La consagració de la Primavera

Phillips Collection

Fa ben poc s'inaugurava l'expo al Kxfòrum Bcn Impressionistes i Moderns amb obres dels principals pintors des del Romanticisme fins als abstractes que anava col·leccionant Duncan Phillips a la seva mansió de Washington. Només entrar tenim fotos d'època on veus obres que no han vingut, com ara aquell Renoir on surt el nostre estimat Ephrussi, i que aquesta només és una petita mostra de l'enorme, fabulosa col·lecció Phillips. Un aperitiu esplèndid per a que ens vinguin ganes d'agafar l'avió i visitar-la de forma completa.

Molta gent fent cues a cada obra perquè s'ho valen: aquí he posat dos Bonnards íntims (Duncan n'era molt fan), un interior de l'optimista Duffy, el meravellós retrat de la Maar del Picasso o aquella composició tan musical del Stäel. 

Però és que la selecció és tan bona que no cal dir ni ensenyar més. Aneu. Res com contemplar l'obra en directe. La pasta, les transparències i la veritat del color. He omplert pàgines d'un quadernet amb apunts d'aquesta enorme lliçó d'art de finals del XIX i XX:

• Admirant un Mediterrani molt modern del Courbet
• Constable com a primer paisatgista impressionista
• la fredor pulida del petit Ingres
• els verds poma del Cézanne i el seu autorretrat de geni
• el Degas melancòlic
• el blat ofegant del van Gogh
• la fosforescències taronges de les ballarines de portada
• el faisà antropomorf del Soutine
• les espirals del pre-Pollock

...callo. 

La Marnie de Ghibli

Celebràvem ahir l'entrada de la primavera i uns aniversaris amb un dia molt nipó. Primer degustant pops i calamars crus a un conegut Koy Shunka que es mereix la fama i més; després al cinema a veure la darrera de l'estudi Ghibli. El recuerdo de Marnie és Anime del més clàssic, tant, que hi vèiem la Heidi, la Clara i el abuelo dime tú. Els personatges de la marca evolucionen poc però la història, drama familiar molt trist/lacrimògen té un cert ganxo entre hitchcockià i romàntic.

No hi ha la fantasia ni l'originalitat del Chihiro, sí un tractament de les emocions adolescents tendre i compassiu. Ho fan amb uns fons de natura humida i sensible que es manisfesta com bé saben fer els japonesos: pluja fina, aigües transparents, onades d'estampa. Amb uns horts on neixen uns tomàquets vius i una parella de tiets que els voldries de padrins.

I el millor encara: escenes de tradicions i kimonos que parlen en diferents accents del japonès barrejats amb l'amor pel dibuix de dues protagonistes. Una delícia tan tendre com aquest curt que acaba de fer Ghibli:

Amat al Liceu

Força expectació ahir al COAC per la intervenció de l'equip d'arquitectes Fabré i Dilmé -els guanyadors del concurs de restauració de la façana del teatre del Liceu- i Frederic Amat, en defensa de la seva proposta que ha provocat tanta polèmica a casa nostra.
Els primers van fer un interessant recorregut per la història de l'edifici i la seva difícil comunicació amb la Rambla. Una façana anodina, de casinet de barri, que no parla de la grandiositat de la seva sala que és, fins i tot, un pam més gran que la de la Scala.

Alguns arquitectes del passat van fer projectes d'àmbit urbanístic i arquitectònic per tal de dignificar la seva presència imitant la resta de teatres europeus. Com a molt es va aconseguir articular amb encoixinats i balustres (1870) a una pell que, després del segon incendi, va ser maquillada amb poc pressupost. La primera fase consistirà en una reforma i restauració a fons de tota la dermis i epidermis, recuperant les vidreres wagnerianes del Cercle del Liceu. La segona és una operació de caràcter urbà i escenogràfic de gran volada que ha ideat l'Amat.

L'artista ens demana que oblidem el render (hauria d'haver dit l'horrender) mediàtic. Una petició comprensible perquè no explica bé el projecte. I comença de zero, parlant de ser agosarat amb un edifici estimat que mereix una presència majestàtica i escenogràfica, igual que ho són la sala de butaques o la caixa escènica. Fa servir la idea de cercle a escala humana (1m de diàmetre) encastat, mostrant l'arc de teatre vitruvià a l'exterior i amb ceràmica esmaltada del vermell sang tan característic de l'interior. Es crea una textura d'anelles que trenca el ritme de forats, 170 en total, ancorades amb una perforació mínima d'un centímetre.

Aquí es quan arriba la polèmica. Alguns arquitectes presents a la conferència van estar molt combatius per dos motius: un era la legalitat de la intervenció ja que consideren que en un monument d'interès nacional s'està sent molt agressiu visualment. El segon, qüestiona la reversibilitat de l'actuació ja que els ancoratges no són pocs ni superficials.

De fet, aquesta part més tècnica no em preocupava massa. El que em semblava més dubtós és que després de passar el projecte pel sedàs de l'Ajuntament, a la façana de Rambla, les anelles sortissin molt tímida i ridículament i que tot el pes el tingués el tram del carrer de Sant Pau. Sense oblidar que la cantonada punxeguda del Liceu tenia una resposta poc elaborada amb un simple arrenglerament de cinc anelles més. Si es tractava de ser valent, aquí l'Amat s'havia traït.

Per descomptat que un projecte només lumínic que havia encarregat el Roger Guasch era del tot insuficient i que Amat, després de les exitoses façanes teatrals* podia ser una bona tria**. Segur que el resultat final és molt més interessant que el dibuixat i que el color i les textures ens enganxaran la mirada. Costa d'imaginar com es veurà de nit amb l'enllumenat de carrer; potser amb les ombres cap amunt també té el seu moment escenogràfic. Una altra cosa seran els regalims que la nostra bruta atmòsfera barcelonina anirà deixant a ambdues cares de l'edifici.

Una anècdota: al final del debat, l'Elies Torres lliura a l'Amat un parell de flotadors de platja. No sé si va riure per la broma o perquè li van les provocacions.

*entrevista revista Diagonal. Amat i les façanes.
**la instal·lació la pagaria un dels mecenes del Liceu, uns 300.000€.

ACTUALITZACIÓ 30/3/16
tenim el video de la conferència:




Agraïm que ens enviïn aquest video via mail a la Ana MIGUEL QUESADA, arquitecta.

Secretària Tècnica + Vocal de Barcelona de l’AADIPA,

Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic.

Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC)

Renàixer el Western

Sí que he patit. Des del primer pla seqüència. The Revenant està molt ben filmada. La neu, el fred i aigua a discreció estan tractades amb una foscor de mort. 
Què segurs els indis a les seves muntanyes. 
Tots, quins actorassos. 
Té gràcia que el Leo es digui Glass i no es congeli, ben moll que es queda diferents cops.
Ai, l'ós! tan digital i trampós. I els somnis, com acostuma a passar, són difícils de pair. 
Favorable a l'Òscar pel Leo Di Caprio, que aguanta perfils i primeríssims plans tot entelant la càmara.
Interesantíssima la música de Ryuichi Sakamoto, amb solos de contrabaix.

Lenta com un Wagner, per degustar el detall, els motius i els grisos de la imatge, la ràbia i la venjança, al més estil clàssic de Western amb uns enquadraments inhumans, ple de silencis blancs.

Post al FB de dissabte nit. Abans dels Òscars: tenia dotze nominacions i se n'emporta tres 
(millor director per Iñárritu, actor per DiCaprio, fotografia Emmanuel Lubezki).