jueves, 31 de mayo de 2012

Concert romàntic Esmuc

John Martin Manfred 1837

Per acabar el mes us volia anunciar amb temps el proper concert simfònic de l'Esmuc:

Grans Conjunts. Orquestra Simfònica de l’ESMUC, concert final de curs el dilluns 18/06 a les set a la sala pau Casals de l'Auditori, entrada gratuïta. Dirigeix Lutz Koehler un programa del Romanticisme més pur amb obres novel·lesques i emocionals de Schumann i Berlioz, l'estil que  desenvolupa la música programàtica, el cromatisme i la nova instrumentació.



1ª part:

Robert Schumann Obertura Manfred op 115, 1849 (12 min)

Es tracta del primer dels quinze números de la simfonia dedicada a l'heroi de Lord Byron (Txaikovski també feu la seva simfonia Manfred al 1885). Considerada com una de les millor obres simfòniques de Schumann, l'energia desesperada, l'exaltació, la crisi i la resolució fosca dibuixen l'ànima i les aventures metafísiques de l'heroi.
Els paral·lelismes entre el personatge de Byron i Schumann són extraordinaris i no és sorprenent que el compositor es sentís atret per Manfred. Com explica el musicòleg Frank Cooper: 

Schumann "conocía demasiado bien los dilemas de Manfred. No buscaba la locura que buscaba Manfred, pero esta buscó, halló y poseyó a Schumann. Su tragedia fue enloquecer mientras trataba desesperadamente de aferrarse a la cordura y al arte que sólo la cordura puede producir. Quizá por eso Manfred es una creación tan curiosa".

Cleveland Orchestra, George Szell, director.
gravat 1958-1960




Robert Schumann  la Konzertstük per a quatre trompes. op 86 en fa major

El compositor sent una gran afinitat amb la trompa (com ho demostra a la seva tercera simfonia) i aquesta peça suposa un gran repte per qualsevol cornista. És una obra atrevida i de gran inspiració i té moments curiosos com l'eco de dues trompes en cànon:




2ª part

Héctor Berlioz: Simfonia Fantàstica op 14 (1830), en realitat titulada Episodi de la vida d'un artista*. L'amor passional del jove Berlioz envers la seva futura esposa, l'actriu Harriet Smithson, és el motiu per construir un drama febril i autobiogràfic amb 5 capítols descriptius i una idea repetida i desenvolupada a tots cinc, la imatge obsessiva de l'amada:

  1. Somnis i passions, en forma sonata, expressa les angúnies i alegries amb grandiositat sonora 
  2. un ball , el vals suau amb el color de dues arpes (min 15:21 YT a sota)
  3. pastoral, un plàcid capvespre d'estiu que s'enterboleix pels records i la gelosia (21:35)
  4. cap al patíbul, macabre somni per l'opi i veritable tour de force per l'orquestra (38:56)
  5. les bruixes del Sàbat, combina i transforma la idea fixa amb un Dies Irae (agafat per WCarlos pel film de Kubrick, The Shining) (45:38)
L'originalitat de l'obra no només recau en posar-se al servei de la narrativa sinó també en saber expressar les diferents atmòsferes amb un gran domini de les sonoritats orquestrals, en especial contrabaixos, trompes, violes, timbales, percussió i arpes.


Aquí la versió de referència: Colin Davies i la London SO



*més informació de la fantàstica a la guia d'orquestra de Catalunya Música.



Com ja sabeu molts de vosaltres, hi ha un xipiró que tocarà i tant ell com la seva mare s'alegrarà molt de veure-us allà el proper dilluns 18. Animeu-vos, el concert s'ho val!

sábado, 26 de mayo de 2012

Futbol

Increïble però cert, parlo de futbol. La culpa ho té Munich, o més bé, dos muniquesos. I una mica també el Barça, perquè si hagués arribat a la final de la Champions m'hauria enterat molt abans que es jugava al gran estadi de la ciutat, dels arquitectes Herzog&Meuron, i que a la ceremònia cantava el meu venerat tenor bavarès, Jonas Kaufmann.



Conegut popularment com el bot inflable, l'estadi del München Arena es va acabar al 2005 per celebrar el mundial del 2006 (quina previsió, aquests alemanys constructors) després de dos anys i mig d'obres i gastar 345 milions d'euros. Les grades de formigó i l'estructura de la coberta de ferro són folrades per una pell d'escames romboïdals com ja feren els autors suïssos a la boutique Prada de Tokio. Els vidres corbats de la botiga a l'estadi es converteixen en panells blanquinosos d'un polímer plàstic (EFTE) que es poden il·luminar en tres colors: vermell, blau i blanc.


Com haurien gaudit els culés si a sobre de guanyar la copa de la Champions l'estadi els hagués fet els honors amb aquest espectacle!



Consti que no són els primers de fer els edificis nocturns com enormes senyals luminoses: la nostra torre Agbar va ser de les primeres. Ara bé, l'Arena té la virtud de callar de dia amb el seu aspecte de coixí blanc, esponjós, net i polit. Segurament amb el temps aquestes plaques groguejaran com les camises de batista i les hauran de canviar de nou. No serà cap problema amb la de quartos que maneguen els senyors de la UEFA. Així com també podran pagar de nou el caché de Kaufmann que va cantar un estrany renovat himne abans de la final d'enguany:



Felicitats, culés, pel premi d'ahir i la propera aviseu: mira que no dir-me que el Jonasito trepitjava i cantava a l'herba de l'estadi!


Querido blog



Soy una de las cinco afortunadas que ha recibido el premio Liebster Blog vía el musical y divertido blog de Maac, y que para hecerme doblemente feliz lo acompaña con un Morgenlich leuchtend de los Maestros Cantores de Wagner. A continuación, me toca premiar a otros cinco blogueros que tengan menos de 200 seguidores y comunicárselo en alguna de sus entradas, para que ellos a su vez sigan la cadena, copien el logo y hagan mundialmente famosos blogs que se lo merecen:


  1. Apuntes de arte con mucha gracia de Marga en Harte con hache
  2. Enric y sus grandes escritos de todo tema posible en Bereshit
  3. Vivencias y literatura de la poetisa Glòria bajo su Arbre de Foc
  4. Titus, el emperador azul y sus músicas del Imperio de los sinsentidos
  5. Lluís, el artista polifacético de Mil dimonis

Y como hace nada hablaba de mi otro Kahn, poniendo Liebster lied en el YT me encuentro como primera opción un tercer Kahn: Robert (1865-1951) compositor y pianista, conocido por sus íntimos y líricos lieder.

Gracias, Maac!


jueves, 24 de mayo de 2012

Gràfics OBC

Dissabte passat ens van regalar als abonats de l'OBC una làmina més gran que un DINA3 amb un trist  esbós a llapis de l'ikebana o capsa de música o el que vulgueu interpretar que representa a l'auditori de Barcelona. Si es mira d'aprop es nota que es tracta d'una impressió d'un dels gràfics digitals que l'estudi Serial Cut ha creat per la nova imatge de l'Auditori. No calia: no sabem que fer-ne de la làmina, hagués estat molt millor regalar-nos un descompte per concerts com han fet els darrers anys. Encara guardem altres regals inútils com una batuta de fusta que sembla més una agulla de tricotar en una capsa negra de luxe. Tal i com estan les coses, els gerents podrien prescindir de fer-nos obsequis als fidels abonats, que ho entendríem.




Del que volia parlar, però, és de l'encertada imatge que han triat pels programes de les temporades de l'orquestra simfònica, la banda municipal i activitats educatives. Com una capsa de sorpreses, en tots els quadres surten instruments en formes fluïdes amb les boniques textures de les fustes i els metalls, acompanyades dels rectangles que evoquen les plaques d'acer i les finestres de l'edifici (només dues pegues: què fan els tous culebrots de peluix al programa de Auditori més i aquesta música tan soseta de fons?),

domingo, 20 de mayo de 2012

mi otro Kahn


Al 1926, el ginecòleg i escriptor jueu-alemany Fritz Kahn representà el cos i la fisiologia humanes com una indústria plena de mecanismes i bombes químiques a la seva analogia  Der Mensch als Industriepalast, amb imatges d'il·lustradors professionals. Amb l'arribada dels nazis va haver de fugir de Berlin amb l'ajuda d'Albert Einstein als EEUU on va continuar una carrera d'èxit, tornà a Europa i va morir al 1968 a Suïssa.
Amb motiu d'una exposició, l'estudiant de comunicació H Lederer ha fet sevir l'original de Kahn per fer una animació dels cinc sistemes vitals, tan atractiva com aquesta: 





Els 20 eren temps en què els artistes, després de les avantguardes futuristes, encara amaven les màquines i veien amb optimisme el futur de la humanitat, ple de progrés fraternal. Aviat es posaria en qüestió la màquina, com alienadora del treball, en obres expresionistes d'estètica tecnicista com Metròpolis de F Lang, encara que el missatge polític no és el que més l'interessa sinó els aspectes arquitectònics  i tècnics del film (edificis majestuosos com els monuments monolítics del meu primer Kahn conegut, l'arquitecte Louis Isadore Kahn).

Assemblea Nacional de Bangladesh. L.I.Kahn, 1965

domingo, 13 de mayo de 2012

postales españolas de Moneo


Ya había sido premiado con los laureles más dorados del Pritzker en el 1996 y ahora vuelve a celebrar otro premio con el Príncipe de Asturias de las Artes, el mismo día de su 75 cumpleaños, seguramente el único que le faltaba. El navarro Rafa Moneo lleva una carrera brillante y a contracorriente: sus edificios son sólidos, masivos y de volúmenes contundentes, usando los materiales y técnicas constructivas del momento, como se ha hecho durante toda la historia. Ha sabido esquivar hábilmente las modillas que han invadido el panorama arquitectónico de estas últimas décadas y forjado un lenguaje propio característico: museos poliédricos que conversan con el entorno (o se esconden de él), auditorios monumentales cuyas fachadas hablan del lugar, sutiles reformas en palacios. Sigue trabajando a lápiz, construye muchas maquetas, huyendo de los horrenders y no tiene página web. Defiende al arquitecto que controla la luz, la verdad entre la piel y el uso interior y el conocimiento profundo de la historia de los lugares antes de intervenir.

Su primer gran edificio que le catapulta a la fama es el poético museo de Mérida:


La primera polémica llega con el ayuntamiento de Murcia, un ejercicio de fachada modulada y proporcionada con la plaza:


La serena estación de Atocha, llena de luz y geometria regular,



El rascacielos tumbado de l'illa Diagonal,



El pequeño templo ciego del museo Miró de Palma



Los preciosos cubos de hielo varados en la playa de la Concha, el Kursaal,




Y el controvertido conjunto del Auditori de Barcelona, al que ya dediqué un apunte en Architeuthis.



Me emociona la arquitectura pétrea y cúbica de Moneo y coincido con una de sus citas:
El granito, como el jamón, a dados!





jueves, 10 de mayo de 2012

Quan la màquina funciona

Avui tornem als cinemes per gaudir de l'Or del Rhin del MET i per veure com a la baixada al Nibelheim, la màquina de Lepage es converteix en els esgraons d'una escala de somni que uneix dos móns: el del Walhalla i les mines dels nans, en una brillant transició de vertical a horitzontal i en perfecta comunió amb l'espectacular música de Wagner:


   

Un altre gran moment escenogràfic el tenim al final de la Walküre, adormida Brünnhilde boca avall a la roca en foc. Les barres alternades són magnífiques flames: els seus volums amb els color de les projeccions ballen lentament per acomiadar la òpera. En tots dos exemples, les bigues tenen sentit de ser a l'espai.

He criticat molt la posada en escena a cada jornada de l'Anell del Met en diferents apunts, no per l'enorme i caríssim invent de Lepage, sinó perquè no li treien prou profit al mecanisme, que amb comandament des d'un ordinador (que de vegades s'ha penjat) pot donar ordres independents a cada barra. Una tecnologia que no serveix de res ni innova en molts altres moments estelars de la tetralogia.

Aquest vespre mirarem amb lupa les possibilitats del gegant del Met i potser apuntarem idees per bellugar-lo més, sense que els cantants arrisquin la seva salut, que per això estan els dobles..Amb el cost de tot el tinglado, el Met l'hauria de programar més temporades i recuperar la inversió, per cert, totalmet privada.

L'Anell als cinemes: http://www.yelmocines.es/opera-ciclo-wagner
Apunts del Cicle del Met:
Rheingold
Walküre
Siegfried
Götterdämmerung

Dimarts vam tenir l'oportunitat, gràcies a un regal de cines Yelmo, de visionar el documental-anunci sobre el cicle del Met, molt ben filmat i entretingut, El Somni de Wagner. Limitat per les possibilitats tècniques d'escena del XIX, amb aquests high-tech sets, Wagner estaria encantat de veure cantar i nedar les sirenes, volar les walkíries, entrar al celest Walhalla. Però que diria de la resta? Encara no hem vist el Ring perfecte, però Lepage es podria haver acostat..








domingo, 6 de mayo de 2012

Grieg a Brufaganya


Ahir després d'haver sentit els 11 memorables Winterstürme del concurs del Joaquim, ja no em podia treure del cap la peça més encisadora de tenor de la Walküre. Ara, però se'm repeteix una altra. Es tracta del preludi de la Holberg Suite opus 40, de Edvarg Grieg. I és que ahir, en un entorn de primavera esclatant i lluna plena, al Santuari de Sant Magí de la Brufanyaga (Pontils, Conca de Barberà) es celebrà una magnifica nit musical amb l'orquestra de corda Catmerata. Interpretaren el mateix repertori del seus concerts de Nadal i van bisear el vigorós preludi  Allegro Vivace:



Grieg la va composar a l'estil dels temps de Ludvig Holberg, pare de la literatura il·lustrada danesa i noruega, per a celebrar el seu 200 aniversari. Amb les seves 25 peces dramàtiques, Holberg va establir el patró de la llengua danesa (1726), modernitzà el dret internacional i escriví la Història del regne de Dinamarca.
La Suite s'estrenà a Bergen, ciutat natal de Holberg- i Grieg- al 1884. Es basà amb la dansa barroca francesa per construir els moviments següents: Sarabande, Gavotte, Air i Rigaudon. En un principi l'havia composat per piano i amb fortuna l'adaptà per orquestra de corda. Els escoltem de la mà de Ole K Ruud i la Filarmònica de Bergen:



Aquesta suite no és tan coneguda com la de Peer Gynt, però es mereix ser igualment considerada en els repertoris orquestrals. Fou tot un encert incloure-la a la nit de Brufaganya, un indret màgic com tants d'altres que té amagats la província de Tarragona.
L'Associació d'Amics de Sant Magí ens van obsequiar amb coca i xocolata desfeta en acabar el concert i val a dir que amb la fredor al pati ens va venir de gust prendre-la al costat de les brasses i les olles.
Una bona manera de promocionar el lloc i la reconstrucció del santuari, antic convent de dominicans on es creu va anar Sant Magí màrtir a fer brollar aigua miraculosa.



viernes, 4 de mayo de 2012

premi de vanitat

Je veieu, amb les presses m'ha quedat la taula del festí per honorar-vos, erudits concursants, una mica desendreçada.  Arribo ara mateix del mercat ben carregada. No hi podien faltar ostres fresques ni fruites perlades. Tot i que no és temps de verema he aconseguit aquests grapats de raïm dolç, unes castanyes i uns cítrics que estava començant a pelar. El fruiter m'ha garantit que tot el gènere és d'origen ecològic i potser trobareu alguna peça picada per uns entremaliats ocellets. De treure la brillantor a la plata, m'han quedat els dits foscos, però no patiu, que ho he fet perquè la taula lluís amb el màxim de resplendor. La foto que podeu ampliar l'ha feta en Corneli, el fill del Jan, el de les flors.

Va, no us quedeu parats, entreu a la meva modesta cuina, i serviu-vos, hi ha per a tots!

Cornelis de Heem  1660  Bodegó vanitas. Oli sobre fusta.




Què us sembla si entre mos i mos aneu obrint els regals dels premis?
Posarem de fons aquesta música tan festiva i càlida amb unes madalenes i un tè,

jueves, 3 de mayo de 2012

El bodegó de Magdalena



Un dels primers artistes que va representar un bodegó aïllat com a obra d'art va ser Caravaggio (1573-1610). Ho feu amb el cistell de fruites, molt precís però amb una visió massa frontal i una incipient simbologia del vanitas. Eren els temps en què col·loca els objectes de Magdalena, les refinades i riques joies sobre un terra de rajola humil i al costat dels seus peus, l'ampolla d'oli.
Què signifiquen? poden ser vàries les respostes. Com molt bé heu dit, estimats concursants:

Marga: Lo normal era pintar a la Magdalena como penitente en el desierto, pero aquí lo hizo en el momento justo de su arrepentimiento. Por eso aún va vestida de forma lujosa. Acaba de quitarse las joyas y las ha tirado al suelo como rechazo a lo mundano. Y tiene una lágrima cayéndole por la nariz. Junto a las joyas está el tarro de ungüento, que en este caso es de vidrio, con el que ungió los pies de Cristo, y que es uno de los atributos fijos de la Magdalena, penitente o no penitente.


Allau: El significat de les perles? Potser el collar trencat representa el penediment d'una vida dedicada al vici.

Maac: Yo creo que unas perlas dejadas ahí en el suelo, con cierto orden, no se han caído ni las han tirado, significa que ya no se necesitan. ¿Por qué no las necesita esa señora? Porque supongo que lo que se ve es una falda de una señora y debe estar sentada. ¿Por qué una mujer no necesita joyas? Lo único que se me ocurre es que la razón ha sido que se ha metido monja. Podría ser Thaïs después de la conversión de Athanael. Debe ser por lo reciente que la tengo, como la hicieron hace nada en Les Arts. Al pensar yo en Thaïs y decirme tú que era bíblico se me ocurrió que podría ser la Magadalena –que muchos la suelen poner sentada en una silla..

Enric H M: Les perles, si ens atenem a la interpretació bíblica, haurien de tenir un doble significat. Seguint els teus propis raonaments, per un costat serien el símbol del plaer sexual associat al seu passat com a prostituta (com si les putes es fessin putes per vici!); i per l'altre representarien la puresa recuperada. L'ampolla pot ser dues coses: llàgrimes o perfum. És més fàcil que sigui perfum (tot i que l'ampolla sembla massa gran). Si tot el que és a terra representa el passat de Maria Magdalena, el perfum serà la vanitat. Si, pel contrari, representa el present, les perles serien les llàgrimes del penediment i el perfum el que va fer servir per netejar els peus de Jesús.

José Luís: Las perlas supongo que son el fruto de la vida disipada y disoluta que había llevado la MM (mala mujer), y que se ha arrancado tras reconocerse una PP (pobre pecadora, claro)

Assur: Penso que les joies llençades a terra de qualsevol manera deu ser el símbol del renunciament dels luxes terrenals per amor a Déu, pel que sembla que, en aquest cas Caravaggio, tot i que la model era, segons he llegit a la Wikipèdia, una prostituta romana de baixa estofa, identifica Maria Magdalena amb una barjaula de luxe. 

Com comprovareu, amics lectors del blog, aquests participants han fet gran recerca i fins i tot sàvies especulacions. Així dóna gust preparar competicions i premiar-los a tots! Estic encara decidint el paper d'embolicar del regal, espero que em sabreu perdonar, demà ho publicaré. 



Aclarit el tema de les perles, he volgut indagar més sobre el flascó de perfum, un típic atribut de les Magdalenes, com apunta la Marga. L'ungüent, un car oli de l'Índia, fet de nard pur (Nardostachys jatamansi) i de color ataronjat, serví a Magdalena per ungir els peus de Jesús i provocar l'ira de Judas. S'utilitza encara avui per aliviar tensions i fer crèixer el cabell. Potser per això el cabell de Magdalena amb què ella també eixugà els peus perfumats de Jesús era tan vistós, llarg i panotxa.

Si em permeteu una anècdota que m'ha vingut al cap amb la búsqueda de perles i la troballa de la Magdalena de Caravaggio: asseguda amb dolor i a punt de parir en una clínica blava del carrer Balmes, de nom la patrona d'Espanya, una monja se m'acostà i em digué: pareces una magdalena penitente, vamos a recogerte estos cabellos i a mi em va pujar la mosca al nas..de seguida quan va marxar vaig tatarejar la cançó de bressol que canta la Ivonne Elliman-Magdalena a JC Superstar:




miércoles, 2 de mayo de 2012

Magdalena Penitent



Aquesta  és la primera vegada que un jove Caravaggio, de nom Michelangelo Merisi, pinta una dona després d'una sèrie d'efebs. Fóra també un dels primers quadres religiosos perquè el pintor començà a tenir encàrrecs quan arriba a Roma on s'estan construïnt les noves esglésies de la Contrareforma. Un dels temes recorrents del catolicisme ressurgent és el del penediment. Caravaggio s'atreveix a fer desaparèixer tots els signes religiosos, com l'halo i la creu, i representar a Maria Magdalena com una noieta jove plorant en silenci amb una tímida llàgrima, ricament vestida i amb les joies abandonades a terra.

La mateixa model -una prostituta de carrer anomenada Anna Bianchini- va posar com a Maria mare en una postura i expressió similars a la Magdalena, al descans de la fugida a Egipte*, executat cap al 1595. Caravaggio rebutja la tradició i retrata amb un modern naturalisme una santa i una verge de llargs cabells rojos. Fins i tot la madonna es recolza sobre el el caparró ros del Salvador.



Veiem a Magdalena a un fosc soterrani, ens ho diu el triangle superior de llum, amb una visió un pèl picada, asseguda en una cadira molt baixa que fa de les vestidures i l'arc dels braços una mena de closca. Està bressolant un nen, concentra la pena del seu interior al voltant del pit o imita una pietà?
S'ha desfet les trenes, porta el cabell esvalotat i la brusa caiguda, potser després d'una escena violenta- a les meuques de Roma se les fuetejava-, resta ara com adormida amb les mans relaxades.
Més preguntes: què fan els seus canells enfilagarsats?




Com una rica cortesana, Magdalena porta joies d'or i perles, brocats i seda en un exquisit vestit que Caravaggio repetirà al Narcís que pintà a la mateixa època (Assur informa). Només conserva alguns trets de la iconografia de la santa: el cabells llargs, arrinxolats, vermellosos i el pot d'ungüent (veure el video de sota).

Els colors terrossos del quadre potser ens parlen de les dues passions viscudes per Magdalena: la de Jesucrist i la pròpia, amb un element que les uneix, l'oli d'ungir.




Deixem per demà el bodegó del vas i les joies i de com els amics concursants els han interpretat.

Ara, les pistes: 

1. Personatge bíblic, ha de ser dona per les joies i el pot és d'un perfum, el d'ungir els peus de Jesús.
2. Pocs pintors han tingut una vida tan convulsa com Caravaggio, i la MªMagdalena va viure de molt a prop la Passió de Crist.    
3. MM: la jove Maria Magdalena, MM: Michelangelo Merisi, tenia uns 25 anys quan pintà l'obra.   
4. Tal i com es va explicar a l'apunt del dia 27/4, a la Xina en diuen a les llàgrimes, perletes. Una llàgrima de la noia penedida cau pel costat del nas. Es veu en imatges de molta qualitat.
5. Maria era de Magdala (magdalena), que toca el llac Tiberíades i M. Merisi, d'un poble de la província de Bèrgam, Caravaggio.

* Ambdós obres de Caravaggio, Magdalena i Fugida, es troben a la Galleria Doria Pamphili de Roma, de la família del Papa Inocenci X, aquell que magistralment havia retratat Velázquez.


martes, 1 de mayo de 2012

Última pista

Els noms de la santa pintada i del pintor venen dels pobles on van nèixer.





Demà la solució, quadre i autor, i passat demà o l'altre, amb el bodegó del detall ,el què han dit i guanyat els concursants.