Un cop llegides unes quantes crítiques de la funció d'ahir, la nº 100 de Parsifal al Liceu, molt positives la majoria, (exceptuant l'errònia crònica de R Alier) m'afegeixo a l'entusiasme que ha generat aquesta representació. He de repetir divendres 25, estranyament amb el segon repartiment per un torn de primera com és el C. Veurem les veus, si arriben a les altes cotes dels cantants de la nit passada: magnífics tots menys les noietes-flor.
El que tornaré a veure amb detall, ja que baixaré a platea i tindré una visió total de la boca d'escena, serà la monumental arquitectura giratòria que va fer-nos gaudir i concentrar-nos més en les 5 hores de música.
Si encara no l'heu vista, millor no continuar llegint perquè explico alguns elements clau de l'obra.
L'espai ve definit per una plataforma circular que gira en sentit antihorari a sobre de la qual es construeix una arquitectura d'espais perfectament lligats per escales i portes que obren a universos diferents amb un llenguatge neutre i atemporal que combina neoromànic en els arcs, (com el de la foto sup.) i el clàssic en els remats dels murs de doble alçada. Amb un acabat decapat per mostar la decadència de la institució i la posguerra. Un marc ideal per la flexibilitat (hospital-monestir, castell de Klingsor, el jardí) i per ser pantalla de projecció.
En aquest hospital-presó hi ha uns quants
elements de gran força visual i simbòlica. Les vitrines verticals de farmàcia guardaven el graal i la llança de la curació, il.luminades com a peces de museu, a dalt. La forma de la copa brillant torna a aparèixer en el fonògraf, un altre objecte de guariment amb la teràpia musical. La llança com una javelina afilada per dos extrems, tan danyina com curativa.
M'han interessat molt els moviments,
gestos i indumentària del grups i els protagonistes. Els precs barreja de les religions monoteïstes dels malalts, els braços seductors de les noies flor vestides per ballar un xarleston, les tremolors dels bojos, fan encara més extremades les escenes. El dolor tan ben representat amb la sang i les convulsions del pobre Amfortas. Una música tan espiritual amb una visió tan carnal que feia frepar.
I ara vé el millor, que és la transformació paulatina del boig-innocent Parsifal. Aquí sí que
les imatges lentes de les seves passes tenen un sentit. Comença venint de cara, descalç sobre l'herba fresca, per continuar per un asfalt fisurat després de conèixer el dolor, i al final ens dóna l'esquena i es precipita a córrer amb les botes.. A Parsifal el vesteixen de policia (SS?) perquè serà el que salvarà a la comunitat dels perduts, alguns transformats en els homes de barret de copa, enriquits tras la mort del vell Titurel. El pròleg i el punt final, amb Klingsor i Amfortas, fan rodona tota la dramatúrgia.
Es podria parlar de molts més punts ja que la feina de
Claus Guth és riquíssima. Ja el vaig defensar amb els seus Meistersinger, que per mi van ser fantasiosos i originals. Segur que descobrirem més missatges el proper 25. I amb ganes de retrobar-me'l aviat a
Ariane et barbebleue.
Entradas
