Última pista del Mochuelo

El retratado está enterrado en la Catedral:

Sexta pista del concurso del miércoles pasado.

Respuestas al correo kalamartinta@gmail.com.

Pista 5 del Mochuelo

El ave puede rotarse, volatearse, girarse.

Quinta pista del concurso del miércoles pasado.

Respuestas al correo kalamartinta@gmail.com.

Pista 4 del Mochuelo

El retratado fue un importante científico, diplomático, consejero, rector e historiador.

Cuarta pista del concurso del miércoles pasado.

Respuestas al correo kalamartinta@gmail.com.

Pista 3 del Mochuelo

Los retratados se llaman Ana y Juan.

Tercera pista del concurso del miércoles pasado.

Respuestas al correo kalamartinta@gmail.com.

Pista 2 del Mochuelo

Es fragmento de un doble retrato, expuesto en la ciudad de los seguros.
Segunda pista del concurso de anteayer.
Respuestas al correo kalamartinta@gmail.com.

Pista 1 del Mochuelo

Es fragmento de un doble retrato.
Primera pista del concurso de ayer.
Respuestas al correo kalamartinta@gmail.com.

Mochuelos y concurso

Atenea y su mochuelo en vasija sV aC

Durante el primer despacho del nuevo rey con el presidente del gobierno, la prensa se apresuró a anunciar que la renovación había llegado al regio lugar. Buscando objetos de interés entre tanto marco, barco y trofeo, de metálico y pulido esplendor, una se queda con tres: el Carlos III de Mengs, un barquito chiquitito sin Cobi y un mochuelo de cerámica. Señalaba a los amigos del FB lo difícil que resultaría concentrarse en un espacio tan abigarrado y viejo.

Como Felipe también apellida de Grecia suponemos que éste es el mochuelo de la sabiduría que acompaña a la diosa Atenea y símbolo de la Filosofía. Aparece en los antiguos dracmas griegos, con enormes ojos circulares que lo ven todo:

Tetradracma siglo V aC

moneda 1€ griega

Pues ojos como platos, que empieza el concurso,
De mochuelos anda el tema. Éste, que muy sabio no parece y de cara perruna, pertenece a una obra del siglo XVI que tenéis que encontrar. Habrá pistas en sucesivos apuntes.
Respuestas al correo kalamartinta@gmail.com.

Joan

Murillo. Los niños de la Concha. 1670

Un dels nens més fotografiats, a part del Jesús a la falda de la mare i els àngels dels cels excelsos, és el Joan Bautista, carregant sempre una lleugera creu de fusta amb filactèria (Ecce Agnus Dei) i acompanyat de l'anyell. En aquesta estampa tan Murillo, beu aigua de la conxa que li ofereix el seu cosí segon, el Jesús, a qui li tornarà més endavant llençant-se-la pel cap. En crèixer es tornaria un revolucionari amb parracs, que vivia de garrofes i perdonava els pecats amb l'aigua del Jordà.

Com a precursor de Jesús -després de batejar-lo el tornarà també predicador- acabarà executat. Herodes el decapita* instigat per Herodies, dona il·legal del rei denunciada per Joan. Aquí és on entra Oscar Wilde i la seva Salomé, filla de la reina. Agafà la versió de Ibn Kathir i escriu que Salomé, implacable vengadora, vol el cap del Joan després del ball, a petició insistent del rei.

Richard Strauss la versiona en una òpera extraordinària per a gran orquestra i millors sopranos. El paper de Jochanaan és per a baix-baríton i aquest és el seu moment, quan crida profecies i la noia queda prendada del pres:





Avui celebrem la seva nativitat després d'una nit del solstici, ben pagana i hiperacústica. És Sant a tota la Cristiandat i profeta per l'Islam, patró de Ciutadella, Deià, Jordània, dels tintorers i assaonadors.

Molt bon Sant tingueu Joans, Juanes i Juanas, Iannis, Hans, Johns i Jeans. Un nom tan bonic, que el vaig posar al fill.

Dos presoners

Tanquem temporada (força reeixida i convulsa) del Liceu amb un programa doble:  Il prigioniero i Suor Angelica, òperes que a priori semblen difícils de casar, musicalment oposades, però amb la presó de l'ànima i el cos en ambdues. Representada per una gàbia cònica i molt tupida -les barres metàl·liques de dos pells en angle, han de suportar sis escales en voladiu- la presó és lloc de tortura inquisitorial a la primera i reclusió forçada per a la monja. Pascual aconsegueix, amb els girs de l'estructura, l'ús de les penombres i les llums (quin gran encert al miracle, tancar amb la persiana de fluorescents blancs), de les escales i portes, el sentit més tràgic de les obres.

L'orquestra correcta sota la batuta d'Edmond Colomer, més a l'obra de Dallapiccola que al Puccini, posa l'ambient ofegador a un intens Nitikin-presoner i l'anguniós Brubaker-inquisidor/carceller.  Maria Agresta és una discreta Suor Angelica a la primera part i en trobar-se amb la temible tieta, Zajic freda i implacable, desborda gust en el cant i tanta emoció que ens fa saltar el llagrimal. 

Força aplaudida la velada, saluden tots els implicats i ens acomiaden d'un altre que marxa, el director del cor, JL Basso. Potser fóra el moment en què hauria d'haver sortit en Matabosch per dir-li adéu, en lloc de  l'homentage i aplaudiments  forçats per una veu en off, abans de començar el primer espectacle.

Patinant

Desconec si té massa utilitat la publicitat institucional. Per mí són diners llençats, pitjor, molt mal gastats en aquests dies de retallades injustes. És cert que tots els partits l'han practicada en seure al Govern. En aquesta darrera campanya de l'Ajuntament, encara hi ha més coses que no s'entenen.

La iniciativa divulgativa: dirigir-la al públic turista i promocionar llocs no tan visitats. Els turistes miren les televisions locals? Com poden identificar aquests racons dels barris que no trepitgen?





El video, animat per una cançó tan semblant a les "mediterràniament"de la Damm, el protagonitza una noia tan guapa com mala actriu, que recorre els districtes de Barcelona en bici o caminant, amb càmara i rosa. Com un Lipdub de col·legi, intervenen ballarins, patinadors, ioguis, músics, gent molt enrotllada en un recorregut molt net i buit. No cal dir, malgrat la felicitat i l'amor que en desprèn, que el director del clip, el José Corbacho, torna a treballar tan desfassat i ple de estereotips com quan va fer la moguda wagneriana a la nostra ciutat. I ja no diguem la densa substància de la lletra de la cançoneta, Living Bcn Style, trilingüe, això sí.

No em crec que no tinguem millors professionals per publicitar, si és que cal, la cultura i l'oci de la capital. El mateix passa a la tirallonga dels anuncis de la Història ens convoca que va subministrant cada mes la Generalitat. Tots amb aquesta atmòsfera tan patriohistèrica com vella. Tal és la seva influència que fins i tot, anuncis com el de la Viladrau, l'aigua ens mou, s'han contagiat. La veu de l'Arana de sempre i els valors del poble català, tan pencaire i innovador. Com som d'extraordinaris.