domingo, 29 de septiembre de 2013

10pops (7) Baila conmigo, amor

Ara, en època de divorcis, m'enrecordo de la nòvia que marxava. Només cal que algú canti amb amor per la seva tornada. Com em pirraven aquest nois. Fusió a la catalana, funciona!

 

Me dices "good bye" en tu nota tan ricamente,
y no me hago a la idea de no volver a verte.
si lo llego a saber, mimosa, no te bajo el puente,
me tiré de cabeza y me arrastró la corriente.
Este es mi destino, al cabo de la calle estoy;
me siento como aquel ladrón que busca su fortuna
en un callejón por donde nunca pasa nadie.
como un burro amarrado en la puerta del baile.
Mi primo, que tiene un bar, desde siempre me ha dicho,
y me consta que todo lo dice de muy buena fe:
tanto tienes, tanto vales, no se puede remediar.
si eres de los que no tienen, a galeras a remar.
Y si sólo tengo amor,
¿qué es lo que valgo yo?
si tengo ganas de bailar,
¿para qué voy a esperar?
ahora necesito amor,
es mi única ambición;
como yo no sé bailar,
a galeras a remar.
Baila conmigo, amor, que soy muy cariñoso, guapa,
que aunque muy chico y muy feo, piloto de aeroplano soy.
Llévame al cine, amor, y a comer un arrocito a Castelló.
si total son cuatro días, "pa" qué vas a exprimirte el limón.
"escolta", piquer, dame aire con tu abanico,
"que sóc de Barcelona i em moro de calor".
Si sólo tengo amor, ¿qué es lo que valgo yo?
si tengo ganas de bailar,
¿para qué voy a esperar?
ahora necesito amor,
es mi única ambición;
y como yo no sé bailar,
a galeras a remar.
Y si sólo tengo "love",
¿qué es lo que valgo yo?
si tengo ganas de bailar,
¿para qué voy a esperar?
ahora necesito amor
porque mi novia me dejó.
como yo no sé bailar,
a galeras a remar.
Ahora necesito amor.

Verd com julivert

Amics, vindreu a la Ciutadella?
Aquesta és la crida:

Amics illencs i filoillencs de Barcelona i rodalies, atenció. Diumenge 29, horabaixa, devers les 17'30h, esteu convocats i convidats a trobar-nos davant es mamut del Parc de la Ciutadella (el del pedra, no la pobra bèstia del Zoo) per tal d'AFEGIR-NOS de cor i de cos virtual, a través de les fotos, a la manifestació que hi haurà a Palma contra el decret de Nova Planta Til·lera del govern d'en Bauzà. L'etiqueta de les fotos pel Twitter, que enviarem a les 18'00h, és #ambelcoral29S. Duis roba verda, infants, pilotes per que juguin i quelitas per que berenin. I els vostres smartphones, això no cal dir-ho. Hi ha una altra concentració a la plaça de Sant Jaume a les 18'00.


CANVI DE PLANS!

ATENCIÓ: Potser millor reunir-nos tots a la Plaça de Sant Jaume contra TIL i en suport d'ensenyants illencs en vaga, en lloc de fer-ho davant del Mamut de la Ciutadella, com vos proposàvem ahir. Per piular foto verda amb etiqueta #ambelcoral29S a les 18'00h!!! Quan decidírem fer-ho al Parc no sabiem que ja havia convocatòria a plaça St Jaume.

sábado, 28 de septiembre de 2013

Més grossa



No em vull repetir: amb el simulador de la Sagrada Família, encara tinc més clar que l'obra, lluny de ser l'obra més gran que mai haurà construït la ma de l'home. Una exaltació de Déu i la natura. Un orgull més per al poble català, que l'ofereix, amb tot el seu esplendor, als altres pobles de la terra, com diuen els fans més exaltats, és un pastelot anacrònic multitorrat de la darrera megalomania que pateix el nostre país. Enfatitzat per la façana de la Glòria, una mena d'orgue que fa porxada, la densitat de torres és tan aclaparadora com ofegant. Gaudí no hauria fet això. O sí? 
Haurem de llegir l'estudi que acaba de publicar S. A. González a LAS DOS SAGRADAS FAMILIAS. La de Gaudí y la de los otros, i que ens recomana al seu blog en F Cornadó.


Amb la gràcia que tenia inacabada i decadent, tan acord amb els temps..

El que en deia l'Alfred Bosch.
El que vaig dir sobre la Basílica.

martes, 24 de septiembre de 2013

Bass Art


No va de contrabajos. Saúl, el de los créditos de Hitchcock, Wilder, Preminger. No se pierdan los primeros cinco minutos. Más explosivo que un piromusical.
BONA MERCÈ!


Why man creates de Saúl Bass from cuando los grandes eran cortos2 on Vimeo.
Video descubierto gracias a Allau.
Aquí, todos los carteles.

domingo, 22 de septiembre de 2013

Swann, flors, Germantes.

Marcel Proust, de la broma?

Un tom de la Recherche cada estiu. Avui comença la tardor i s'acaba el tercer volum amb un final que ens tira cap al quart.  Proust, un nen mimat, snob, hipocondríac i hipersensible, narra unes estimulants memòries fent de la moral, l'enveja, el patiment i el món aristocràtic els seus temes principals. Innegable la seva capacitat per explorar de tan a prop tot el que viu-recorda, però el seu estil és tan difícil, (escriptura plena de subordinades dins subordinades) lent, complicat, a moments tan confús que necessites de la guia, que la lectura és realment una labor ben àrdua. Com a premi, hi ha moments, madalenes a part, tan gloriosos que no és estrany que es qualifiqui de la catedral.

Quina alegria fer relacions amb els personatges de Proust, com Charles Swann, alter ego de Charles Ephrussi o trobar els espàrrecs al tercer volum, després d'una lúcida defensa de l'artista. Què proper el Proust més introspectiu. Què novedós en descriure la gelosia o la mort. I com s'embolica per parlar del cas Dreyfuss, de salons aristocràtics i de la superioritat de classe: ens deixa aturats en una França centre del món, molt poc republicana.

Tampoc ens ho posa fàcil la traducció de Salinas-Quiroga, trufada de antipàtics laïsmes, loïsmes, temps verbals fora de lloc, inclusives, i algunes frases gramaticalment incomprensibles. Llàstima que la traducció de Pinto al català, tan recomanada, no hagi arribat encara al quart volum.

viernes, 20 de septiembre de 2013

La festa al cel


Aquesta vegada, l'Ajuntament ha encertat de ple. Ens estalvia el soroll dels avions de l'exèrcit i ens penja al carrer aquest gran cartell del Fontcuberta, una veritable festa al cel, amb un gegant fent un pet monumental a la tradició. M'encanta.

martes, 17 de septiembre de 2013

Els temps



"S'ha dit molt sovint que la nostra cultura política té molt poc "sentit institucional". És cert. Ens costa molt entendre quin és el valor d'una cerimònia oficial, saber quin és el paper dels símbols en un ritual polític o aprendre a escoltar com cal l'himne nacional.(...)

Mentre que en altres països hi podem descobrir una actitud de respecte cap a les seves institucions més enllà de les persones concretes que n'ocupen la representació, al nostre país fem al revés. Aquí, qualsevol persona, per respectable que sigui, tan bon punt assumeix una representació institucional ja se la considera sospitosa de voler tocar poder més que de voler servir. (...) Aquí, lluny de veure la persona que dirigeix una escola pública o un departament universitari com a representant de la política del departament d'Ensenyament o de la mateixa universitat, li exigim que faci de mer portaveu dels interessos de la base, i pobra d'ella que vulguin assumir responsabilitats de gestió perquè durarà quatre dies al càrrec. Sentim aversió a manar i als que manen.(...)
Sigui com sigui, el cas és que la nostra aversió institucional es tradueix en una enorme dificultat per representar l'interès general a través de grans símbols nacionals. I la qüestió és: ¿aquest caràcter irreverent és poc o molt útil davant dels desafiaments que tenim davant? Particularment, penso que la irreverència ens ha ajudat molt a sobreviure en un clima polític advers. Però per a l'actual fase de combat i per a la fase constructiva que la seguirà, el tradicional poc sentit institucional dels catalans ens pot afeblir molt, i en l'extrem, fins i tot ens podria fer perdre la batalla.
Des del meu punt de vista, doncs, la fortalesa que necessitem no ha de venir tant d'una unitat política que seria impròpia d'una societat com la nostra, sinó que hauria d'arribar del desenvolupament accelerat d'un alt sentit institucional. És a dir, de saber convertir les nostres institucions en la representació de l'interès nacional pel qual estem lluitant."


El professor Cardús em desconcerta. És l'abanderat de l'independentisme més optimista, dóna per fet que serem estat d'aquí no res, i demana pressa. Què no vivim en un clima polític i econòmic advers? Com es pot construir amb impaciència? L'escola i la societat, no estan submergides avui a una duríssima propaganda ideològica a dues bandes?

lunes, 16 de septiembre de 2013

Poca broma

De 160, només 125 col·legis majors de l'estat han firmat un document conjunt per combatre les novatades, pràctica comuna a principi de curs d'alguns estudiants veterans sobre els nous. Sembla que algunes residències o fan l'ull gros o amaguen aquests ritus iniciàtics totalment execrables. Encara hi ha joves que defensen que són bromes innocents i indispensables per la coneixença dels col·legials i una tradició a preservar.




En arribar a una coneguda residència de la UB de Diagonal, parlem del 85, il·lusionada de conèixer el món universitari i la cosmopolita ciutat de Barcelona, que no havia sentit parlar mai de les novatades, cosa de casernes i milis, es troba que s'ha d'aprendre un reguitzell de himnes i presentacions fatxendes d'obligada memorització (agraeixo la col·laboració d'un quants excol·legials) com ara:

  • Se presenta el puto y jodido novato X procedente de Palma de Mallorca y que pretende estudiar 1º de la carrera Y
  • De Amadeo Pereira, el espíritu impera. Moriremos puteados, todos en la bañera. Nuestra causa gloriosa, al veterano servir, con pasión!! Fervorosa que jamás nos ha de faltar..canti's amb aquesta adorable melodia.
  • En pie novatillos Todos dispuestos Cantemos el himno Del puteador El himno que cantan Todos los novatos Cuando son puteados por veteranos.....
La cosa es posa xunga quan no vols col·laborar ni a fer un 8 amb el cul i altres jocs de gust exquisit. Un sempre es podia negar i denunciar. El més trist era veure com alguns companys nous patien, callaven i a l'any següent es convertien en els braços executors. El nostre director, quan la cosa va anar massa lluny, com ara un porró per via rectal a un noi, ens va animar a denunciar, i fins i tot el Bricall, rector llavors, es va interessar pel tema. Però el més sorprenent és que encara avui sigui notícia. Esperem que els estudiants facin un bon inici de curs i es demostri que, sense les novatades, un fa les mateixes amistats. La vida col·legial és molt enriquidora i feliça.

Per cert, alguns d'aquells veterans que apuntaven ànsies de poder són cares visibles de Convergència, del PP i del Barça. 

domingo, 15 de septiembre de 2013

De sol a sol



D'HORARIS, a l'Ara, ja mateix firmaria, sr Bassas: 

"Una de les coses que menys m'agrada de Catalunya i més m'agrada dels Estats Units són els horaris. Una agenda tipus fa així: a partir dels 10 anys, les classes comencen a 3/4 de 8. No tenen pati (l'hora de mestre és massa cara i valuosa per dedicar-la a vigilar), i es fa una aturada de mitja hora a les dotze per dinar. A quarts de tres, cap a casa, o a les extraescolars, que acaben a les cinc, màxim sis. Els adults (que han dinat en mitja hora o menys) pleguen de la feina a les cinc. A les set sopar (el telenotícies vespre és a les set). A quarts de nou ja no són hores de trucar a les cases. A les onze, si no abans, la família dorm. Llevar-se a quarts de set per esmorzar no és cap proesa. Ara que estem imaginant el futur del país, podem repensar els horaris a partir de casos que funcionen?"


Això va encendre un petit debat al FB on amics defensaven que amb el nostre clima i llum solar no tenia cap sentit fer canvis. Treballem moltes hores i malament. Pels que entrem d'hora a la feina, ens aniria molt bé la proposta i ja posats, com tantes vegades he demanat al Liceu i l'Auditori, tenir uns horaris d'oci més racionals i no acabar concerts i òperes més enllà de les 22.00, poder agafar el transport públic i anar a fer nones ben musicats amb la digestió acabada. Però el més important: que els membres de les famílies puguin estar a casa junts molt més temps. Em faig creus en saber la d'hores de nens sols als vespres i les conseqüències de ser un nen de la clau al coll.

Algú parlava el curs passat de racionalitzar també el calendari. A Barcelona, les festes les posem el pitjor que podem: un parell de festes (11 i 24) només començar el curs, un segon trimestre llarg i etern sense aturada, i la segona Pasqua més Sant Joan, quan hem d'acabar. De bojos. 

També podem repensar-lo. Què tal deixar el festiu de la derrota per un alegre patró de Sant Jordi? I una festa pagana com el Carnestoltes al febrer? Recuperem el sant Josep?

Molt em temo que el sr Rajoy i els seus amics de la CEOE estan per canviar el calendari de festius només per reduir-lo. Així doncs seguirem somiant el futur.

miércoles, 11 de septiembre de 2013

Bandes i cintes (6)


La baula barcelonina de la via. Lo rat penat encerclarà ca nostra, tot i que molts metres de cinta de la urbana ens envolta pels carrers a prop de la Ciutadella. Penso en la poca visió dels partits espanyols: quin dia històric aquell que hagués donat llum verda a l'Estatut, el que unia a molts més catalans. I l'eix social estaria per damunt del nacional. Ara és massa tard.



Molt bona diada!

21:45.  Tot i que no és el meu crit, he sortit a passejar i mirar. Ha estat una gran festa, pel parc de la Ciutadella molt groc, molta pau, molts nens. Felicitats als organitzadors, voluntaris i assistents. Els més sossos, els polítics davant el Parlament.

lunes, 9 de septiembre de 2013

cadenetes (4)

1. Teràpia de grup



2. Teràpia del presoner: A MI CADENA de Al Mutamid 

Cadena mía, ¿no sabes que me he entregado a ti? 
¿por qué, entonces, no te enterneces ni te apiadas? 
Mi sangre fue tu bebida y ya te comiste mi carne. 
No aprietes los huesos. 
Mi hijo Abu Hasim, al verme rodeado de ti, 
se aparta con el corazón lastimado. 
Ten piedad de un niñito inocente que nunca temió 
tener que venir a implorarte. 
Ten piedad de sus hermanitas, parecidas a él y a 
las que has hecho tragar veneno y coliquíntida. 
Hay entre ellas algunas que ya se dan cuenta, 
y temo que el llanto las ciegue. 
Pero las demás aún no comprenden nada y no 
abren la boca sino para mamar. 


3. Teràpia musical: Le Nozze de Mozart en el moment de CADENA PERPÈTUA



sábado, 7 de septiembre de 2013

Les xancletes de Madrid

No és per aigualir la festa als amics de Madrid, però és que amb un disseny d'aquesta categoria comunicativa i visual, no sé si seran capaços de fer unes olimpiades dignes. Tot fa tufo a totxo corrupte: no és curiós que al logo és llegeixi un zero de més?


Disseny de Luís Peiret, modificat per l'organització i amb accent a Madríd? (31/01/12)

Disseny original del L. Peiret, que tampoc mata.


Mentre la no votada alcaldessa Botella faci el ridícul més espantós a les rodes de premsa internacionals i l'educació, sanitat i investigació pateixin aquestes retallades tan sagnants, que no em parlin de JJOO. Votaria per Tokio.





miércoles, 4 de septiembre de 2013

Bucle


Entre la histèria nacional, el contrabaix proper que vola lluny, sense Liceu, sense OBC, les notícies del món, i l'entrada del curs, la corsamenta a que ens sotmeten les empreses, la trista política cultural i educativa del país i els col·legues digitalitzats al metro, més que un diazepan el que necessitem és un pareu les màquines!