martes, 27 de junio de 2017

Don Giovanni al Liceu


Vam fer canvi de dia perquè el cast s'ho mereixia. Tenim aquesta vegada al Mariusz Kwiecień fent un paperàs tant interpretatiu com vocal, sent un Giovanni odiós des del primer moment i gentil quan calia. El teniem com un baríton fred i aquí demostra amb passió, sobretot al difícil final que proposa el Holten, la lluita pels seus valors llibertat/llibertinatge i la pèrdua de tot el seu univers.
L'altre veu que triomfa és la Zerlina de Julia Lezhneva, un pèl abarrocada i dolça com a núvia petita i inexperta. No ens van enamorar tant les Donna Anna i Elvira, tot i que se n'ensurten dignament. El Leporello del menorquí Orfila està molt al seu lloc i tenim un agradable Ottavio/Korchak en les seves precioses aries.
Pons fa molt bona feina: no reconeixem al fossat a molts dels músics habituals. Les trompes ataquen bé, els violins van ben a una, els músics a escena toquen molt fi. Es nota que el director gaudeix amb aquesta obra mestra i que ha portat alguns músics de fora.




Podíem pensar que el mapping és un recurs pensat per projectar sobre un pla per provocar realitats tridimensionals. Aquí la tècnica està al servei de bones idees i a més s'afila molt prim quan es tracta de adjustar imatge i moviment de l'edifici real que va rotant. La perfecció va ser absoluta. Un altre tema és que podem acabar esgotats per repetició d'alguns esquemes.
Es treballa en dues plantes d'arquitectura austera, plenes de portes i escales, dins un cub que rota massa. Hi ha moments que caldria frenar. Sobre forjats i parets s'escup molta tinta i poc color, cosa d'agrair. Des dels scripts del quadern de cites, sang, ombres de paisatge i còniques agudes, el recurs graffiter i vandàlic s'avé amb molt d'encert amb l'esperit de l'obra i ho aplaudim, com també el final: el soroll visual s'apaga sobre un mur cec i solitari, de tomba, pel cavaller Giovanni.



La tinta també esquitxa els vestits de les dames. No gens al vestit de la virginal Zerlinetta, sí lleugerament escrita al d'Elvira i molt al d'Anna, la taca de la qual cobreix el cos de la més deshonrada. El Commendatore es camufla amb les textures del fons i les fantasmes brutes, que no aporten massa res, cada vegada són més blanques com els passa a les dames. Aquesta fusió indumentària amb escena té un bon resultat visual.

Ja tenim molts motius per tornar: un bon elenc, una orquestra millorada, una escena suggerent amb canvis interessants i una música de geni. Tot plegat, s'aconsegueix amb èxit allò de l'obra d'art total.

7 comentarios:

  1. Jo també vaig anar ahir, perquè el divendres tinc un altre concert. D'acord amb el que dius. En alguns moments el mapping tapava massa els cantants i en alguns casos queda fora de lloc, com quan les roses de la serenata continuen presents durant la burla a Masseto. Però en general una vetllada magnífica.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. sí, el mapping té virtuts però de tant usar-lo, cansa. Una nit per repetir, si pugués. Un altre dia avisa si coincidim..

      Eliminar
  2. Gràcies per la teva opinió, Lula!. Jo també vaig renunciar a escoltar a Álvarez vist que l'altre repartiment era molt més sòlid. Si tot va bé hi aniré avui dua 28. Salut!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. m'agradaria molt escoltar l'Alvarez, però sembla que ell no acaba d'estar a gust amb l'elenc que l'ha tocat, pobre. Que gaudeixis molt avui, Jo marxo a veure al cinema al Jonasito en el difícil Otello. AIIII

      Eliminar
  3. Volia dir "dia" en lloc de "dua"...tinc el teclat mig esborrat.
    Sorry!

    ResponderEliminar
  4. He pogut presenciar els dos repartiments i aquest primer no sols fa disfrutar molt més de l'òpera des del punt de vista musical sinó que em va fer veure la producció molt més interessant. Si la qualitat musical no és mínimament digna tendeixo a avorrir-me (o exasperar-me) passi el que passi en escena. Tota una delicia la Zerlina de Lezhneva, un bon, creible i histriònic Giovanni el de Kwiecien, magnific l'Ottavio de Korchak aixi com el Leporello d'Orfila. La resta francament bé, a un nivell potser inferior als esmentats però no varen desequilibrar el nivell de qualitat general. L'orquestra molt millor que en d'altres recents produccions (gens difícil de ser millorades), sigui per les ganes que hi varen possar, sigui per incorporacions extres de solistes claus. De totes maneres, si és per aquesta raò algú m'hauria d'explicar per què en d'altres ocasions no es fa necessaria aquestes incorporacions extres. Dit d'una altra manera: per què en uns casos es vol garantir una qualitat musical mínima i en d'altres no? Pel que fa a la direcció de Pons molt bé el primer acte, enèrgic, tensionat i pletòric, però el segon acte hi han fases de destensió provocada per l'aplicació d'un tempo excesivament lent en algunes escenes de conjunt i alguna ària. No vaig entendre massa aquest canvi sobtat de nervi en la execució de la partitura.

    Estètica i plàsticament la producció és magnífica i l'has descrit molt bé. La perfecció tècnica és absoluta. En quan a la dramaturgia en general força bé però amb algunes inconsistències. Per exemple Giovanni no pot invitar a la festa en el primer acte com ho va fer, palplantat i inmòbil, i amb els braços abraçant pràcticament el marc d'una porta. Més exemples: la insistència en el segon acte de la solució escenogràfica és farragosa i les ambientacions de les diferents escenes no estan gens logrades. I per últim és una errada escapçar part del sextet final i el duo Ottavio-Anna inserit al mig del sextet. O s'ignora del tot (versió Viena) o és manté del tot. I no és un tema menor aquest. El duo on Anna un cop més refreda la passió d'Ottavio deixa ben clara les seves intencions: un any és temps suficient com perque apareguin altres "dissolutos", tot confirmant que, com molt bé la producció de Holten mostra i Da Ponte insinua, de violació res de res i que és una molt qualificada 1003.

    Josep Olivé


    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. magnífic el que escrius i descrius, Josep. Quant que hem après. No sabia de tanta intervenció a la partitura.

      Eliminar