent: mireu la meravella de catedral de LA, del Moneo.
ResponderEliminarEncara així, vull entrar a la SF i veure l'efecte de la llum diurna a l'interior.
Amb els dies, li estic agafant carinyo a la Lulú, pobre miserable ésser. Si no arriba a estar acompanyada del circ, igual se'ns suïcida al primer acte. Dic bestiesses, m'he de llegir el programa encara!
Espero veure-us a l'Icària amb l'Annita Netrebko(em cau una mica gordita). Un petó.