Don Giovanni al Liceu

Vam fer canvi de dia perquè el cast s'ho mereixia. Tenim aquesta vegada al Mariusz Kwiecień fent un paperàs tant interpretatiu com vocal, sent un Giovanni odiós des del primer moment i gentil quan calia. El teniem com un baríton fred i aquí demostra amb passió, sobretot al difícil final que proposa el Holten, la lluita pels seus valors llibertat/llibertinatge i la pèrdua de tot el seu univers.
L'altre veu que triomfa és la Zerlina de Julia Lezhneva, un pèl abarrocada i dolça com a núvia petita i inexperta. No ens van enamorar tant les Donna Anna i Elvira, tot i que se n'ensurten dignament. El Leporello del menorquí Orfila està molt al seu lloc i tenim un agradable Ottavio/Korchak en les seves precioses aries.
Pons fa molt bona feina: no reconeixem al fossat a molts dels músics habituals. Les trompes ataquen bé, els violins van ben a una, els músics a escena toquen molt fi. Es nota que el director gaudeix amb aquesta obra mestra i que ha portat alguns músics de fora.

Podíem pensar que el mapping és un recurs pensat per projectar sobre un pla per provocar realitats tridimensionals. Aquí la tècnica està al servei de bones idees i a més s'afila molt prim quan es tracta de adjustar imatge i moviment de l'edifici real que va rotant. La perfecció va ser absoluta. Un altre tema és que podem acabar esgotats per repetició d'alguns esquemes.
Es treballa en dues plantes d'arquitectura austera, plenes de portes i escales, dins un cub que rota massa. Hi ha moments que caldria frenar. Sobre forjats i parets s'escup molta tinta i poc color, cosa d'agrair. Des dels scripts del quadern de cites, sang, ombres de paisatge i còniques agudes, el recurs graffiter i vandàlic s'avé amb molt d'encert amb l'esperit de l'obra i ho aplaudim, com també el final: el soroll visual s'apaga sobre un mur cec i solitari, de tomba, pel cavaller Giovanni.

La tinta també esquitxa els vestits de les dames. No gens al vestit de la virginal Zerlinetta, sí lleugerament escrita al d'Elvira i molt al d'Anna, la taca de la qual cobreix el cos de la més deshonrada. El Commendatore es camufla amb les textures del fons i les fantasmes brutes, que no aporten massa res, cada vegada són més blanques com els passa a les dames. Aquesta fusió indumentària amb escena té un bon resultat visual.

Ja tenim molts motius per tornar: un bon elenc, una orquestra millorada, una escena suggerent amb canvis interessants i una música de geni. Tot plegat, s'aconsegueix amb èxit allò de l'obra d'art total.