un Wagner i un Strauss

El primer, sentir i veure en directe des de la Scala la nova producció del Rheingold, de Richard Wagner al cinema. Una experiència interessant que té avantatges com sentir molt bé les veus, no tant l'orquestra, i veure detalls que es perden els que seuen a l'auditori. La imatge de força qualitat, queda deslluïda en els moments de la foscor i les càmeres semblen poc sensibles lumínicament. Barenboim treballa amb una molt bona orquestra, que té grans moments. Especialment notables les veus de Fasolt, Wotan, Alberich i Loge en aquest ordre. Les sirenes, les millors cantants femenines. L'escena, tot un repte artístic quan es tracta del Rhin, era excessiva en tots els aspectes: Textures a tot arreu, als vestidets de les deeses, els plans verticals de fons, el relleu de les rajoles inundades del terra on s'entrebanquen ballarins i cantants, purpurina, llumetes...sí que em va agradar les plaques industrials d'or lluminós que cobrien Freia i els vestits masculins. El conjunt visual sembla molt vist i encara es sobrecarrega amb un insistent ballet de coreografia poc original i fins i tot molest.
Detalls a destacar: un saltarin Loge amb la pell del coll cremat, les comisures joker a la boca del pobre Alberich i les ombres xinesques dels gegants.

Ahir, a la darrera funció liceista del Rosenkavalier d'un inspirat, difícil i peculiar Richard Strauss, vam gaudir d'una gran nit vocal gràcies a l'elegant mariscala Martina Serafin y molt creible Octavian-Koch. L'orquestra, terrible al primer acte, anulava la passió del preludi, i anava millorant en els moments més lírics. Poca cosa a destacar de l'escenografia que va estar correcta si no valorem el fluix vestuari. Els gestos, expressions i moviments dels personatges van ser molt cuidats.