calamares en su tinta

Delacroix

2012-02-17T19:45:00.001+01:00

La mort de Sardanàpol 1827

Un serè autoretrat ocupa la portada del tríptic i de les banderoles que anuncien l'esperada mostra de la trajectòria de l'artista romàntic per excel·lència, E Delacroix. Caixafòrum i Louvre han reunit una gran quantitat d'obres, dibuixos i esboços de totes les temàtiques que va tocar el pintor. Aviat aquesta quietud es trenca i comencem a veure un Delacroix turmentat, molt vibrant, hiperdinàmic i colorista. Es veu molt clarament el retorn dels valors del Barroc i en especial de Rubens, tan admirat per l'artista francès.

Abunden obres de grups de figures en situacions dramàtiques i posicions convulses als raptes, batalles i lluites contra la natura. Tenim sales dedicades als cavalls i les feres atacant amb postures impossibles y fora de tota proporció. Es reprenen els temes mitològics com aquesta impressionant Medea a punt de matar els fills, o Grècia morint de la mà del turc.
Destaquen les pintures de la seva etapa oriental i musulmana, a la recerca de l'exotisme i l'evasió que li permet abandonar la paleta més terrosa per una de més exaltada fer més eloqüents les textures i la gestualitat.

Tot plegat bastant esgotador, això de posicionar-se contra el Neoclassicisme. Tants desastres i aventures bèliques per expressar la Revolució i l'arribada d'un nou món eren molt necessaris després de l'acadèmia clàssica però la moguda romàntica francesa agafa un tufo a panflet rabiós que m'ha deixat molt indiferent.

Fa de mal dir que m'he emocionat ben poc, malgrat les composicions valentes i complexes de Delacroix. Potser els gravats dedicats al Faust m'han captivat més, suposo perquè el color callava una estona; algunes escenes de la passió de Crist, més quiet i preciosament il·luminat, i els estudis previs a oli o llapis, on l'autor va col·locant les figures amb els mateixos tons.

M'agrada molt com a paisatgista, en particular, a les pintures del Marroc o de les tempestes marines, fent la dificil feina mental d'esborrar tanta figura. I encara més una tirallonga dedicada a Michelangelo, tot abatut davant la impotència creadora al seu estudi.

M'esperava una mica més de la mostra perquè no hi són les grans obres de Delacroix, ni les seves primeres fotografies, que l'ajudaren tant a pintar, ni els seus retrats més coneguts com aquell tan tan Chopin.

És clar que un no se la pot perdre, ara que tenim ben poques oportunitats de veure exposicions de la gran pintura a Barcelona. Aviat s'obrirà al mateix centre, una dedicada a Goya per complementar aquesta, ja que Delacroix també en va beure molt de l'artista aragonès.

Confiteor

2012-02-14T14:51:00.004+01:00

Si una cosa m'ha atrapat des del començament de la novel·la Jo confesso del Jaume Cabré és l'amor vertader per la música. En aquesta magna obra de 1000 pàgines i 100 personatges va fluïnt gràcies a un violí Storioni, a les melodies dramàtiques i al to de les diferents composicions històriques. El valuós instrument és el mòbil d'un crim on el compositor Jean Marie Leclair, conegut per les sonates per a violí, forma part important.

Adrià Ardèvol, acompanyarà des de ben petit el famós Storioni, el tocarà i aprendrà de la seva convulsa història, plagada de violència i crueltat. Ens ho va confessant a correcuita perquè la seva malaltia avança, fent palès la seva extraordinària vida intelectual, que no emocional. Es va desplegant un complexe collage amb els successius descobriments i habilitats tècniques del professor Ardèvol, qui aprofita les cares a i b dels fulls per escriure sobre la trajectòria del mal i la culpa, de l'amor i l'amistat, de l'art.

Mantenir l'interès per la novel.la s'aconsegueix en part per la velocitat dels fets, i sobretot per tenir els ingredients de bon best seller: una mica de tot, amb un llenguatge molt culte i elaborat (que s'agraeix moltíssim) i els variats salts temporals. Hi ha moments que la trama té caigudes estrepitosses, com ara la trobada amb el jove i l'ordinador, s'abusa de les interseccions històriques, tot i que al principi semblen molt originals, i l'eix (la vida del violí) no és prou sòlid per unes casualitats poc creïbles.

Però s'ha de reconèixer que té pàgines glorioses, en particular, les més tèrboles alhora més estremidores. Cabré toca amb virtuosisme les músiques de l'horror, els crits són tan aguts que fan mal i els tons tristos evoquen el paradís perdut. Sort que de tant en tant uns deliciosos ninos, el sheriff i l'indi, li piquen la cresta a l'Adrià amb una particular dosi d'humor.

Acabo amb un punt d'alegria, com aquesta sonata del compositor francès, bellament interpretada per Aaron Rosand i els seu Guarneri del Gesú, abans de vendre'l per la mòdica quantitat de 10 milions de dòlars:

Deus ex machina

2012-02-12T15:33:00.001+01:00

Por fin ayer llegaba el gran momento: la resolución del drama wagneriano del Anillo, el Götterdämmerung del Met, en emisión digital y en directo para las salas de cine de todo el mundo. Ibamos a presenciar cómo a los hijos de los Dioses del Walhalla, ausentes durante las cinco horas de la cuarta jornada, se les complicaban los juramentos de amor y fraternidad hasta llegar a un apocalíptico clímax final. Los nobles valientes, Brünnhilde y Siegfried, han de lucir un canto heroico y dramático, y sus intérpretes, Voight y Morris, consiguen un notable resultado.

Son los grandes secundarios, los malvados nibelungos Alberich (Owens) y Hagen (König), Gunther (Paterson) y la walkiria Waltraute (Meier) los que honoraron a Wagner y al público con su intensa y excelente actuación. F. Luisi dirigió una orquesta que tuvo momentos vibrantes, sobre todo en los interludios sinfónicos gracias a las maderas y las cuerdas, con unas cuantas notas falsas de los temidos vientos metal.

Teníamos todos los ingredientes para una gran velada wagneriana. Aquí es cuando entra en acción la espectacular puesta en escena, que gracias a un sistema complejísimo de 24 vigas rotatorias de una tonelada cada una, se crean espacios, proyectan imágenes y se hacen las transiciones. Para las anteriores jornadas, Rheingold, Walküre y Siegfried, el MET y R Lepage se sirvieron de la máquina con relativa fortuna, ya que la dramaturgia hacía tenerla parada en muchos momentos. Y nos quejábamos de la contradicción que había entre las supertecnológicas barras y los elementos de escena, tan anticuados y recargados.

Era mucho esperar que la escena nos sorprendiera esta vez, siendo los mismos profesionales los que se hacían cargo de los sets, luz y vestuarios. Aún así, el palacio de los Gibichungos, desnudo con una potente textura de anillos concéntricos del corte de la madera, la suave orilla del Rhin, la trama en red de las escena de las parcas, funcionan muy bien.

En cambio, hay demasiadas ocasiones en que los cuadros se vuelven ridículos: Sigfried y el no-corcel Grane, en la mecedora barca del Rhin, las nornas hechas un lío entre tanta escota pesada, en albornoz a punto de salir al ring, el lavado de las manos de Gunther en el Rhin, que lo tiñe de sangre como si tiburón hubiera hecho de las suyas en el río, las sirenitas aprendiendo a nadar en el estrecho foso transversal y llevándose al malo con ellas, glup glup..

Lo que no tiene perdón es el vestuario y peluquería. Qué hace la pobre Brünnhilde con ese vestido de costurones rojos y su pelucón rizado rojizo? nos recuerda que viene del fuego? Y las greñas grasientas de Siegfried gótico que toca con muy poca gracia su cuerno clásico? Las pobres sirenas, embutidas en una malla de burbujas con tocado egipcio, tenían que trepar como arañitas y tirase por el tobogán tropecientas veces. Un verdadero jaleo visual y estilístico.

La imponente máquina pide a gritos un esfuerzo modernizador del resto de elementos de escena y por supuesto una verdadera dramaturgia heroica. ¿De qué sirve tanto giro de las columnas si resulta que al final nos salen los protagonistas por los laterales a cota cero? ¿cómo es posible que en el apocalipsis final el caballito de cartón entra en la pira a velocidad de tortuga mientras las estatutas de los dioses revientan como un triste petardo? ¿dónde está el derrumbe del Walhalla?

Me estaba imaginando qué haríamos con tan revolucionarias barras, que pueden bailar al unísono o incluso individualmente, en estos momentos clave: desde luego algo muy alejado de los gatillazos del señor Lepage, que, o no quiere explotar la maquinaria porque el asunto se le vuelve en contra, o se le acabaron las ideas.

Joves amb classe (2)

2012-02-08T21:02:00.002+01:00

Caravaggio. Descans a la fugida a Egipte (detall) 1597

El professor Lorenzo Coppola ens torna a convidar a assitir a una xerrada amb concert des del departament de Música Antiga. Es farà a la sala d'orquestra de l'Esmuc (Edifici l'Auditori, Carrer de Padilla 155, tercer pis), així podrem aprofitar per visitar l'escola per dins i veure com es treballa en un espai tan bonic dissenyat pel Rafa Moneo. Què tal la idea de barrejar arquitectura elegant i funcional amb música clàssica? Animeu-vos, és gratuït.

Dijous 9 de febrer 19h

el programa:

- W.A. Mozart, aria en Mib para soprano y orquesta "Misera, dove son" KV369 (6')

- J.Haydn: Sinfonía en re mayor n.53 "L'Impériale" (25')

Comentari post concert:

A l'agradable i càlida sala d'orquestra de l'Esmuc, va començar amb un pèl de retard i amb un públic no massa nombrós, la xerrada entusiasta del prof. Coppola, que serví d'introducció a la preciosa peça de Mozart, fent-nos partíceps del detalls per gaudir-la encara més. La soprano va fer una feina molt lloable perquè no és un fragment gens fàcil i els joves van atacar les cordes de tripa amb la delicadesa que Mozart demana.

Van viure després, la dramatúrgia musical de la Imperiale des del principi, gràcies a l'explicació del professor, que també va interpretar amb els gestos del seu cos totes les dinàmiques de la magnífica simfonia de Haydn, els moviments primer i quart de la qual, serviren de bisos, per resaltar i copsar les sorpreses i genialitats del músic.

Es pot tornar a sentir dissabte 11 a les 19.00, al mateix lloc. Hi esteu convidats.

200 x 200 Dickens i Tàpies

2012-02-07T10:24:00.000+01:00

Antoni Tàpies. Gran cercle, 1988aiguafort 200 x 200

'Good night, sir,' I replied.

I thought of him very much after I went to bed, and raised myself,
I recollect, to look at him where he lay in the moonlight, with his
handsome face turned up, and his head reclining easily on his arm. He
was a person of great power in my eyes; that was, of course, the reason
of my mind running on him. No veiled future dimly glanced upon him in
the moonbeams. There was no shadowy picture of his footsteps, in the
garden that I dreamed of walking in all night.

-Buenas noches, señor Steerforth.

Estuve pensando mucho rato en él, una vez acostado, y recuerdo que me incorporé para mirar cómo dormía a la luz de la luna, con su hermoso rostro vuelto hacia arriba y la cabeza apoyada descuidadamente en su brazo. Era un gran personaje a mis ojos; ése era el motivo de que ocupara mis pensamientos. Los sombríos misterios del porvenir no se reflejaban, ni siquiera vagamente, en su semblante iluminado por la luna. Ni una sombra iba unida a sus pasos mientras yo caminaba en sueños por un jardín.

Extracto final capítulo 6. Ensancho mi círculo de amistades de David Copperfield (1850) Traducción M Salís.

Liceu desert

2012-02-06T19:50:00.001+01:00

il.lustració de Leonard Beard

Quin futur l'espera al Liceu? Si seguim així, ni comprarem abonaments, ni tindrem produccions valentes, ni vindran els millors, tot i que el sr Marco, director general del GTL, insisteix que no baixarà la qualitat dels espectacles (la darrera entrevista a tv3, a sota). Aviat serà un teatre de segona en una ciutat que culturalment fa uns anys ja és de segona. No tenim grans exposicions (excepte kxafòrum) ni CCCB, ni Oué... només es salva el teatre català, que pel que sembla se'n surt prou bé, per tant, l'excusa de la crisi no es l'única vàlida.

Vull fer resó de la iniciativa de protesta que un grup d'aficionats i abonats ha engegat mitjançant un manifest pro-Liceu i recollida de firmes per lliurar a les institucions públiques que financien el nostre teatre d'òpera.
Ho podeu llegir i signar al web:

http://www.peticionpublica.es/PeticaoVer.aspx?pi=proliceu

p.s.
Parla Xavier Cester a l'Avui:

Tragèdia consumada

El protagonista de Der Zwerg de Zemlinksy explica com, de tant en tant, entrelluca una figura monstruosa, un ésser deforme que el persegueix allà on va però que mai pot identificar de manera clara. La revelació que la criatura és ell mateix portarà a la seva tràgica fi. No es tracta de donar a conèixer la trama d'una òpera que no veurem, sinó d'il·lustrar el que ha passat al Liceu: les ombres amenaçadores s'han revelat com a una realitat nefanda que el teatre tenia davant dels nassos. El Liceu s'enfronta a la crisi més greu des de l'incendi amb dubtes més que seriosos sobre la capacitat per salvar la nau de qui no ha pogut evitar el desastre.

Perquè un desastre és la suspensió de l'activitat, la responsabilitat de la qual, no siguem simplistes, no és només de la direcció del teatre; les institucions que han escanyat financerament el Liceu també tenen la seva part de culpa en unes mesures que, més enllà de la seva hipotètica utilitat, tenen l'efecte nociu de retallar també possibilitats d'ingressos, donen un toc d'atenció als patrocinadors d'un teatre que no pot complir els seus compromisos, condemna a la precarietat a la plantilla i maltracta l'espectador.

La inoperant política comunicativa de la casa tampoc hi ajuda, com exemplifica la publicitat dels últims espectacles, més semblant a una crida desesperada a la compra d'entrades. El llarg silenci de la cúpula ha estat més incomprensible encara quan, segons diverses fonts, la decisió de la retallada es va prendre abans de Nadal. Per a més inri, en el missatge enviat als abonats, l'opció més lògica, la devolució dels imports pagats, és l'última proposada, rere uns descomptes futurs que ja veurem quin atractiu tindran en uns aficionats decebuts.

Posats a retallar, s'ha triat la millor opció? L'amic Jaume Radigales indicava en el seu blog els milers d'entrades disponibles per a les funcions estivals d'Aida, amb uns nivells d'ocupació segurament inferiors als del programa Zemlinsky, encara que és versemblant que les vendes s'animin a mesura que s'acosten les dates. Però, i la visita del festival de Bayreuth?

Segons les xifres de Servicaixa de dijous al migdia, la venda era desigual entre l'única sessió de Tristan und Isolde, amb 345 entrades disponibles, i les del primer Lohengrin, amb 1.118 encara per vendre. El cost previst de la iniciativa, 1,5 milions d'euros, es pensava cobrir en un 92% per taquillatge i la resta, per patrocinis.

Imagino que la direcció, frisosa de fer-se la foto amb les besnétes Wagner, ja deu haver posat ciris a totes les verges miraculoses, però més enllà que als aficionats ens faci patxoca veure un bri del Turó Verd a Barcelona, aquest és el model a seguir en temps de crisi? La importació de bolos de luxe, típics de la vida musical barcelonina, per sobre de la creació de dinàmiques pròpies que ens situïn al mapa pel que fem i no pel que comprem? Qui parlava d'eliminar despesa sumptuària?

I qui al·legava que a altres bandes ha passat el mateix? Ah, sí? L'anul·lació a mitja temporada de quatre títols operístics? On? Quan? A Milà? A París? A Frankfurt? A Lió? A Londres? A Ginebra? A Amsterdam? Potser és oportú esmentar el cas dels directors artístic i musical del Teatre Reial de Copenhaguen, que han dimitit després que el govern retallés en més de 13 milions d'euros l'aportació a la institució. Però ja sabem que vivim en un país on no dimiteix mai ningú.

I per acabar, algú s'ha preocupat de mirar com queda l'agenda dels grans equipaments musicals barcelonins al juny? El desert és el que pertoca a una ciutat amb ínfules de capital cultural? Que empetitits que estem quedant. Per cert, Zwerg vol dir nan.

nidos

2012-01-28T12:26:00.001+01:00

Muchas aves son constructoras de nidos, otras se aprovechan de huecos en árboles y rocas. Y también las hay okupas, ya que se meten por el pico en otro deshabitado. Las más cuidadosas tejen un entramado de ramas y hojas en forma de cuenco y lo forran en su interior con confortables capas aislantes de musgo y borra. Todo con materiales de kilómetro cero y totalmente reciclables.

foto: Sharon Beals

El macho suele suministrar la materia prima y la hembra es la que va dando una preciosa forma al nido para luego incubar unas pocas semanas y criar a sus polluelos durante un mes más. Deben elegir una emplazamiento de difícil acceso y los más camuflado posible. Papá ayuda un poquito trayendo larvas y limpiando el fondo del nido, que se llena de bolsas fecales.

Tanto trabajo puede aprovecharse para una segunda crianza cuando los pajaruelos son jóvenes y más independientes.

Los humanos han buscado refugio en cuevas y más tarde empezaron a montar chozas copiando a las aves. Gracias al amigo Cierzo, descubrimos que la técnica del enramado la utiliza el escultor P Dougherty para hacer instalaciones tan ecológicas y bellas como éstas:

En arte, nunca está todo dicho. Aparecen de nuevo propuestas desde la observación de la naturaleza y del primitivismo. Incluso vemos una imagen moderna que nace de la denostada artesanía. No toda la producción de PD me parece brillante ya que tiene cestos en forma de figura humana o jarrones poco afortunados, pero cuando se vuelve más abstracto se leen mejor las líneas constructivas de unas superficies llenas de energía.

Para representar el Nibelheim me imaginé unos altos hornos donde se funde el oro, se le da formas y cuida con sumo cuidado. De ahí este nido recogido cerca del calor y vigilado por los enanos, que pronto serán visitados por Wotan y el dios del fuego, Loge, a través de la columna de humo. Es un pequeño collage (jul 2010) para el metálico intermedio orquestal de Wagner en el Oro del Rhin.

concert esmuc febrer'12

2012-01-26T08:45:00.001+01:00

ORQUESTRA SIMFÒNICA DE L’ESMUC

Concert : dimecres 1 de febrer 2012

Sala 1 Pau Casals L’Auditori

a les 19:00 h.

Director: Jordi Mora

Commemoració 50è aniversari Toldrà

A final de cada quatrimestre es fan audicions per escollir els músics que han de formar el conjunt simfònic i durant deu dies no es fa classe per assajar el repertori com el que sentirem aviat. Els alumnes de l'ESMUC us conviden a venir, l'entrada és gratuïta.

Programa:

Eduard Toldrà (1895-1962)

Scherzo (versió orquestant) de "La filla del marxant"

Peter Txaikovski (1840-1893)

Romeo i Julietta

Robert Schumann (1810-1856)

Simfonia nr.3 en mi bemol major, op.97 "Renana"

lectures

2012-01-25T12:20:00.001+01:00

No sé ben bé com ha anat. La cosa és que només col.locar les fotos se'm publica l'apunt abans d'escriure res. Em perdonareu, oi? Volia parlar de llibres com a ens físics que ocupen un volum, com a cartells cridaners que són les seves portades i com a elements que atrauen lepismes i altres criatures papiròfagues.
Sense adonar-nos, la llar s'omple d'aquests contenidors l'interior dels quals ens dóna tantes alegries i poques vegades ens volem desfer d'ells. L'opció tradicional és acumular-los verticalment en prestatges horitzontals deixant ben visible la seva esquena tatuada amb el títol de lectura normalment cap amunt (dic esquena: es veu que llom no és correcte). La gran avantatge funcional d'aquest sistema és la seva facilitat per agafar-lo, tot i que un llibre el tornem a buscar ben poques vegades.

Alguns dissenyadors industrials se les enginyen per trobar altres estructures. A la primera imatge es veu com el llibre més antic, el rotlle de pergamí, es converteix en una làmina elàstica ben groga i s'obre per fer de suport de llibres de consulta per tenir en un racó de la taula de treball. A la segona, el que interessa d'aquestes lames d'alumini és poder deixar el llibre per la pàgina que estem llegint de manera que punt i suport són la mateixa xapa.

A la imatge dels volums flotants tenim la idea de recuperar el llibre fals, de manera que a sota de cada grup, tenim un de mentida que fa de prestatge i la resta els anem posant fins a tapar una xapa vertical que cargolem a la paret. En canvi, a sota, no hi ha ni trampa ni cartró, sino un original i barat mètode de lames de fusta prou resistents i que podem girar i convertir en un còmode topall per a que no ens caiguin els llibres.

I per acabar, traslladem el magatzematge de celler amb el gir a 45º de la quadrícula i aconseguim que la gravetat jugui al nostre favor per mantenir estables els volums en la seva posició. En tots cinc exemples, els peixets de plata haurien de fer més cabrioles per arribar a fer un mos, però a canvi tenim més superfície per netejar pols. I en alguns casos podríem gaudir d'alguna bonica coberta, perquè encara que no abunden, n'hi ha que mereixen ser vistes en tota la seva grandària, com ara les que dissenya Enric Jardí per l'editora el asteroide.

Aquests són mobles d'editores de disseny, el que significa que en fer una tirada limitada, acostumen a estar fora del pressupost de la majoria. De moment anirem tirant de Billy de l'Ikea i, com és el meu cas, de torres autoportants, vulgarment dites piles de llibres a terra.

Holly Lula Mae

2012-01-23T11:53:00.001+01:00

Desde la desaparición de Blake Edwards hace un año, hemos oido hablar mucho de una de sus más conocidas películas, gracias también a la pegadiza canción de Mancini, Moon River. La más tierna del mundo según El Pais, que nos ha regalado el DVD del Desayuno con diamantes, a cambio de un esquelético suplemento dominical.
Las revistas de moda nos han recordado últimamente que no hay chica más encantadora y elegante que Holly, vestida de Givenchy y armada con piedras perfectamente cortadas y pulidas. En los supermercados de ropa de Amancio Ortega donde hacemos acopio de prendas la mayoría de nosotras, hay retratos de la sofisticada señora de negro junto a las cajas. Es la modelo a seguir: delgada como un huso, lozana y sonriente, bien vestida y bien tocada.

Aprovechamos el domingo para ver la película mítica plácidamente en casa. Resulta que este dechado de virtudes femeninas no es más que una granjera que renuncia a su precioso nombre de Lula Mae para llamarse Holly, dejando a marido y retoños para convertirse en una phoney y una powder room girl..vamos, una señorita de compañía cuya máxima felicidad consiste en desayunar productos Starbucks delante del escaparate de la tan preciada joyería de NY, después de una noche flamenca.
Alocada y traviesa, se mete en el bolsillo al escritorcillo mantenido del piso de arriba y al fotógrafo japonés del piso superior, el primero, el famoso Peppard, el del puro del Equipo A y el segundo, el pobre Mickey Rooney caracterizado de oriental con una ridícula dentadura de caballo.

He de reconocer que algunas escenas me han parecido muy valientes para ser un film de 1961, como la divertida fiesta en el piso de Holly o el affair del chico con la rica decoradora, pero la verdad, ¿ésta es una gran película? ¿Por qué este personaje es tan celebrado hoy? Me imagino que Truman Capote la describe muy diferente: como una mujer desgraciada, atormentada y compleja. Será cuestión de leer la novela.

posdata.
aunque no viene mucho a cuento con la peli, éste es el happy happy regalito de JL. Merci! el peinado clavadito al de la Hepburn y los ojos, brillantes cual esmeraldas:

Pasado irrepetible

2012-01-14T20:21:00.000+01:00

He salido del cine con cierta tristeza que tiene algo que ver con la nostalgia. Michel Hazanavicius consigue estimular con The Artist nuestro amor al cine clásico con un encantador y emotivo revival de las películas de la edad de oro de Hollywood. Pero el experimento arqueológico se queda en eso.

Evoca con trampa los encuadres y los grises porque son demasiado perfectos. Revive los gestos de los artistas exagerándolos. Despierta emociones con una narración sin sorpresas. Alude con música sinfónica bandas sonoras que no tienen nada que ver con el cine mudo. Es un pastiche muy sugerente, atractivo, pero a la vez, ecléctico y extraño, porque en realidad aquel cine ni es así, ni puede volver.

Me ha parecido interesante el trabajo de Valentin (Dujardin, me ha recordado mucho a Gene Kelly) en el difícil doble papel de actor actuando y viviendo. Menos, el de la muy fotogénica Peppy (Bejo) y fantásticos los secundarios Goodman, de magnate del cine y Cromwell como Clifton, que no han echado mano de hacerse los antiguos. Muy graciosa la intervención minúscula del odioso Mc Dowell. Y Espero que se acuerden del perrito cuando nominen la película, porque está de Óscar.

Los espacios son impecables, en especial el cine teatro del inicio, las calles de la ciudad, los estudios y las mansiones. Preciosa la escena de la escalera donde se cruzan los protagonistas. El vestuario delicioso luce en unos fotogramas muy pulcros. La imitación ha sido un éxito, aunque a mí me provoca desazón y nostalgia por las verdaderas películas en blanco y negro. En la mayoría de las críticas se repite que esta película es una joya, sí, visualmente, de cristales brillantes y falsa como la corona de Arquímedes.

Dòric d'or

2012-01-13T08:12:00.000+01:00

El nostre Partenón, vell, canós i esmiculat havia estat un temple dòric imponent i policromat amb vermells, daurats i blaus en el magnífic conjunt de l'Acròpolis d'Atenes. Sempre ens havien explicat que la seva destrucció era obra d'uns turcs que havien posat un polvorí dins el temple però el cert és que ha anant patint amputacions des des ben lluny:

L'he visitat tres cops: de petita amb pocs turistes hippies, de jove acompanyada d'americans enormes i d'estudiant d'arquitectura, per fer un treball de recerca sobre la seva construcció. Fotos, textos, maqueta que vaig lliurar en temps en què no fèiem còpies perquè picàvem a màquina els escrits i teníem pocs diners. I com em penedeixo! Un original perdut entre tants treballs d'estudiants.

Quan el meu cosí Stelios en va enviar fa uns dies el video del director Costa Gavras, he recordat l'estranyesa que produeix veure el gran temple de l'arquitectura representativa ple de colors per destacar els seus magnífics relleus. Tan bell i esplendorós que resulta el marbre nu i les ombres que projecten els volums sobre el blanc brillant de la pedra.

Grècia, sempre pobra i expoliada, ja ni pot demanar que tornin els seus frisos descolorits.

música de conte

2012-01-08T10:41:00.001+01:00

Per molt que l'Hergé manifestés el seu rebuig a l'òpera, que tant agradava a la seva primera dona, la tenim present des del Ceptre d'Ottokar i és la protagonista de l'àlbum més cassolà de Tintín, Les joies de la Castafiore, que són robades precisament per una gazza ladra. Aquest cap de setmana el programa de L'OBC inclou l'obertura arxifamosa de Rossini:

Hem sentit el conegut Concierto de Aranjuez de Rodrigo amb la gitarra solista a mans de la xinesa X Yang. Ha estat una llàstima d'interpretació: entre la direcció de Colomer un pèl lenta, el poc ganxo de la xinesa i el concert d'estossecs, mòbils en ple adagio i nens petits, per sortir a plorar.
A la segona part, l'OBC semblava una altra. Ha fet una gran simfonia Esparsa davant del compositor de 90 anys, Manuel Oltra, a qui vam agrair la seva partitura molt rica i equilibrada.

Per acabar, el millor de la nit, amb l'orquestra entregada i inspirada sobretot al moviment de les Pagodes, els contes de Ma mère l'oye de Ravel, aquí interpretades amb mestria pel Previn amb l'Orquestra de Colònia al 1991. Una altre Ravelació que crea una atmòsfera màgica de conte des del primer compàs:

Esperem que avui a les 11.00, per la ràdio, podem sentir en millors condicions la guitarra de Rodrigo, perquè l'obra s'ho mereix. Els contes de Ravel es tornan a fer a l'Auditori, dia 6 de febrer amb l'Orchestre de París, amb Lorin Maazel a la batuta, junt amb altres preciositas com Tzigane i la Valse, i un altre conte del Dukas, L'aprenent de bruixot. Ja veurem si queden entrades a preus màgics..

ps. Ens va fer molta il·lusió saludar al Bernardo V, fagot del Liceu i ahir solista convidat, que va treballar de valent a totes les obres.

del fons del mar (i 2)

2012-01-06T07:00:00.000+01:00

Segons Homer, quan es va dividir el món, Zeus heretà la terra i el cel, Hades, l'inframón i el meu déu, Posidó regnà als oceans. Allà es va fer construir un palau de corall i gemes que mai hem pogut visitar ja que a mida que ens acostem, Posidó aixeca el trident i provoca una tempesta tan violenta que ni els més hàbils nedadors podem esquivar. De vegades es torna generós i com explica Tiépolo a la seva pintura, regala tresors a la marítima ciutat de Venècia. Quan li van posar el nom llatí de Neptú es va fer molt més famós i els mortals li dedicaren fonts a milers per totes les ciutats de la Terra. Fins i tot va servir per batejar un llunyà astre que segons Holst, és el més místic dels planetes:

També, aviat veurem al rei com un autoritari Neptune al pastiche del Met, gràcies al curt paper que interpreterà Plàcido Domingo. Segons el que he anat llegint, es tracta d'un Déu molt correcte que es lamenta de l'estat de la terra habitada pels humans, acompanyat per un cor aquàtic que li canta honors fent servir “Zadok the Priest,” l'himne de coronació de George II, de Haendel.

Com que els Tres Reis de l'Orient van de corcoll i jo he escrit la carta massa tard, he canviat el destinatari i l'he enviada al meu Rei del fons del Mar, encara ric i poderós, amb unes peticions modestes pels meus amics. L'únic problema és que el paper d'embolicar ha arribat moll i s'han esborrat els noms dels receptors. Haureu d'endevinar quins són els regals que us pertoquen...o simplement agafar les joguines que més us agradin.

Molt bona diada de Reis i vigileu amb el tortell: potser en lloc de fava i figureta, surten altres sorpreses marines.

ninetes (2)

2012-01-03T08:51:00.000+01:00

Per molt que ho intentem canviar, els nens juguen a cotxes i guerres i les nenes a cuidar bebés i vestir nines. Ja podem demanar als Reis joguines educatives (encara no sé ben bé què són) que els petits buscaran el pistoletot del cosí per matar una estona, se'l construiran amb el pa o simularan un amb el plàtan. Elles canviaran el bolquer del nadó amb un kleenex i agafaran agulles de cap per clavar-les a les orelles de la nina.

La cosa es posa preocupant quan, per exemple, les nenes corren cap al patge per demanar la nova línia de nines hipermaquillades Bratz, amb multitud de complements i aspecte de putetes de carrer. O la novetat Mattel d'aquest any: les Monster High amb sèrie de dibuixos animats al You tube, que expliquen com estan els temps. Ara s'entén com és la indumetària dels pre-i-adolescents.

La madrina Kalamar no vol fomentar el mal gust entre els seus nebots i ha decidit fer boicot i censura a tanta quincalla, gloss, tint i talons (els publicistes tenen la barra de dir que és estètica Tim Burton) S'hauran de conformar amb un val per a un passeig amb berenar.

Aquestes nines aviat quedaran desfasades. Segons un estudi, la meitat dels nens han demanat aquest curs un i-pad, joguina molt barata, que ajuda a la socialització, la imaginació, la destressa motora i l'activitat física. Podran jugar a jocs de realitat augmentada com el Swappu, de disseny molt atractiu però de creativitat discutible. Costa d'entendre una mica quina és la finalitat del joc: serà que els grans estem molt lluny de la generació digital:

cartes del 2012

2011-12-31T08:26:00.000+01:00

Cartes, ArticulateMatter

Encara que nadem a grans profunditats som capaços de mirar el cel i fer unes cartes astrals de lo més fiables que aporten dades molt certes del futur que ens espera al llarg de l'any 2012. Veureu com és de fàcil fer unes prediccions zodiacals fent uns simples càlculs matemàtics: S'agafa una baralla francesa i per atzar van sortint les cartes de cada signe. Els valors van del 2 al 14 de l'As, i associem el cor a l'amor, el diamant als diners, la pica a la salut i el trèvol a la sort. Posem una bonica música de fons i un tentacle innocent va treient les cartes.

Dit i fet! ja podeu consultar com anirà el vostre any 2012. Els resultats són els que mostren els gràfics:

Les conclusions són clares: gairebé tothom té cartes molt altes, la qual cosa significa que tindrem un bon 2012. Piscis triomfarà en tot i als Aries, Tauro, Sagitari i Aquari els anirà més que bé. Per colors domina el blau de la salut (112pt), groc-diners i verd-sort estan alts i empatats (98-96) i l'amor del cor vermell es queda amb una no despreciable puntuació de 79.

Així doncs, podeu estar tranquils, mengeu el raïm amb tots els millors desitjos, i passeu una bona revetlla.
Molt feliç 2012, de part d'aquesta folla colla de bestioles que us acompanyaran amb la música de la Pastoral de Beethoven, amb raïm, festa, xerinola, centaures, putti, unicorns, pegasus i altres éssers mítics, ideals pel ritual d'avui:

Se m'acut fer un altre associació per cada pal per tal de fer-m'ho venir més atractiu:
diamant: arquitectura trèvol: música cor: literatura pica o pala: pintura. Em surt una magnífica oportunitat per veure i fer espais, gaudir de música en directe de qualitat normaleta, llegir novel.les notables i passejar per col.leccions destacables de pintura. Bé, us ho munteu com us vingui de gust. Ja farem balanç al final del 2012.

MOLTA SORT!

Catmerata: concert de Nadal

2011-12-29T13:44:00.000+01:00

CATmerata és un projecte creat recentment que suposa el llançament d’una interessant proposta en format d’orquestra de corda formada per joves músics d’entre 18 i 25 anys amb l’objectiu de donar vida musical al nostre país. Tenen la inquietud i les ganes de treballar a fons les grans obres del repertori per a aquest tipus de formació per poder-les oferir a diferents escenaris del territori català.
L'Orquestra Catmerata ofereix enguany un tradicional concert de Nadal organitzat per l'Escola de Música de Capellades amb joves músics d'orquestres de Catalunya, Espanya i Europa.

Tocaran a l'Església de Santa Maria de Manlleu el dia 29 de Desembre, a les 21.30 i a la sala Paper de Música de Capellades el dia 30, a les 9 del vespre.

Programa:

Durant la primera part interpretaran el conegut Concert número 3 de Brandenburg en sol major de J. S. Bach, i la Suite Holbert en sol major, op. 40, d'Edvard Grieg.
A la segona part, els músics tocaran la Simfonia per a cordes núm. 10 en Si menor de F Mendelssohn, i la St. Paul's Suite núm. 2, op. 29, de G Holst.

Els membres de la formació són:

Violins: Sergi Puente, Bernat Prat, Christian Torres, Cèlia Johé, Ariadna Gabarrell, Ignasi Roca, Anna Urpina, Ernest Martínez
Violes: Ana I. Zambrano, Laura Erra, Agnès Mauri
Violoncels: Irma Bau, Oriol Prat, Ferran Bardolet
Contrabaix: Joan Cantallops

Alguns d'aquests músics presenten el projecte a partir del minut 9'10'':

Per obrir la gana, escoltem com comença aquesta joia de Grieg:

ACTUALITZACIÓ 31-12-11 post-concert:
Precisament aquesta peça va servir de bis per tancar una gran vetllada musical, en una sala privada de mida mitjana, de bons acabats i bona acústica, la Sala Paper de Música de Capellades, gairebé plena.
Els joves van tocar amb entusiasme i rigor el concert de Bach, el tercer moviment del qual, va sortir rodó.
Després vindria, per mi, el millor de la nit, la Suite de Grieg, interpretada amb sensiblitat i força, on destacaria uns molt emocionants moviments: el Praeludium i el Air.
S'acabà un breu descans i oferiren un correcte adagio i un millor allegro de la Simfonia per corda nº 10 de Mendelssohn, una peça que no és el millor del compositor. Per acabar, una original, folklòrica Suite de Holst, amb cunya Greenleaves inclosa, bailable i alegre, ideal per concloure un concert de gran nivell. La Catmerata ha començat andadura amb força i amb un programa exitós i valent. Tots els nostres millors desitjos per què continuï aquest gran projecte endavant. Felicitats!

Enllaç a la notícia del concert de Manlleu:
http://el9tv.xiptv.cat/embed/43149?width=348&iframe_width=370&share&height=196&iframe_height=242#.Tv8wdPGSk88.facebook

i fotos del concert de Capellades:

Del fons del mar

2011-12-24T08:30:00.000+01:00

PORTAL Coralreef. Articulate Matter

Mentre anava decorant el portal amb una corona de coralls dels esculls més amagats del fons marí rumiava com podria felicitar el Nadal als amics que m'han fet feliç en visitar aquest mar rugós, cada vegada més salat, calent i ple de meduses urticants.

Per sort hi ha uns quants bitxos marins que neden per aquí, saluden i deixen una bonica turbulència al seu darrere. Els hem de felicitar, un per un, que s'ho tenen ben merescut:

Passeu aquest portal
peixos convidats,
obriu ja la postal
deixat pel kalamar,
tingueu un dolç Nadal !

La Mortadel·la, una sípia molt rosada i amb pigues, navega a tota velocitat i encara té temps de fer riure a tota la pesca. Suaument llisca amb molta elegància la poetessa i sàvia tortuga Glòria.

Arriba el dofí Allau, somrient, gran xerrador, sempre disposat a fer cabrioles. S'acosta puntualment un galant cavall marí, en José Luís, que amb molta gràcia descargola la seva preciosa cueta en espiral.

Per sorpresa fot un salt el veloç peix volador del Garbí a 24 nusos. Se sent un so molt greu perquè arriben els pesos pesants, un llop marí que sé les sap totes, el gran Colbran i un catxalot poderós, Joaquim, que emet uns aguts que arriben més enllà del Pacífic.

A la sorra ens trobem als simpatiquíssims valencians, Maac el musclo, Titus el blau vísol i Atticus el combatiu peix espasa, dient meravelles de les espines del Calatrava.

S'acomiaden els Voltaires, unes tonyines molt viatgeres i ràpides, que aviat tornaran per explicar-nos com estan els fons d l'Orient.

Per unes roques molt cavernoses destaca un eriçó brillant, l'amic articulat Enric H i també apunta l'Apuntador, una esponja que absorbeix el millor de tots els corrents marins, els que fan ballar a unes algues brunes, Cafeteres i Nocturnes.

Més avall encara tafaneja un peixot escombra, lo Rat, que s'ho passa pipa amb les merdetes. Unes petxines, Conxa i Ada xerren divertides de les pedres que van trobant mentre la ballarina anèmona Dolors remena el seu voltant amb les mil i una mans.

Per una fonda escletxa llampega a ritme de jazz una gambeta abissal, el Resonic, junt amb una meduseta mallorquina, fosforita i carinyosa, la Mies.

D'una altra esquerda s'aboca una de les pinces del cranc vermell Assur, davant del qual, neda a tota màquina un altre etern viatger, el gallet Miquel l'irisat. Papà Ricard Bonítol porta els fillets a aprendre a nedar amb molt d'estil per fer bones curses.

I per rematar aquest caramull de bestioles, què millor que col.locar una estrella de cinc puntes, la meva tendra granadeta Madrina i un kalamarcet musical entortolligat amb els seus tentacles de corda.

Que gaudiu de les vacances i tingueu un gran any 2012.

Oh, by gosh, by golly
It's time for mistletoe and holly
Tasty pheasants, Christmas presents
Countrysides covered with snow
Oh, by gosh, by jingle
It's time for carols and Kris Kringle
Overeating, merry greetings
From relatives you don't know
Then comes that big night,
Giving the tree the trim
You'll hear voices by starlight
Singing a Yuletide hymn

Oh, by gosh, by golly
It's time for mistletoe and holly
Fancy ties an' granny's pies
An' folks stealin' a kiss or two
As they whisper, "Merry Christmas" to you

una jornada

2011-12-20T08:00:00.000+01:00

No penseu que aquest còmic és fruit d'un estat de burnout. Simplement, s'han acabat els exàmens, reunions, paperassa i en dos dies hi ha vacances, tan desitjades pels nois com pels profes. Espero que tots tornem ben frescos per fer una bona feina al segon trimestre. (disculpeu un error: el perfil de la caseta ha d'anar a l'esquerra de l'alçat!)

CCCB al WC

2011-12-17T13:22:00.000+01:00

El País d'avui entrevista al destituït Josep Ramoneda al davant del CCCB, centre cultural que, a càrrec d'ell, ha fet una feina esplèndida durant un llarg periode: exposicions de tota mena, conferències de gran nivell, projeccions i plantejaments innovadors i multidisciplinars de totes les activitats. Em venen al cap algunes de recents com expos de les arquitectures de les dictadures, els laberints, Hammershøi i Dreyer, l'urbanisme mediterrani, i moltes sobre la ciutat de Barcelona.

Amb la Diputació en mans de CiU podia passar que una visió tan universal i metropolitana de Ramoneda a les programacions del centre, tindria les hores comptades. Ho deixa a partir de l'1 de gener i es suposa que col·locaran a un savi del Nacionalisme Modern, termes que no sé què signifiquen. També es parla de fer desaparèixer el CCCB per tal d'ampliar els espais expositius del seu veí, el MACBA. Davant l'incertesa, només felicitar al Ramoneda per la gran tasca.

Què serà serà?

Benvingut 2012 - Bienvenido 2012 - Welcome 2012 from CCCB on Vimeo.

Actualització 19-12-11/ 21:40

Ja tenim substitut, segons el Periódico de Catalunya:

Marçal Sintes (Vilafranca del Penedès, 1967) ha acceptat l'oferta del president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve, de dirigir el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona(CCCB). Sintes, periodista i columnista d'EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, substituirà en el càrrec Josep Ramoneda que, després de 22 anys dirigint el centre --primer com a pare intel·lectual del projecte i després, des de la seva obertira el 1994, com a director--, deixarà el lloc a començaments d'any.

L'objectiu de Sintes "és que el centre funcioni almenys tan bé com ha funcionat fins ara", però donat que el nomenament és molt recent, no vol avançar quina serà la seva línia de treball --ho farà, ha explicat a aquest diari, quan en prengui possessió--. No obstant, sí que ha afirmat que aposta per la "normalitat" en la transició, que vol que sigui "modèlica". I es planteja una certa "continuïtat" pel que fa a la qualitat i singularitat que defineixen el CCCB des de la seva creació. "Ramoneda ha fet un gran treball", ha assegurat.

Sintes, doctor en periodisme i màster en direcció d'empreses per ESADE, és, a més de col·laborador d'EL PERIÓDICO, director del departament de periodisme de la facultat de Comunicació Blanquerna (Universitat Ramon Llull), i autor dels llibres Periodistes contra polítics (Columna) i Què pensa Ernest Lluch (Dèria i Proa). El 1985 va guanyar el Premi Recull i el 2010 el Trias Fargas d'assaig polític.

anecdotari

2011-12-16T08:00:00.000+01:00

Una de les sorpreses que comporta presentar un concurs és trobar-te amb tota mena de bolets quan vas fent camí: Una Venus abandonada pels seus ballant xarleston, dels Monty Python. Una Venus virginal amb unes mans delicades, que imagines fent la bugada segons la simpàtica germana Wendy. La Venus, recuperada del grup Hold Your Horses, a la segona imatge, de la seva col·lecció d'obres cabdals de la història de l'art.

Després surten altres descobriments increïbles com el del José Luís, que buscant qui era el millor amic del Babar li surt aquesta curiosa imatge, potes de cefalòpodes. O uns terrorífics tattoos al braç de la noia, amb la mania que li tinc a aquesta versió del Body Art, quasi m'agafa un cobriment. Acudits també se'n troben i refregits amb Kens i Barbies, barrufets, Bob Esponja, etc. i fins i tot un còmic del Manara!

L'anècdota més divertida per mi, és la protagonitzada pel Joaquim, que insistia en què veia un Pessebre. Ja tenia raó, ja!

color simbòlic

2011-12-15T10:58:00.000+01:00

Ja sabem l'esforç que estan fent els diaris per fer molt atractiva la seva informació. Els infogràfics a color va ser l'aposta del USA Today fa una pila d'anys i diaris tan seriosos com The Guardian, el NYTimes o el País contracten dissenyadors-informadors per fer visual una gran quantitat de dades en molt menys espai i amb el mínim de text possible.

El creador d'aquest diagrama de colors i cultures es en David McCandless . Resulta ben curiós observar que el color té un caràcter simbòlic que depén de l'herència cultural i no de vincles psicològics. Només es repeteix el vermell en l'expressió de l'èxit, la passió i la ràbia, el negre representa el mal i el blanc, la puresa. La resta de conceptes, tants colors com cultures.

No us perdeu tampoc aquest colour in motion, que explica amb detall com s'associa color amb paraules a la cultura occidental.

and the winners are..

2011-12-12T01:00:00.000+01:00

per ordre d'arribada,

LO RAT que va dir de la pintura: la Venus amb els ulls esbatanats i les alguetes damunt la closca està molt més mona que la rosseta del Botticelli i que se li nota que néixer a ka la mar li prova molt.
Al comentari que vaig esborrar per no donar pistes, havia dit: No hi ha res com renèixer Renaixentista a ca la mar.

ASSUR explica: L'obra de la qual n'has mostrat una divertida "versió kalamarsiana" és "El naixement de Venus", de Sandro Botticelli. La "Venus-kalamar" sobre la petxina és qui m'ha donat la primera pista, la qual he anat confirmant, primer, amb la Nimfa-Primavera-kalamarsiana, que l'espera amb el mantell vermell a la platja i, ja després, no m'ha costat d'identificar al Zèfir i a la Cloris, també "kalamarisans", a la dreta de la deessa.

TITUS escriu: Es una recreación cefalópoda del original de Botticelli y como no se me ocurre ninguna crítica, me conformaré con apuntar que es la única versión que conozco de esta obra en la que uno no debe preocuparse por su salud mental si por un momento piensa en comerse a los retratados rebozados en harina.

PERE O. diu: “El naixement de Venus”..Vols que critiqui Botticelli????Doncs...el calamarsets semblen de massapà...panallets acuàtics amb un destí dolç dins d’una boca...donat això tot m’ho imagino comestible...la meva crítica serà doncs: nyam-nyam

Proust!!!

ALLAU m'envia, Diria que es tracta d'El Naixement de Venus de Boticelli, però no el recordava així. És una adaptació nostrada? Almenys els cefal·lòpodes protagonistes sembla que duguin barretina (és un homenatge a Dalí?) La calamara protagonista sembla que està practicant ioga i la que l'acull des de la costa li està oferint un forro polar (o és Damart Technolactyl?) A la platja, algú ha celebrat una mariscada. Potser l'escena passa a la Barceloneta abans de les olimpiades (això ja quadraria amb el tema clàssic). I que algú regui les plantes, que fan pena.

L'OBRA

Totes dues obres són El Naixement de Venus, la segona versió d'Articulate Matter, amb calamars de goma, i collage de materials diversos, evoca directament al quadre de Sandro Botticelli, per la posició dels personatges, la petxina i el vent que bufa Zèfir, bellugant el mantell de Flora i els cabells-algues de Venus.

LES PISTES

El mite explica que Venus va arribar a Xipre a sobre d'una gran petxina lliscant per l'escuma de l'aigua, i que havia nascuda al mar quan els ous d'Urà, tallats amablement pel seu fill Cronos, van caure al Mediterrani.

Ottorino Respighi (1879-1936) va composar el "Tríptic Botticelliano", sobre els tres quadres de Botticelli, "La Primavera", "L'Adoració dels Reis Mags", i "El Naixement de Venus", on destaca una melodia de flauta i clarinet sobre la corda, ornamentada pels cops de celesta i arpa, fins la fusió del vent fusta i el piano final. L'escoltem amb l'Orquestra Filarmònica de Londres, dirigida per Geoffrey Simon:

Zèfir és el déu alat del Vent que bufa al costat de la brisa Cloris, i també és el nom del mico que acompanya a Babar en les seves aventures des dels primers llibres de J Brunhoff pare, dels anys 30.

Tannhäuser, el trovador, a l'òpera de Wagner, s'està una temporadeta gaudint dels plaers i venerant (mai millor dit) la Deessa Venus, amb qui té tota mena de disputes quan a ell li arriben de cop els penediments per tanta disbauxa.

LES CRÍTIQUES
Donat que les explicacions dels guanyadors són de gran interès, totes, proposo que voteu la que trobeu més original a l'enquesta i jo, en cas d'empat, decidiré.

Roulette Online | Online casinos in singapore | Bet | encuesta | καζίνο

Col·lecció Clark

2011-12-10T08:49:00.001+01:00

Renoir. Cebes. 1881

Per sort per nosaltres, el Museu del Sterling and Francine Clark Art Institute de Williamstown (MA) està fent reformes i una de les seves col·leccions, la d'Impressionisme està de tour. En una exposició completíssima, molt linial, clara i perfectament il·luminada que tenim fins al 12 de febrer al Kxafòrum, podem contemplar des d'uns paisatges dels pre-impressionistes com Corot i Millet, obres cabdals de Monet (per mi l'amo dels pintors Impr.) com els penya-segats, les oques, puntillisme de la mà de Pissarro i molt retrats del favorit de Clark, en Renoir, del que va comprar 39 obres.

Monet. Penya-segats. 1885

Intercalades al recorregut cronològic apareixen obres orientals de Gerome, dos miniatures delicioses del Boldini i un pintor que descobrim amb sorpresa, el belga Stevens que fa una duquesa molt tradicional amb un luminós vestit de vellut, la carta d'amor a la mà i una exòtica mampara japonesa,

Stevens. La duquesa.

Ens alegrem de que el Clark també comprés obres de les pintores com la M Cassat i la B Morisot, sempre pintant a dins de casa, que amb una paleta tan apagada construeix aquest Bany tam harmònic. I també es va atrevir amb els moderns Lautrec (hi ha un retrat psicològic, d'esquena que sembla la Valladon!) i un groc Gauguin, encara que del XX, no en va voler saber res.

Podríem parlar de la majoria de les obres, una a una, perquè són per observar-les a poc a poc, com fa el nombrós públic que ahir desfilava en una disciplinada cua. Tornaré a primera hora d'algun dia laboral, per gaudir de tanta meravella. Una festa de color i alegria.

B Morisot. El bany. 1886.

Mikis llama a la resistencia, otra vez

2011-12-09T10:54:00.001+01:00

Mikis Theodorakis en exclusiva para el programa Al-Tsantiri Niouz, 15 de noviembre de 2011, con subtítulos en castellano.

Y más información sobre la situación de Grecia, en la entrevista a Pedro Olalla, en Singulars:

Copiat de tv3,
Entrevista a Pedro Olalla, filòleg, hel·lenista i actualment professor a la Universitat d'Atenes. Olalla és extremadament dur i crític i diu ben clar que els que controlen el poder financer s'estan apropiant del poder polític a través del deute dels estats.
Per Pedro Olalla, el que ha passat a Grècia no és només cosa dels grecs, és una amenaça per a tothom.

L'indigna el discurs polític i mediàtic dels països europeus, Espanya inclosa, que diuen "nosaltres no som com Grècia"; titllen els grecs de poc treballadors i diuen que es mereixen el que els està passant. Per ell, la crisi no és altra cosa que un atac econòmic organizat pels poders financers, i defineix el deute com un producte dissenyat com a arma de sotmetiment dels ciutadans.

Cinquena pista

2011-12-08T08:00:00.000+01:00

El compositor Ottorino Respighi va dedicar una peça musical a l'obra que busquem.

Sis nois ja ho saben!
Bases al post de diumenge passat.

Quarta pista

2011-12-07T08:00:00.000+01:00

La protagonista, després de surfejar per les aigües, arriba a la platja d'una illa grega.

De moment, tres senyors han encertat.
Les bases del concurs, al post del diumenge.

Ponting, esport de risc

2011-12-06T12:00:00.000+01:00

tercera pista

2011-12-06T08:00:00.000+01:00

Un dels dos de la parella de la imatge, té el mateix nom que el millor amic del Babar.

De moment, només tenim dos encertants : un ratolí entremaliat i un rei badaloní.
Les bases del concurs, al post del diumenge.

segunda pista

2011-12-05T08:00:00.000+01:00

La de en medio, hembra de las hembras, también es protagonista de una de las óperas de Wagner.

Bases del concurso en el post de ayer.

tres vidas de calamar y concurso

2011-12-04T07:55:00.000+01:00

El calamar común, alias Loligo Vulgaris, tiene una corta vida, apenas de un año y se muere tras desovar, justito después de la reproducción. Así que este blog calamarero que cumple hoy su trienio, ha pasado ya por tres vidas. Empezó muy dudoso y apocado, pero con la veteranía se ha ido atreviendo más, y no digamos habiendo resucitado dos veces; ya no se anda con muchos miramientos. Ésta era la cabecera de los calamares entintados y algo perdidos de la primera época:

Se ha intentado cuidar el lenguaje escrito, el gran desafío de un blog. Aún así, parece inevitable que de vez en cuando se creen curiosos malentendidos con las palabras que escribimos, sobretodo cuando no somos muy concretos o por una graciosa polisemia. Suerte que los diálogos que se establecen en los comentarios ayudan a poner las cosas en su sitio.
Apostar por el bilingüismo tiene sus riesgos sobretodo para una castellano-hablante: espero hayáis perdonado las faltas en catalán ya que toda lengua estudiada de mayor cuesta mil veces más.

Aunque no voy sobrada de visitas (27.000, contador desde mayo 09) y comentarios (860), estoy encantada de comunicaros que las páginas de referencia que más me miran son las de Atticus, Maac, José Luís, Titus y Allau, por este orden, con predominio de los valencianos. Las entradas más populares son de título más genérico -columna derecha, abajo- y una mayoría aplastante de internautas buscan imágenes en mi blog, sobretodo de calamares y contrabajos. Curiosamente el post más comentado (de un total de 185) es el de la crítica de la obra Agost y las páginas más consultadas, la galería artística de contrabajos, construida con la estimable colaboración de Assur y JL, Bassart, y la de curiosidades de mis cefalópodos predilectos, calamar al mar.

He disfrutado mucho vida tras otra, he aprendido, me he equivocado y lo mejor de todo, con diferencia, he conocido a gente fantástica. Os agradezco de todo corazón que os hayáis mojado un poco en mi oscuro mar y deseo seguir con vosotros muchas vidas más.

Para celebrarlo he montado un discreto concurso de arte que consiste en adivinar cómo se llama el título de la obra que encabeza el apunte. Enviad las respuestas a mi correo, kalamartinta@gmail.com. Como estamos de puente y más de uno se ha ido de picos pardos, os doy tiempo hasta el día 11 de diciembre, a las doce de la noche. Ganará un obsequio el que responda correctamente y acompañe la respuesta con la más original crítica artística de la obra en cuestión. Animaos! Una sola pista: la fotografía está directamente relacionada con el post de hoy.

ninetes

2011-12-01T11:09:00.000+01:00

Buscant regals pels nebots, recordava a la dolça Holly Hobbie, dibuixant que als 70 ens va fer somiar com bledes a moltes nenes que ens anava aquest ambient tan rústic, romàntic i anglosaxó, decorat amb els treballats draps de patchwork. O potser tenia molt a veure que cada dissabte veièssim, entre llàgrimes, La Casa de la Pradera. Els americans van inventar això del merchandising i empreses de felicitacions i nosaltres vinga a demanar als Reis carpetes, postals i calendaris romàntics amb la noieta del barret blau.

La Hobbie recuperava la plumilla i la tècnica de l'aquarel.la dels il.lustradors clàssics anglesos com la Beatrix Potter. L'èxit comercial durà ben poc perquè aviat va entrar en acció la mala copiona de la Sarah Kay, que va arrasar per més temps. Estava clar que el seu estil rodanxó venia més, per tant, pensàvem algunes per primera vegada, quin mal gust que té la majoria..

La cosa es va acabar d'espatllar quan la Hobbie es va prostituir cedint a la crida del mercat, fent una inexplicable reversió de les seves nines que s'acostaven molt a l'estètica infumable de la Barbie:

Aquestes abjectes nines es poden veure en els gruixuts catàlegs comercials que rebem a les bústies a principis del desembre, juntament amb altres nyaps com les plasticoses Kratz i les Bizak. Suposo que amb paciència trobarem nines més càlides, sense caure en la compra de les nostàlgiques Nancys. De moment, passejar-se per la planta de joguines del CI o per una botiga de la cadena de l'osset, és un exercici d'aguant per no sortir corrents entre tanta cridòria dels paquets, policarbonats de coloraines i productes de baix gust.
Pobres nens!
Em sembla que la madrina es gastarà els quartos en passejar-los i fer una bona xocolata calenta.

Bon Desembre i no passeu fred.

Triangle escalè

2011-11-28T12:00:00.000+01:00

Cronenberg no m'ha convençut en la construcció d'aquest triangle que des del principi s'aixeca molt irregular. La turbulenta relació entre el psiquiatra Carl Jung (Michael Fassbender), Sigmund Freud (Viggo Mortensen) y una pacient i futura doctora rusa, Sabina Spielrein (Keira Knightley) és formalment exquisida (caracteritzacions, fotografia i entorns) però el guió trontolla força i no veig el geni de Cronenberg enlloc. La podia haver dirigit qualsevol altre. Classicona de concepte, sense cap gir interessant encara que el tema té molta carn per cuinar: cuestionar els principis del pare Freud sobre la psicoanàlisi i l'inconscient. Fins i tot es fa malbé la part més intelectual dels diàlegs i les cartes dels professors amb inexplicables bobades extrasensorials.

El més imperdonable és el casting: mai m'ha agradat la Knightley i aquí confirmo que sobreactúa amb molt poca fortuna. Fassbender manté una rígida màscara arrufant cella tota la pel.li. La parella no traspua cap tipus de química, ni orgànica ni passional. Vigo M s'aguanta força creïble darrera d'una continua cortina de fum. Al tercet s'afegeix Otto Gross (Vincent Cassel), un metge-pacient decidit a traspassar els murs, el més convincent.

Tornem a tenir referències wagnerianes a la banda sonora. Molt adient l'arribada al Walhalla del jueu, Nova York! o la barca dels amants amb notes de Tristany. Es parla del mite de Siegfried de passada però no s'entén res al contexte del film. Fins i tot uns disciplinats pacients psiquiàtrics escolten emocionats la Walküre. Wagner en versió light a tot arreu. La música del compositor H. Shore en canvi és mes aviat vulgar i resta molt superficial.

En lloc de col.locar el tràiler us poso una de les converses clau a un cafè de Viena on els senyors mengen pastissos, fumen i llegeixen a sobre de faristols:

Le Corsaire al Liceu

2011-11-27T12:55:00.000+01:00

Com vaig enyorar els Ballets Russos del Diaghilev quan veia el Corsari del Mariinski. El tzar Gerguiev, director general i artístic del Teatre, sembla que s'hagi quedat amb la cosigna antiavantguardista del comunisme stalinista i accepti una imatge tan kitsch del ballet, per exportar-la. Segurament apadrinada pel seu colega Putin, l'exemple del bon gust, la companyia, plena de virtusosos solistes, compta amb uns dissenyadors d'escena i vestuari que ens la decoren amb ben poca traça.

Encara que es tracta d'uns història plena d'exotisme, no cal recarregar de penjolls, mocadorets de tots els colors i infinitats de pedres lluentones els ja classics vestits i tutús de ball. Tot ha de brillar: des del vas de vi fins les roques de la cova dels pirates. La cosa es posa insuperable quan de sobte al tercer acte, un tradicional cos de noies de blanc amb afegits de floretes que no venen al cas, aixequen uns arcs ben roses i ben cursis sobre un fons d'escena de riota.(això no passava amb el ballet de la ROH, amb un producte tan dinou i tan Petipa com la Bella Dorment).

Com acostuma a passar-me amb els ballets clàssics, m'emocionen molt més els solistes masculins que les dames. Aquests salten, volen i giren a la perfecció; a elles, les trobo tan encotillades amb els passos de sempre que sembla que només compleixen la norma. M'avorreixo i al mateix temps reconec que es belluguen amb una gran lleugeresa i elegància.

L'orquestra començà un pèl freda, però de seguida va lluir en tot els colors i matissos. Bravo pels músics i els ballarins, tots. Atenció al jove Alí (V Shklyarov), un ocellet blau que brilla sobre el conjunt, no per l'aparatós peto de joies que li foten, sinó pels salts acrobàtics i els seus girs impossibles.

www.btvnoticies.cat

Almacabra (2)

2011-11-26T12:27:00.000+01:00

Quina gran nit a l'òpera, ahir. Podíem pensar que ens costaria de digerir la música de Ligeti si a sobre ens la presenten amb un Grand Macabre carnal i escatològic de la Fura. Tot el contrari. La música i el concepte escènic casen perfectament com passa a una òpera totalment tradicional. Amb la varietat d'àries, monòlegs, falses cites, preludis i jugades amb instruments extraorquestrals es pot plantejar infinitat de propostes a l'escena: aquesta ha estat un gran èxit arreu i també al Liceu d'aquesta temporada. Finals de Novembre i per fi hem vist òpera!
El treball al fossat ( i les llotges) de Boder m'ha semblat molt pulcre i els cantants fan una excel.lent feina, sobretot la Gepopo a les complicades i histèriques coloratures. M'hagués agradat una Mescalina més salvatge i sàdica amb la veu i un príncep més ridiculitzat, si cap.

El territori Brueghelià s'ha convertit en un gran cos-casa (un record a Alícia de Carroll?) on orificis, vísceres i líquids llefiscossos ens recorden que som fràgils, mortals i corrompibles. D'allà van sortint els personatges vestits amb teixits cel.lulars:
Nekrotzar amb jaqueta de circumvolucions és vomitat, potser des de l'àrea de la por del cervell per anunciar la fi del món.
Els Amandos musculats i elàstics adopten tota mena de postures molt amoroses i gens mecàniques en consonància amb el seu lirisme.
La sang venosa i arterial -blau i vermell- dels dos polítics, que surten a pet, representen una divertidíssima pantomima, fent els no-discursos des d'una càtedra vertebra i donant-los pel cul (qué apropiat pels dies que corren).
La Popopolicia inmunològica, perfectament equipada i entrenada, ben agitada per fer no res.
La Venus rosa i etèrea, la Mescalina de mamelles penjades i sobreexplotades..tants detalls interessants que no acabaríem.

Petites representacions dels miserables personatges que no tenen res a fer davant de l'enorme Clàudia que està passant per una terrible indisposició. El seu cos nu s'arrossega pel terra en una dolorosa posició impossible, i tots els seus forats s'obren i tanquen amb la llum i el color com fan els expressionistes.

I el millor, la suau dermis de la geganta serveix de pantalla de les projeccions perfectament adjustades al seu moviment i la música. Veiem meravellats un firmament urticària amb el crani del fetus 2001 de Kubrick, totes les formes de perir del quadre de Brueghel, danses macabres, l'infern al cap regirat de la nina exorcisada. El triomf de la mort arriba en l'espectacular esquelet: com s'ho han fet per passar de la massiva escultura a una imatge de transparència tan perfecta i que en girar, la perspectiva dels óssos s'escorça mil.limètricament?

Un prodigi d'imatges per ordinador que la Fura aprofita per un bon concepte escenogràfic i que contrasta brutalment amb els tradicionals brindis operístics, com el del final.
Salut i a viure, que són dos dies!
Ja veurem si els ministres ens deixen.

Almacabra (1)

2011-11-23T19:47:00.000+01:00

El triunfo de la Muerte.1562. P Brueghel.

Pieter Brueghel está muy solicitado últimamente.
Forma parte de dos espectáculos apocalípticos actualmente en cartel. Algunos de sus cuadros representan la muerte de una forma salvaje y violenta sin un ápice de esperanza, como en la pintura de cálidos colores, El triunfo de la Muerte, imagen inspiradora de la obra teatral Le Grand Macabre de Ghelderode y que Ligeti adopta en forma de ópera.

También a Don de Lillo le fascina y habla de la obra en Submundo (1997): Los colores de la carne sanguinolenta y los cuerpos amontonados, el censo de las formas de morir más horrorosas, el terror universal.

Un invierno cruel viven estos cazadores; regresan agotados al pueblo con una única y escuálida pieza de caza. Todo está helado, las cumbres se clavan en el cielo plomizo, las figuras son siluetas negras en un paisaje de verdes y grises. Lars von Trier se sirve de esta postal para las escenas de Melancolía: en el preludio, la vuelta de Claire con su niño en brazos al castillo, en los libros de Justine de la biblioteca.

Cazadores en la nieve.1565. P Brueghel

Brueghel es capaz de crear dos imágenes con una bella armonía de color para representar lo no bello: lo grosero, lo repugnante, lo horrendo, lo terrorífico, lo arbitrario y lo satánico ( Rosenkratz). Y de paso nos recuerda que la muerte, siempre está al acecho, inseparable de la vida humana.

Sólo Amando y Amanda, de Ligeti, es decir, la pareja del ángulo inferior derecho del Triunfo de la Muerte, cantan con una pequeña partitura, sordos al violín de la muerte y ciegos a la devastación de alrededor. El triunfo del amor delicado, salva el cuadro de la desolación.

Tenemos la obra en el Prado, y como suele ocurrir cuando lo visitamos, nos dedicamos a Goya y Velázquez, dejando los impresionantes flamencos, tan originales como crueles, para la próxima. Vale la pena observar el cuadro con detalle, y agarraos, cada escena tiene una velocidad y una fuerza asombrosas.

Joves de classe

2011-11-23T12:22:00.000+01:00

Una trentena d'estudiants de l'ESMUC, amb el professor Lorenzo Coppola, han preparat un concert de tall clàssic pel proper dimarts, dins del programa de concerts per la Marató de tv3. Organitzat pel departament de Música Antiga, els instruments portaran cordes de tripa i altres seran reproduccions d'instruments antics. El programa compta amb fragments d'òpera de Mozart i la simfonia nº 71 de Haydn, de la que destacaríem un bonic segon moviment. Vindreu?

W A Mozart
-Terzetto n.7 "Cosa sento". Le Nozze di Figaro (Susanna, Basilio, Conte)
-Aria de concert "Mentre ti lascio, o figlia" KV513 for bass and orchestra.
-Quartetto "Non ti fidar, o misera" from Don Giovanni (Donna Anna, Donna Elvira, Don Ottavio, Don Giovanni)
-Terzetto "Soave sia il vento" from Così Fan Tutte (Fiordiligi, Dorabella, Don Alfonso)
J Haydn
Symphony 71 in B flat (amb el pseudònim "Letter A").

Sala 3 de l'Auditori, Tete Montoliu, dimarts 22 nov, a les 19.00. Entrada gratuïta.

Comentari post concert.

El professor Coppola va introduir molt convenientment el que anàvem a escoltar, recordant que els músics tocaven sense director, interactuant molt més entre ells per donar-se les entrades i seguir-se en les dinàmiques tan variades que proposen Mozart i Haydn. El grup va tocar ben coordinat i amb entusiasme, tot i que les cordes agudes no fan afilar prim en alguns moments. Les peces de Mozart, de gran dificultat sobretot per la soprano, van resultar correctes però no emocionants. Amb Haydn, l'orquestra va interpretar la història que Coppola havia inventat per les diferents veus, i se'n van sortir molt bé.
Al final, no es va cantar la peça de concert però vam tenir un bis, amb trama inclosa escenificada pel professor: el segon moviment de la simfonia nº 76, de Haydn.

La reflexió del Lorenzo Coppola, en un correctíssim català, sobre l'afectació de la crisi a la cultura i a la música, va ser molt clara. Hem de continuar escoltant música en directe, tots: pares, aficionats i sobretot els propis estudiants de música, que ahir no van ser massa presents, sent com era un concert de l'Esmuc.

somos

2011-11-18T20:37:00.000+01:00

escut disseny Enric Jardí

Unas horitas y se acaba el ruido electoral, que ha sido particularmente hueco en las propuestas. ¿Qué nos pueden proponer cuando el colonialismo financiero dictará las nuevas directrices, aniquilará los convenios colectivos y rebajará lo irrebajable? Quien gane ya tiene el equipo de tecnócratas preparado y no le podrán reprochar que se ha violado la soberanía nacional, como en Grecia o Italia. Y para capear el temporal volveremos a cometer los mismos errores: ladrillos y turismo a cualquier precio.

Inocentes pensábamos que con sueldos de miseria y administraciones derrochadoras se podía vivir de pmadre, toma deuda! A pagar y a cuidarse la salud. Nos darán mucho circo y todos bien aletargados.
Lo de plantear reformas estructurales y constitucionales para redefinir el sistema democrático y productivo del país, una bonita ilusión.

Suerte que hay un puñado de diseñadores y animadores que exportan mucho para mejorar la balanza. Buen fin de semana y a bailar con los peques estos, que son muy luminosos,

l'art com balla

2011-11-17T07:57:00.000+01:00

decorats per l'Ocell de Foc de Goncharova

A un mecenes com en Diaghilev se li hauria de santificar. Muntar una companyia com la dels Ballets Russos, cridar a composar a músics de geni, voltar pel món amb una extensa companyia de grans ballarins i a sobre atrevir-se a fer decorats i vestits amb els artistes més avantguardistes de la primera trentena del s.XX, perdent quartos a dojo, és una proesa que no té parangó. Un petit resum de les gestes de l'empresari rus el tenim a l'exposició organitzada amb molt material del Victoria and Albert Museum, actualment al Caixafòrum.

Hi podem trobar cartells de Cocteau, decorats dels surrealistes, molt vestuari pintat a mà amb colors estridents i formes geomètriques, els gegants de Picasso per la obra de Satie, Parade, moltes fotos dels grans ballarins como Nijinski i Lifar. Destacaria l'alegria dels vestits i les escenografies pels nous ballets pintada sobre els materials més pobres com cartró, fusta i llana (quina calor per ballar). Pocs mitjans, rapidesa d'execució per tal de estrenar unes quantes obres cada temporada i per fer les gires amb una imatge escandalosament moderna i vistosa.

Diaghilev i Stravinski, 1921

Es fa especialment atractiu l'espai dedicat a la Consagració de la Primavera, estrenada al 1913 a París. Els nous sons de Stravinski i la innovadora coreografia de Nijinski, amb vestits simples i decorats amb sanefes del floklor rus oriental, enrabien un públic acostumat al classicisme dels tutús. Qui no pagaria per seure a la butaca dels teatres per veure un ritual de pura avantguarda artística? Quin ull aquest empresari, sí que sabia envoltar-se dels millors.

Aquí us deixo al gran compositor (el de veritat min 0'54'') parlar del Diaghilev:

el beso letal

2011-11-12T19:33:00.001+01:00

Lars von Trier bautiza Melancolía a un planeta azul con rasgos lunáticos que va a colisionar con la Tierra. Una palabra romántica para designar la depresión, y es que la griega melás - xolí (negra bilis) es mucho más potente que la decaida depressus latina. Justine (Kirsten Dunst) la sufre desde hace tiempo y su hermana Claire (Charlotte Gainsbourg) se apunta al carro cuando ve lo que se avecina. El director se inspira en su propia dolencia para organizar un apoteósico film con destrucción cósmica incluida.

Para empezar nos sirve un prólogo de petit fours rociados con la obertura de Tristán e Isolda, imitando a Wagner en eso de introducir los temas de la película. Fotogramas muy bellos que me han convencido del todo aunque rocen peligrosamente la estética publicitaria. Le siguen dos actos: Justine y Claire (homenaje a Durrell?)

El primero narra la boda de Justine en un castillo apartado y oscuro con una vistas románticas sobre el mar y el cielo nuboso. La celebración desvela las relaciones familiares y la bipolaridad de la novia. El capítulo se hace algo tedioso, quizá porque las bodas tienen ritos que se hacen insufribles..

El segundo acto nos acerca a las dos hermanas ante el juicio final. La depresiva se adapta con comodidad porque no tiene nada que perder, la hermana normal no sabe cómo decir adiós. Von Trier entonces saca su as y nos brinda un final magistral.

El director y guionista ha conseguido un magnífico cast de actores (atención a todos los secundarios). Las dos principales interpretan muy bien los difíciles duelos de la trama, pero la K Dunst me ha llegado más.

No veía una película de Trier desde la durísima Bailando en la oscuridad. Con ésta me he llevado una otra buena imagen del director. Aunque calificada de pretenciosa y deprimente, a mí me ha gustado mucho. Detalles a destacar: el desnudo cópula planetaria, el gran silencio final, los créditos con la música del principio del 3r acto de Tristán, que se haya rodado en el castillo sueco de Tjolöholm, de estilo Tudor. Lástima que haya abusado de la obertura de Wagner durante el recorrido de la película y de la cámara dogma en la boda.

(Por culpa de una inepta o sorda vendedora de entradas me he encontrado en la sala equivocada y me he perdido un fragmento del inicio, por eso lo he colgado abajo. Absteneos de mirarlo si queréis ver la peli)

11-11-11

2011-11-11T11:11:00.000+01:00

Con un capicúa tan monocromo como el de hoy, nos disponemos a celebrar otro homenaje al dios Jano y su equilibrada simetría a la supersticiosa hora de las 11:11.
Si para C G Jung, Jano representa a la perfección la psique humana, con ambas caras mirando a pasado y futuro, construyendo la consciencia de uno, mirándonos al espejo, en otro acto de simetría, nos vemos las caras y nos identificamos como seres, cada día más conocidos, de una existencia de incómodo final.
Así que como estamos vivitos y coleando, propongo que escribamos un recuerdo bien divertido del pasado con un presagio alentador del futuro. Ahí van los míos:

Estaba corrigiendo unos exámenes de diseño, sobre el Pabellón Alemán de BCN del 29, cuando leí que estaba construido con mármoles travestidos, mármoles de Mónix y pilares crucificados. Pobre Mies van der Rohe, con lo cuidadoso que era en los detalles de sus travertinos romanos, sus ónices dorados (ònix en català) y sus columnas cruceiformes.. lo que me pude reir!

El buen presagio: sueño últimamente que cojo aviones, barcos, coches, en fin, que viajo mucho sin obstáculos, así que esto anuncia cambios de los buenos, para todos, porque siempre me acompaña un montón de gente..

Ahora os toca a vosotros. Si no recordáis algo interesante, podéis optar por inventarlo, que nadie lo comprobará. Eso sí, no os dejéis los buenos augurios, y además, para finalizar, convendría buscarnos, o mejor, formar un palíndromo para la ocasión. Con más o menos fortuna y alguna trampa me han salido estos once:

A babor, Ramal a Kalamar robaba.

Salí, ke tecno! once tekilas!

Romanem on Tintín, nit, nit, no m'enamor.

Ai dona, Milú, Sulimán odia.

Abre ya capitán, Nati paca yerba.

o_ Tornasol, los _an roto.

Neta casa a sac atén.

A carai, ailàs, sal, iaia, raca!

Avisa, maté asno con saeta masiva.

Sado, Polita, tilo podas.

O Marajá dorado: soda, rodaja, ramo.

Siegfried al MET

2011-11-06T14:39:00.003+01:00

A casa només tinc la versió 68 de Karajan de Siegfried. Fa de mal dir per una wagneriana tardana i convençuda, però encara que les veus no són res de l'altre món, orquestralment és una meravella. Al Met, tot i ser pla el so i la interpretació més ràpida, em va sonar a música del Walhalla. Les veus heroiques del noi i l'avi, les profundament malignes del drac i Alberich, els matisos roïns de Mime, van brillar sobre aquest meravellós fons musical. L'extasi final apoteòsic amb un impressionat despertar de la Brunhilde va tancar ahir una gran nit wagneriana. Però millor aneu a can Joaquim que ell s'explica amb coneixement.

Tenim al davant una gran director, uns bons cantants i una excel.lent orquestra. La escena havia de ser espectacular per tenir una representació coherent, i això en teoria ho facilita una complexa màquina de barres i una dramatúrgia dirigida pel conegut Lepage. Hi ha moments que són molt bonics visualment: destacaria la conversió dels troncs del bosc a les entranyes de la terra, l'espectacular entrada del tercer acte (abaix) i el creuar del foc en perillossos salts de Siegfried.

No l'aprofitem prou, la Màquina, senyor Lepage! Ja em vaig queixar prou en altres apunts, però res. Com es possible no fer de les bigues unes costelles que es belluguen i arrosseguen, o una mandíbula terrorífica en lloc d'aquest bitxo llastimós de titella, que fa menys por que un cuquet?
I què em dieu de la cuineta on Siegfried fa pessigolles a la manxa, en lloc d'un ardent taller de forja d'on ha de sortir l'espasa de l'esforçat valent?

Brunnhilde jeia de cap avall al final de la Walküre del MET del curs passat, en una impressionant visió de la muntanya en foc. Era una imatge segura i efectiva. Doncs ara ens la trobem en escorç i horitzontal, ideal per no veure-la, ni de com l'heroi li treu l'armadura. És cert que ens cansem últimament de l'excés de dinamisme a les òperes, però a Wagner, sobretot als monòlegs i diàlegs llargs, li escau no ser tan estàtic. Per tenir-la quieteta, no cal la gran màquina, oi?

Hem notat una certa millora pel que fa al vestuari, ja que s'ha alleugerit, exceptuant el pobre Fafner que en lloc de ser un gegant, els braços reinflats i barbes li fan semblar un gnomo. El vestit negre d'Erda partia d'una bona idea: un trencadís de pedra, però l'acabat mirall feia molestos reflexos. L'anell, poc currat, semblava un porret encés a la mà del jove, que es movia una mica carranc. En canvi, el detall de la llança convertida en un gran pergamí dels pactes, que arrossega amb pesantor el pobre Wotan enfonsat, ha estat tot un encert.

Aviat tindrem la darrera jornada, que estimo amb bogeria i que pot donar molt de sí si mirem els artistes que interpreten. De la màquina ja no espero res, millor m'equivoqui.

Confio en què, José Luís, la puguis veure aviat i la gaudexis tant com nosaltres i que comentis què t'ha semblat tot, música i escena. Records!

Sube al desván

2011-11-03T21:00:00.000+01:00

En el artículo de El País de hoy dedicado a la propaganda electoral de nuestra cortita democracia aparece el optimista cartel del 79, con Felipe y cuatro representantes de la esencia de España. Lo ilustró el santanderino José Ramón Sánchez, con ese aire naif que tanto recuerda al del submarillo de G Dunning, y con sus características sombras y texturas temblorosas de plumilla.

Adoraba este dibujante que había puesto las imágenes a nuestras primera lecturas escolares, como La Noria y El Molino, de la Santillana, a la versión infantil de la nueva Constitución Española y algunos programas televisivos. A finales de los 70 debía ser el más influyente. Lo copiaba muchísimo, sobre todo cuando teníamos que hacer historietas: los personajes tenían que ser cabezones, con manazas y enormes pies. Y pintadas con todo el espectro de colores saturados.

Sus carteles y libros son piezas de coleccionista. Me gustaría saber por dónde para un cuadernillo de propaganda, de cuyas vistosas y alegres páginas tengo un grato recuerdo, que explicaba con extrema sencillez el programa electoral del Psoe. No entendí cómo era posible que, ante tanta maravilla, no salieran ganadores.

Mañana se inaugura la campaña con los nuevos carteles y veremos si la imagen de los partidos sigue siendo tan sosa como estos últimos años. Las banderolas y vallas tendrán que gritar mucho ante tanto descontento. Aunque ya va siendo hora que se dejen de tanto papeleo, lo cuelguen todo en sus webs, se ahorren la pasta de los mentirosos mítins y no nos agobien tantos días seguidos.

Vuelvo con JR Sánchez: una cuña llena de encanto y nostalgia de su programa y que la campaña os sea leve:

Tintín té ombres

2011-10-31T22:17:00.001+01:00

He anat a veure el Tintín de Spielberg i Jackson amb la recança de que xocaria frontalment amb el meu Tintín. Què equivocada, he pensat quan he vist la magnífica entrada dels crèdits amb la tipografia dels títols dels àlbums i les siluetes de Tintín i Milú en un ball de imatges tan original i alhora nostàlgica. Un veritable tribut a Hergé, que ben segur ha fet les delícies dels tintinòfils, jo inclosa, el tenim als primers minuts de la pel.lícula. Després m'ha costat més adaptar-me al nou rostre de Tíntín i més encara al Milú, que a part de planxar-li els adorables rínxols, l'han fet els ulls tan junts que sembla tontaina. Per sort, els altres personatges, potser en ser més caricaturescs, funcionen molt bé, sobretot el capità Haddock.

El resultat és més que bo, perquè la fusió de dos de les grans aventures d'Hergé, El secret de l'Unicorn i El cranc de les pinces d'or, s'ha cuinat amb habilitat i cura, afegint unes escenes inesperades, algunes hilarants (tupé-aleta), que no trenca l'esperit de les obres. Potser la llarga seqüència de Bagghar o la lluita de grúes fa carregós el metratge, però hi ha transicions (dunes-onades) i invencions molt impactants. Sí em queixo que la tirania de la velocitat no em deixa gaudir de les tomes, de tots els aspectes visuals, composició, textures i color, que semblen tan ben acabats. Com que tinc una colla nombrosa de nebots, un dia d'aquest repetiré i em fixaré en els detalls, si la càmera em deixa!

Es veu que Hergé, després de veure el primer Indiana Jones, va telefonar Spielberg i li va demanar que ell fos el que adaptés al cinema les aventures del seu noi. Bon olfacte, el del dibuixant, però potser amb en Jackson, si hagués vist les adpatacions de Tolkien, no fóra el mateix. I és que els excessos megalòmans del productor, com el palau a la ciutat de Bagghar, queden ben lluny de la fidelitat geogràfica i històrica d'Hergè.

Em fa la sensació que Spielberg tornarà amb la favorita del dibuixant i meva: Tintín al Tibet. I que no s'acosti massa el Jackson, que el Ieti pot semblar-se massa al seu exagerat King Kong.

A continuació el trailer en alemany de la pel.lícula de nova planta (Tintín i les taronges blaves-1964) que mai hem vist ni reposada i que de tan innocent, fa ganes de veure-la, sobretot si passa a Espanya. No cal el complexe sistema tècnic del performance capture (fons verd i malles amb sensors), només buscar als actors més semblants als dibuixos i llestos.

Mites grecs

2011-10-31T11:52:00.001+01:00

En un intent de trampejar la situació catastròfica en què viuen, els grecs, entre ells uns cosins meus, van enviant a les famílies escampades pel món, uns quants moments divertits i representatius de la Grècia actual: un país amb recursos, un paisatge únic, acollidor, de bon menjar i ballar (mireu el balls Zeibekikos, d'origen turc, lents i acrobàtics).
Per què la mare Grècia ha estat la primera en caure?
Segurament per tenir un cos de funcionaris gegant, un país triturat en moltes illes amb una nombrosa flota que els uneix molt deficitària, uns arximilionaris que evadeixen impostos i gastos militars inassumibles..Encara existeixen moltes corrupteles com ara a la sanitat pública (has de pagar un sobre per què t'operin, al metge), als negocis immobiliaris, a les màfies comercials.
Com s'ensurtirà? allà són més optimistes del que ens pensem i mentre puguin mantenir unides les famílies i els amics entorn del menjar i la música pròpia, de la que tenen amorosa cura, no necessiten molt més.

Si esteu dubtant d'anar a fer turisme allà, no us ho penseu. Grècia és especial, i estima als d'aquí amb bogeria! No us enrecordeu que sempre els grecs ens donaven els 10 punts al festival d'Eurovisió?

1. Desmontant mites:

2. Tecnologia prozeibekika:

3. I un papagai que porta la música a les venes:

Una vella, coneguda olor

2011-10-30T11:05:00.000+01:00

Aquest paisatge en sèpia dóna l'entrada a la quasi cincuantenària obra de Benet i Jornet, fill també del barri del Raval. És el pati d'una illa de cases folrat de roba estesa i de persianes baixades: fa molta calor a l'estiu del 63. La imatge fa olor a fritanga, sabó i canonades podrides. Un cau de veïnes conformistes que patrocinen el masclisme dels fills varons asfixia la jove Maria. Marxar a un pis dels afores amb el Joan de qui està virginalment enamorada és un anhel impossible.

Belbel dirigeix molt bé als personatges, que parlen un català poc ravalià, en aquest petit episodi de quotidianitat de baixa intensitat dramàtica. La olor és forta però sap a poc aquesta trama. BiJ era massa jove potser? Començava al seu debut amb una obra ben escrita, amb moments divertits, estereotips femenins i masculins ben dibuixats i algun desencert forçat, com la facilitat de la noia a entregar-se al Don Joan del barri.

Recomanable, però com em va dir el Miquel Voltaire, no espereu una obra mestra.
Preocupant veure la sala petita del TNC tan buida, encara que no és d'estranyar amb el preu excessiu de les entrades (26 €). A més, un públic força correcte que va estar en un respectuós silenci de veus i mòbils, exceptuant una quintet de senyores lacades i almidonades que ens van donar la nit i un molest acomodador que passejava amb passos no precisament lleugers.

mini Siegfried

2011-10-29T09:13:00.001+02:00

Tenemos en Arte live web los videos de la mini saga wagneriana (Dove y Vick) grabados recientemente en la Cité de la Musique. Me he estado mirando el Siegfried resumido hábilmente y tocado por una orquesta de cámara en una puesta en escena preciosa, minimalista y original. El reto se las trae, ¿cómo reducir el sinfonismo de la obra a 18 músicos? Los violines saben a muy poco, en número, pero los vientos funcionan muy bien. Siegfried (J Martin) y Erda (L Callinan) están estupendos y el resto muy dignos. Un buen preparatorio para el del Met, que ya se acerca...


bocetos del atrezzo y escena de Antoine Gindt

perfiles

2011-10-23T19:59:00.000+02:00

Ha sido una feliz coincidencia que en Berlín se inaugurara una exposición dedicada a los retratos renacentistas y que en el centro donde enseño les propusiera a mis alumnos hacerse un autorretrato de perfil, al estilo Quattrocento. La idea ha funcionado ya que un perfil tiene menor dificultad que la cara más frontal; se trata de acertar bastante con el dibujo de la silueta de frente-nariz-boca-barbilla, y el resto sale casi solo. Entre las chicas ha arrasado el estilo desaliñado de esta joven de Botticelli y los chicos han optado por buscar un gorro sencillo que tape bien el cabello, que éste da mucho trabajo.

Buscando imágenes de estos bellos y melancólicos rostros descubrimos que una mayoría de los príncipes y nobles gustaba acompañarse de un fondo paisajístico poético o de cielos ligeros y nubosos, para que no fuera tan evidente mostrar su efigie como la de la cara de una moneda, tan en boga entonces.
Dominan las pieles pálidas, cabello largo y recogido, unas finas cejas, desaparecen las pestañas, cuelgan collares (y no pendientes pues las orejas suelen quedar tapadas) y el color rojo saturado. El semblante serio o esbozando una tenue sonrisa y una postura corporal muy recta. Casi todos mostrando su perfil izquierdo, quizás por ser el lado del corazón, o porque leemos de izquierda a derecha?

Esta muestra expone la conocida pieza de Leonardo, La dama del armiño, que hace poco estuvo en Madrid y que más de uno no perdona que no cogiéramos el AVE porque el retrato valía un viaje y más. Después viajarán las obras de Berlín al Metropolitan para pasar la Navidad.. otro motivo para volar a Nueva York. Quién pudiera.

Güell viu al Raval

2011-10-08T10:47:00.001+02:00

Alçat façana a carrer Nou de la Rambla.

Però molt poc temps, perquè a la seva senyora no li agradà mai el Palau. Segurament devia fer un fred de mil dimonis, amb tanta galeria, dobles i triples espais, l'altíssima sala amb la cúpula punxaguda i foradada del boig del Gaudí. Mira que l'Antoni, l'arquitecte, va trobar sempre un raconet a cada cambra per col·locar unes modernes llars de foc amb molta tirada i rematades amb uns caputxons ben divertits a la coberta, que de tan ondulada, no podia tenir mai goteres.

L'Eusebi Güell ho tenia molt clar. Primer, volia construir a prop de la vivenda familiar que tenien a la Rambla dels Caputxins i de cap manera marxar a l'Eixample on s'assentaven els nous rics. De pas dignificaria el carrer Nou de la Rambla, tan degradat per culpa d'un viciós local, l'Edén. I a més viurien a tocar dels sogres, els López, marquesos de Comilles. Al solar d'escassos 500m2, suma de diferents propietats comprats en poc temps, s'hauria d'entaforar un palau que s'encarregava a un jove Gaudí, dissenyador d'una encantadora botigueta de guants dels Comella, i que havia enamorat al sr Güell.

Amb quatre anys i unes despesses elevadíssimes que exacerbaven a l'administrador de la família, Gaudí construeix una joia, molt estranya per la gent qui s'hi acostava, plena de sorpreses escultòriques, innovacions constructives i intel.ligents solucions a problemes domèstics.

El més enginyós és el disseny de cada planta, tan autònoma i tan ben comunicada amb la següent. I que bé resolta la separació de les sales de visita, a nord, a carrer, amb les privades, que donen a l'assolellat pati d'illa. Aquest és un Gaudí inspirat i genial, capaç de transformar la mateixa sala central (la de la cúpula cònica estrellada) en una sala de concerts o en una capella per fer serveis religiosos...

Per fi es va obrir tot el Palau al públic el passat mes de Maig. Molts anys de delicada restuaració, ja que s'havia malmés fins al moll de les estructures. Al vídeo, un dels arquitectes de la reforma, explica la importància del Palau Güell a la història de la Arquitectura.

De visita obligatòria! L'audioguia és força interessant i parla de molts aspectes de la vida del palau. Entrada gratis, només primer diumenge de cada mes, i d'oferta un enorme catàleg sobre l'edifici a 9 €. Dia 6 torno!

triplete ruso

2011-10-02T19:16:00.002+02:00

Cosas de la casualidad, ayer estuve viajando por la Rusia más dramática y dolorosa, primero gracias a la profundísima voz de la contralto Ewa Podles´ cantando este lamento blanco, que me atravesó como una flecha:

Fue en el concierto de la OBC, que inauguraba temporada con el patriótico Alexander Nevski de Prokofiev. Por la tarde había estado releyendo los capítulos más lúcidos de la desigual Resurrección de Tolstoi. El príncipe Nejliudov comprende con claridad la inmoralidad de su vida, la de los ricos y los funcionarios:

Repasó mentalmente a las personas que sufrían las consecuencias de la actividad que desplegaban las instituciones que administraban justicia, apoyaban la fe, y educaban al pueblo: la campesina castigada por vender vino sin permiso, el vagabundo, la infeliz Lida a quien habían detenido porque tenía la información necesaria, a los sectarios, que habían quebrantado la religión ortodoxa y a Gurkevich porque deseaba la Constitución... los deportaban porque impedían a los funcionarios y ricos gobernar la riqueza que arrebataban al pueblo. (pág 441)

Ahora seguiré al señorito rico y redimido en su viaje a otro campo de la muerte, Siberia, tras la Maslova, la prostituta deportada que un día fuera su amante. Este libro lo escribe Tolstoi en plena crisis personal, que le lleva a renegar de la religión y se retira al campo a vivir como un campesino. Sólo me quedan 200 páginas.

Otra tragedia rusa (para que luego digan que los griegos somos muy pathos) se desarrolla en el K19, el primer submarino nuclear soviético, botado en 1959. Me senté muy dispuesta ante la tele porque iba a ver una película de submarinos, género que me pirra. Una entretenida k19 the widowmaker, el Enviudador (aunque el verdadero apodo fue Hiroshima), narra el accidente del reactor de proa, por culpa de fisuras en los tubos de refrigerante. Unos cuantos marineros salvan la situación soldando a temperatura y radiaciones extremas, pero morirán a los pocos días de llegar a tierra. Harrison Ford y Liam Neeson, actores a los que me rindo desde hace una eternidad, son unos oficiales carismáticos que sortean las constantes dificultades con aplomo, y el resto de la tripulación, cargado de chicos rusos, hacen verdaderos papelones. Parece ser que en su estreno en el 2002, los veteranos del k19, quedaron más que satisfechos. Y es que hacía mucho que la guerra fría se había enfriado..

La banda sonora, bastante occidental eso sí, no está nada mal, la compone Klaus Badelt y la interpreta la orquesta Kirov con Valery Gergiev.

òpera-tex

2011-09-30T19:25:00.000+02:00

Dia 2 a les 22:22, s'estrena al 33, el nou programa d'òpera i començaran amb Carme, previ anàlisi de Ramon Gener, un pèl massa comunicatiu. Després de veure el video presentació m'ha quedat un repetitiu sabor a nachos tex-mex, y una veu en off aiiaiiaiiaiiii, canta y no llores...

Actualització 3 oct 2011: el programa nº1

Uns pocs minuts salvaria de la crema, aquells en què Gener agafa un to més seriós i contingut. Un programa amb molts mitjans i localitzacions, desaprofitat. Cal aprofundir més en l'òpera Carmen i deixar les anècdotes a banda. La trobada amb el públic, en plena plaça Catalunya, no té perdó. Aquesta és la manera d'acostar l'òpera al públic? definitivament, no.

la presentació:

mi otro Kraus

2011-09-27T08:00:00.000+02:00

Aunque debería decir mi otro Mozart, porque este gran compositor alemán llamado Joseph Martin Kraus, afincado en Suecia, nació el mismo año, el 1756 y le sobrevivió apenas uno más, ya que muere tuberculoso en 1792. También mostró un gran talento musical de niño y con 19 ya había compuesto curiosamente una misa de réquiem. Enseguida se sintió atraido por el movimiento Sturm und Drang y sus obras se llenan de dramatismo, miedo, gozo, pesar. Fue un gran innovador de la música del XVIII gracias a sus mecanismos estilísticos, avanzados para la época: formas inusuales, gran colorido orquestal y complejos desarrollos temáticos. Haydn lo proclama como uno de los dos únicos genios que conoció en vida (el otro, Mozart).

El musicólogo de la Universidad de Uppsala, Bertil van Boer se ha encargado de ordenar el catálogo (1988) de las 204 obras de Kraus, muchas de ellas perdidas, y de hacer las presentaciones en los discos de la Naxos, discográfica que ya le ha editado 17 álbumes.

Nada sabía de este otro Kraus hasta que mi musical padrino me regaló dos discos que tenía repes. Uno, de las obras completas para piano, el otro, con el maravilloso concierto para violín en Do mayor, el único que se conserva, pieza de tres movimientos de gran formato donde alterna virtuosismo con lirismo, saltos dinámicos con texturas oscuras.

Como oscura es la preciosa y poderosa obertura de la tragedia de Olympie, también en este segundo disco, al principio tan solemne, seguida de contrastes y un dramatismo muy emocionante, verdad?

No hay mucho que escoger en el you tube de Kraus, 5 páginas con alguna de sus sinfonías, escritas en do menor, modo apenas utilizado en el XVIII, pero que se adhiere perfectamente a la movida Sturm und Drang, que quiere alejarse del racionalismo ilustrado y es precursora del Romanticismo. Os invito a escucharlas en el canal de JMKraus, del que extraigo este video, con el primer mov. de la Sinfonía VB 142:

Natura vs. Gràcia

2011-09-24T08:28:00.001+02:00

El plantejament maniqueu del principi de L'arbre de la vida, de Terrence Malick, deixa clar que la pel.lícula pretend ser trascendent. Que ho aconsegueixi depén segurament de l'experiència de cada espectador. I també és per això que la crítica s'ha dividit en dos pols oposats.

Estic una mica al mig. Per una banda, no la trobo de cap manera una obra mestra perquè hi veig masses referències del 2001 kubrickià, de Vértigo de Hitchcock, dels nens de Bergman i fins i tot del fragment de la Consagració de la Primavera a Fantasia de Disney. De l'altra, la història de la família O'Brien es dibuixa de forma impecable i preciosa, a una casa de classe mitjana dels 50 a un suburbi de Waco, Texas.

Una llarga oració en off, amb les preguntes de l'existència i amb pregàries, neix del penediment de Jack (Sean Penn desaprofitat), un arquitecte Creador d'altíssims arbres de ferro i vidre blancs que busquen el cel com els arbres del seu jardí, l'Eden de la seva infància. Jack nen va perdent la innocència amb el dilema del desig de la mort i l'amor, del seu pare estricte i amorós (Déu de l'Antic Testament), una mare virginal irreal vaporosa, tota ella plena de gràcia i dos germans angelicals.

Hi ha tanta teca a la vida familiar, el poble i el bosc, que es fa innecessari buscar en les imatges macrocòsmiques i microcel.lulars, les respostes dels enigmes existencials. Allà és on Malick aprofita prou bé la inserció de tota mena de símbols personals i universals. Alguns arriben a ser molt críptics, però tots d'enorme impacte visual: les espirals de l'infinit (torre i quadern d'esbossos del pare enginyer), la foscor infernal de les boques dels pous, l'aigua-baptisme de la vida i la mort, les fines membranes protectores a les cortines, la camisola robada i teles esteses..

Aquest Malick s'ha extralimitat perquè ho vol dir tot. I és al final quan tot fa una caiguda estrepitosa, que fa mal. Potser li passa com al Tolstoi de Resurrecció que estic llegint; la recerca desesperada d'un final comprensible i de redenció.

Tal i com està el cinema avui, The tree of life s'ha de veure. Ni que sigui pel treball actoral dels nens, que aguanten uns primeríssims plans amb mestria. No parlo de l'encertada banda sonora, que en Atticus ha fet un delicat estudi al seu apunt, música que casa amb les esplèndides imatges d'aigua, lava, univers i nadons. Ni tampoc us perdeu la magnífica crítica de l'Allau.

malbaratat Sagnier

2011-09-17T22:18:00.000+02:00

Ruta llastimosa i confusa la de l'expo dedicada al prolífic arquitecte de Barcelona, Enric Sagnier (1858-1931).Caixafòrum ha perdut una bona oportunitat per donar a conèixer l'enorme i complexa obra de l'arquitecte més poderós de la ciutat: d'un total de 500 obres seves, 59 són del catàleg del Patrimoni Històric i Artístic! Ni el plantejament dels comissaris, ni la poc museística sala 2 del recinte, ni tan sols la selecció d'obres com el Palau de Justícia i el Sagrat Cor del Tibidabo fan la visita prou interessant.

Tot i que l'obra eclèctica de Sagnier (que busca la monumentalitat i la grandilocuència de vegades excessiva) és molt difícil de classificar, hauria estat bé fer una gran exposició antològica a partir de les tipologies per tal de mostrar com Sagnier s'apuntava a totes les modes i estils al gust dels grans clients, famílies poderoses, Església i institucions.

Descobriríem la quantitat d'edificis significatius que tenim a la memòria que són del seu estudi i en canvi no tenen una línia coherent que les conecti. De com havia de córrer per atendre l'enorme demanda d'edificacions al vastíssim solar nou de l'Eixample, amb uns plànols maldestres. Dades biogràfiques com que de jove tocava molt bé el violí, que va ser diputat provincial amb Primo de Rivera, cofundador del centre San Lluc, marquès pontifici per Pius XI..

Mancances d'una exposició compensades pel monogràfic Ruta Sagnier editat per l'Ajuntament de Bcn al 2009 que es troba a la botiga del centre, al mòdic preu de 15 €. Quasi 300 pàgines amb l'obra més important explicada per arquitectes (i no per historiadors, per sort), fotos del Brangulí, actuals i detalls constructius i una convenient introducció de part del cronista Lluís Permanyer, qui també farà una conferència sobre l'arquitecte, dia 22 a les 19.30.

abonando 3

2011-09-15T09:00:00.000+02:00

El MET fa una aposta valenta amb The Enchanted Island a partir de la barreja de personatges i situacions de dues obres de Shakespeare, A Midsummer Night’s Dream i The Tempest, amb músiques de l'òpera barroca i cantates de Haendel, Vivaldi, Rameau, i altres. S'encarrega del nou libreto, transformant i fent rimar el text, Jeremy Sams i ens la canten David Daniels, Joyce DiDonato, Plácido Domingo i Danielle de Niese. Jo espero que no es tracti d'un compendi de hits barrocs sino d'una selecció acurada i variada que doni sentit al nou text.

Fer un pastiche de diferents àries per crear una nova òpera es va posar de moda al segle XVIII. A la producció que veurem dia 21 de gener trobarem, per exemple, l'obertura d'Alcina i l'ària ah ch'infelice sempre (delícies que recordem aquí sota). Barroquíssims semblen les escenes i els vestits, que podrem admirar de ben a prop gràcies als primers plans que ens brindarà l'emissió en HD del Met. Tornarem a veure a Plàcido cantant repertori poc adient per ell, en el paper d'un majestuós Neptú.

El director William Christie i llibretista J Sams ens expliquem com han donat vida a aquest pasticcio amb imatges intercalades dels sets, plens d'arrels i criatures fantàstiques. De moment el projecte sembla molt interessant..

Tan altas como la luna

2011-09-11T09:57:00.000+02:00

*MY, autor de la torre Picasso-Madrid

Y tan bellas y tan elegantes. Su papá, Minoru Yamasaki*, las engendró a principios de los 60 con el propósito de hacerlas muy esbeltas y desafiantes. Lo más brillante es que iban a ser dos, la torre Norte y la torre Sur, dispuestas casi besándose por la esquina y bien paralelas. Se imponían sobre las demás y marcaban la nueva silueta de la ciudad. Cuadradas, finas, nerviadas, a tocar del agua, ¿cómo no iban a convertirse en el símbolo?

Subieron la última viga de tubo cuadrado para rematar la cubierta y coronar con la bandera en el 71. Las bautizaron en plena crisis del 73. Vivieron muchas sorpresas y llevaron una digna madurez. Las llegué a saludar de lejos, cuando eran muy jóvenes, desde la azotea de su viejo competidor, el Empire State. Algunos como P. Petit jugaban a trapecistas con ellas, otros se atrevían a cortar sus sombras proyectadas.

Tuvieron también sus malas imitadoras: no olvidemos que la pareja de nuestro port olímpic ideada por Bohigas and Co. cambiaron totalmente el skyline de Bcn (aunque pronto entraron en acción pirulos de colorines y otros rascanubes) o las famosas Petronas de Kuala Lumpur, más altas todavía.

No más sobre su destrucción. Sólo un pequeño homenaje al fiel cuidador de sus caras, que cada día montaba la góndola para hacerlas más brillantes. El sr Camaj también murió cuando ellas se derrumbaron.

Todas las fotos de las Gemelas salen del magnífico reportaje del NYTimes, así como los videos del futuro World Trade Center, que constará de unos acertados huecos de su memoria, un parque y cuatro torres inconexas de muy divos arquitectos, más un acceso ferroviario, espinado, tan característico y pretencioso de nuestro Calatrava. Creo que se hará más evidente su ausencia con el desafortunado proyecto arquitectónico:

Bel Ami

2011-09-09T21:12:00.000+02:00

Guy de Maupassant escribió esta novela en 1885. Jorge Duroy, hijo de granjeros de Cantaleu, es un arribista que sube con agilidad los peldaños de la rígida sociedad parisiense gracias, entre otras cosas, a su bigote rubio, a su savoir faire con las mujeres influyentes y otros crápulas como periodistas y políticos. El ascenso es meteórico y aunque suene a tópico, muy actual. Incitado por su mujer, llegará a llamarse Jorge du Roy de Cantel. Un personaje que puede recordar al Julián Sorel de Stendhal, aunque no sea tan profundo.


Monsieur Louis Pascal, de TL

Bel Ami se lee de corrillo, es divertida y tan crítica, que no deja títere con cabeza. Quería leerla antes del estreno de la película con unas cuantas actrices que me gustan y un crepuscular Pattison que dará muchas alegrías a las lectoras adolescentes de sagas vampirescas. Vamos, un taquillazo muy bonito que parece prescindible:

Menos mal que San Guguel me ha guiado para encontrar unas antiguallas de lo más interesantes, relacionadas con la novela. Podríamos empezar por la película del austríaco Willi Forst que convirtió en hit la canción tan pegadiza que canta Eva Busch en este montaje:

Como no existe ni un trocito de la película en el YT, creo que nos podemos conformar viendo cantar al protagonista y director haciendo autoparodia en otro film, Bei Dir war es immer so schön (1954):

Y para terminar, una discreta versión americana, The Private Affairs of Bel Ami (1947), que se puede ver enterita en el canal YT, con actores archiconocidos y encantadores. Procedo a visionarla, con buenas expectativas.

abonando 2

2011-09-03T17:27:00.000+02:00

Hay que ver qué resuelto está Jonas Kaufmann en esta imagen del MET para la nueva producción del Fausto de Gounod de este curso. Lo veremos en acción en la sesión matinee (dia 10/12 por la tarde en los Icaria) junto a la diva Angela Gheorghiu y el gran René Pape, a quien imagino como temible y malvado Mefistófeles. Dirige el joven Yannick Nézet-Séguin, muy correcto con la batuta del Don Carlo del Met en diciembre'11. Me voy a perder una magnífico puente de la Puri porque el evento lo vale, no sólo por un cast de primera, sino por una puesta en escena que tiene muchos puntos de que nos guste, a parte de que ha sido una producción premiada por la crítica, la pasada temporada en Londres:

La ópera más prestigiosa de Gounod (junto con Roméo et Juliette) logra, a pesar de la gran influencia de Rossini en Francia, la lenta restauración del género francés, con arias breves, melodiosas y pulcramente instrumentadas. Pero aporta, sobre todo, los primeros papeles para tenor lírico romántico, llenos de sentimiento y elegancia:

Del disco (1958) de Cluytens hemos escuchado a un brillante Gedda-Fausto y disfrutaremos de la increible Margarite de Victoria de los Angeles, la famosa aria de las joyas que inmortalizó la gran amiga de Tintín, Bianca Castafiore.No nos iremos sin ver este terrific Boris Christoff, el demonio en persona..

hammer klavier

2011-08-26T13:02:00.003+02:00

El malogrado de Thomas Bernhard se ha convertido en un rito de iniciación, en el que había entrado con precaución. Me he dejado llevar por el sonido de un suave martillo que se repetía y volvía, de frases sencillas, desnudas, pulsadas por este inmenso escritor. Se me ha revelado con esta extraordinaria novela sobre el genio, la obsesión y la muerte.

Tres estudiantes brillantes, Glenn Gould, Franz Wertheimer y el narrador, se trasladan a Salzburg para seguir las clases de piano del gran Horowitz. Viven en la casa de un escultor nazi muerto, cuyas altas habitaciones alojan moles de mármol. A Franz le hacen retroceder, a Glenn le parecían monstruosos espectadores, ideales para estudiar piano, y al narrador, objetos acústicamente útiles. Se evidencian los carácteres de los tres chicos que comparten una fatídica amistad, que queda totalmente trastocada en el aula 33 del Mozarteum, en cuanto Glenn toca Bach. Franz, (el malogrado, le bautiza mortalmente Glenn) se vuelve obsesivo, se anula y provoca la devastación a su alrededor. El narrador, también abandona el piano y pasa página como puede. Pero le salva intentar escribir sobre Glenn a partir de la aniquilación de su amigo austríaco.

Glenn Gould escucha la grabación de las variaciones Goldberg, Getty Images

Dice Bernhard en boca de Glenn: la Naturaleza está en contra nuestra, en el fondo queremos ser un piano, totalmente un piano. Odio estar entre Bach y el Steinway, quiero despertar y ser Steinway y Glenn en uno, sólo para Bach.

Dice el narrador sobre el maestro: ni siquiera Horowitz hubiera sido aquel Horowitz si hubiera faltado Glenn. Había hecho de Horowitz su maestro, y no Horowitz de Glenn, en definitiva, el genio, pensé.

Sin Glenn, los dos amigos serían virtuosos del piano, mundialmente famosos, ricos y distinguidos señores austríacos. Tras el curso de Horowitz, tampoco habrían sido mediocres pedagogos del piano de niños víctima, para satisfacer los deseos pequeñoburgueses de sus padres. Quizá incluso hubieran superado al propio Horowitz.

Pero el genio estaba allí. Lo admiramos y lo odiamos. Implacable, con sus orejas de soplillo, un inglés extraño y una sillita de cocina. Canta, habla y machaca su trapecio. Incluso se permite el lujo de hacer una transcripción de los Maestros Cantores que nos divierte:

Encasillo a Gould en el piano de Bach, y ahora descubro que compuso estos maravillosos arreglos para piano de las obras de Wagner. Su última grabación fue la dirección del Idilio de Siegfried con la partitura original para música de cámara. Encontramos a Wagner al final de su vida.

Venía a hablar de la novela de Bernhard, pero encontrar de nuevo al imán Gould, tocando Wagner, ha escorado peligrosamente el apunte. Volveré con Bernhard de nuevo.

piedra papel tijera

2011-08-21T17:36:00.000+02:00

Cuentan que las gemelas de 11 años, Florence y Alice Mc Lean, hijas del director de arte Impresionista de la casa Christie's ganaron la partida a la Sotheby's en un combate para quedarse con la colección de pinturas del magnate T Hashiyama. Tenian estrategia: todo el mundo sabe que hay que empezar con tijeras porque todos los demás escogen papel. Ganaron por predecir el movimiento del oponente y la Christie's subastó la colección del japonés valorada en 20 millones de dólares.

D Hirst. La imposibilidad física de la muerte de alguien vivo (1991).
Cristal, acero, silicona, tiburón y formaldehido.

Una de las anécdotas del libro de Don Thompson, El tiburón de 12 mill. $, mi primera lectura de ensayo de economía. Intereses, subastas, garantías, comisiones, secretos y precios de locura se mueven en el mercado del arte moderno, donde unos cuantos artistas como Jeff Koons y Damien Hirst reconocen que sus nombres son marca, y sus obras provocan deseo e irracionalidad. Aunque sus esculturas y pinturas tienen su interés y están acabadas con perfecta calidad, me cuesta admitir que el artista estrella se haya metido de lleno en el negocio y el marqueting. ¿habrá que aceptar de una vez que el arte no es ajeno al mundo capitalista y es otro valor más de cotización?

J Koons. Balloon dog (1997)

Hemos llegado a un punto en que los artistas se miden en rankings en función de dónde han expuesto y desgraciadamente los museos han entrado en el juego. Los coleccionistas y las salas de exposición públicas se necesitan mútuamente. Nos venden que el arte nunca está sobrevalorado y que no existe burbuja. E incluso me temo que la Historia del Arte se va a escribir en función de las pujas de subastas. ¿No peligran las obras de arte en manos de inversores? ¿pueden los museos hacer compras frente a los archimillonarios americanos, rusos , árabes y ahora chinos? Los fuertes se quedan con nuestra cultura y siempre ganan. Puño, palma, victoria.

Como bien dice el historiador: esto es branding, no arte,

abonando

2011-08-17T21:54:00.000+02:00

Ya tenemos el abono del Met que va a mejorar el sustrato musical de este invierno barcelonés. Consiste en 6 vitaminas muy nutritivas escogidas de entre las 11 posibles que ofrece la cadena Yelmo para esta temporada, presentadas con detalle en el apunte fernemlero. Nos habíamos quedado sin Wagner en el Liceo, por suerte, el MET programa ahora las dos óperas que le quedan del ciclo del Anillo.

Qué mejor que empezar el 5 de Noviembre con el heroico Siegfried y sus aventuras en la máquina de Lepage, que girará y girará para hacer aparecer el bosque o la roca encendida de Brunilda. Seguiremos con Levine dirigiendo a los cantantes del curso pasado (Terfel y Voigt) y el rol protagonista lo canta Gary Lehman, Patricia Bardon hace de Erda y Alberich vuelve a ser aquel sensacional Eric Owens que vimos en Rheingold. Aquí Lepage se enrolla un poquito con sus ideas teatrales.Veremos cómo se las apañan para representar al dragón y al pajarillo..

Gary Lehman explica cómo ha pasado de barítono a tenor wagneriano. Espero que nos guste picando yunque y también se nos ponga la piel de gallina (a pesar del vestuario y el atrezzo).

Habrá que esperar hasta el 11 de febrero para ver la última jornada, la extraordinaria Götterdämmerung, con Wendy Bryn Harmer (Gutrune), Waltraud Meier (Waltraute), Hans-Peter König (Hagen) y Iain Paterson (Gunther). Una veterana Waltraud, de Waltraud, nunca decepciona,

Imagino que Lepage y los suyos habrán aprendido de las críticas que les brindaron el año anterior, sobretodo por la Walküre, y que le sacarán un buen partido a la maquinaria de barras, ya que podría dar mucho de sí.

Las otras óperas que hemos cogido son Fausto, Ernani, Manon y la sorpresa, La Isla Encantada. Seguiremos abonando.

música oscura

2011-08-02T22:29:00.000+02:00

¿Quién iba a decirnos que la preciosa fachada principal del Auditorio de León, llena de ojos que miran hacia el Hostal de San Marcos, corresponde a un estrecho bloque exento que contiene cafetería y sala de exposiciones y no ilumina ni siquiera los accesos a la sala de música?

©kalamardo

Aquí tenemos la gran caja que encierra el verdadero auditorio por su parte posterior que da a un parque cuidado y rodeado de viviendas plurifamiliares. Los premiados Mansilla y Tuñón, que se llevan los mejores proyectos de la ciudad, auditorio y MUSAC, afirmaron que la fachada surgió de aprovechar un gráfico de su biblioteca de ideas, aunque yo no veo más que una reversión de los famosos huecos de la capilla de Ronchamp, de nuestro querido Le Corbusier:

Así pues volvemos a hablar de los mismos arquitectos y de vidrieras de iglesias en este segundo apunte de León. De nuevo tenemos efectos contrarios: huecos piramidales que amplian la luz en el interior de Ronchamp versus los ojos que se abren a la gran plaza de San Marcos.

A las 20.30 del 28 de julio, el sol nos deslumbra en la puerta y luego entrábamos a escuchar el concierto de la JONDE, en una magnífica sala oscura con el escenario lleno de jóvenes músicos vestidos de negro. La retina se fue adaptando poco a poco al contraste y se alegró de ver los brillos de los metales.

foto de E. González Puras

Seguramente por su tamaño intermedio, la platea posterior, la madera de wengué, y muchos cantos redondeados hacen de este espacio una sala de acústica impecable: se oían muy bien todos los matices y timbres de un programa musical variado y valiente:

Director invitado: Patrick Davin
Solistas Instrumentales : José Luis Estellés, clarinete
Parte 1
Edouard Lalo (1823-1892): Obertura “Le roi d’Ys”, claramente influenciada por Wagner, la tocaron con gusto y delicadeza.
Eduardo Soutullo (1968): estreno absoluto "The other face of the wind". Concierto para clarinete y orquesta. A momentos me pareció brillante y a otros demasiado agresiva.

Parte 2
Hector Berlioz (1803-1869): Sinfonía Fantástica, Op.14 que cuenta la historia de un artista enamorado llena de pesadillas, bailes, demonios y muerte. Un ejemplo muy claro de música programática que no se explica en ninguna de las 12 páginas del programa de mano. Consta de cinco espléndidos y difíciles movimientos donde se alterna la alegría con el desasosiego más oscuro. La entrega de los músicos fue absoluta aunque se apreciaron algunos desajustes en violines y metales. Aquí el conocido quinto movimiento, gracias a Kubrick y Wendy Carlos, con la NHK Symphony Orchestra de Tokyo, dirige Pinchas Steinberg:

La dinámica propina de Bernstein, con la obertura de Candide, fue el colofón alegre a una noche de mucha energía en el entorno acogedor de la barriga sombría de un barco nocturno.

colors en vidre

2011-08-01T15:59:00.003+02:00

Amb l’excusa de veure al xipiró contrabaix en acció, que tocava amb la JONDE per terres castellanes, hem fet la maleta, agafat l’Àlvia i passat uns dies molt agradables a la ciutat de León. Tot i ser petita, té molts tresors per visitar, amb l’avantatge de no fer cues: poca gent de fora, algunes famílies i uns pocs pelegrins esgotats.

Es podria parlar molt dels edificis civils renaixentistes, però la gran joia de la Catedral gòtica i afrancesada, un espectacle de proporcions i llums, mereix una especial atenció. Vam pujar per unes vertiginoses bastides fins al nivell del trifori per contemplar per dins i fora, més a prop, els preciosos vitralls. Enormes vanos de vidre de colors, que sumen 1900m2, estan sent restaurats molt lentament i preparats per possibles impactes, moviments de terra i oxidació dels pigments.

A l’època medieval, els vidres es tintaven amb la fosa de manera que el vidre fred era bast i portava incorporat el color. Durant els segles següents es fabricava més prim i es pintaven amb una capa exterior que es quartejava i destenyia. Per tant han aguantat millor els més antics. Ara, després de la restauració, se’ls protegeix amb una càmara d’aire, un vidre exterior i una reixeta d’acer fosc, que les fa molt opaques per fora. Per dins, malgrat els afegits, segueixen lluint els contorns de les figures i els colors més càlids de la façana assolellada i freds de la Nord.

Aquesta no és la idea de col·locar els tons cromàtics de l’equip Tuñón-Mansilla a l’hora d’aixecar les façanes de l’altre espectacle visual que és el vibrant MUSAC (2005). Els arquitectes van decidir barrejar els freds i els càlids, només als vanos de la polièdrica plaça d’accés al museu. Es deixa un vidre translúcid per la resta de cares de l’edifici i les torres-claraboies.

Sembla que els colors venen de pixel·lar el Falconer, un dels vitralls de la Seu. Un engany, perquè el color no traspassa a l’interior, ja que el vidre és una capa exterior als murs de formigó que tanquen les sales d’exposició, necessàriament neutres per mostres d’art contemporani. Passa el contrari de la catedral, l’opacitat és a dins.

Curiosament, al claustre de la catedral, trobem un transparent pavelló educatiu, fet com de vidres sobrants del Musac. Una altra mostra de la moda dels colorins a l'arquitectura, que té sentit en una construcció temporal, però que s'allunya de l'honestedat, de la bellesa de l'espai i la llum que han de mostar els edificis.