lunes, 30 de abril de 2012

Chelo con trabajo

Entre pista i pista, una mica d'humor:
(a que el Kosky és clavadet al Berrondo, el cuiner de la riera?)

pista 3

Una perleta de pena cau de l'ull de la noia.









Demà, la darrera pista.

domingo, 29 de abril de 2012

pista 2

La jove pintada: M M
El jove pintor: M M

sábado, 28 de abril de 2012

pista 1

Pintor i pintada compartien moltes coses, com ara: 


tots dos van tenir una vida apassionada.

viernes, 27 de abril de 2012

Pescant perles (2) i concurs

Es veu que somniar amb collarets de perles ho fem sovint les dones. Hi ha qui ho interpreta com el lligam familiar, la fidelitat i, en ser blancs, la puresa. A Venus la pinten ben nueta però amb el cabell enperlat per deixar clar que és casta, vanidosa i que va nèixer de l'escuma blanca de Zeus a una petxina del mar.

F Boucher. El bany de Venus 1751

La cosa es torça quan ens escanya o se'ns obre i les perles s'escampen. No tan sols és mal presagi, sinó que estem trencant amb la llei i la tradició. A la violació de Lucrècia de Tintoretto, les boletes cauen com a llàgrimes pel dolor i la pèrdua de la virginitat (una curiositat: els xinesos a les llàgrimes li diuen perletes). El moviment accelerat de les perles es frena de cop, per arts de màgia, davant la daga que servirà a Lucrècia per suïcidar-se.

Tintoretto Tarquino i Lucrècia 1578

Courbet, molt atrevit, deixa obert el collaret al llit del somni humit de les noies que s'han tret de sobre els  atributs de puritat. Les pedres selenites i femenines acaben a un racó en el moment del plaer. Aquí ja no són símbol de virtud i sí de llum i alegria de les deesses dorments.

Courbet  El somni  1866


A diverses cultures es creia que la perfecció de les perles, per la seva rodonesa i resplendor, provenia d'un raig diví atrapat entre les valves de l'ostra. Jesucrist també va ser representat com una perla entre les dues closques del llibre sagrat: antic i nou testaments. A l'Apocalipsi se'ns parla de les perlades portes del Cel. En aquest detall, tenen relació amb un personatge bíblic:





Quin és el quadre i qui el va pintar?  Què signifiquen aquí les perles? A veure quines respostes us empesqueu.

Envieu respostes a kalamartinta@gmail.com
Hi ha premi sorpresa enclaustrat dins una ostra..

martes, 24 de abril de 2012

cartells i retalls


Ens alegra saber que l'estudi de disseny de Pep Carrió, autor de la imatge gràfica del GTL de les temporades 10-11 i 11-12, ha estat premiat amb un premi LAUS (secció del FAD per a comunicació visual).

En aquests dos mosaics, veiem que Carrió opta per un poètic collage d'objectes, textures i fotografies antigues, en composicions impecables i amb un cert misteri que les fa molt atractives. Llegim les metàfores visuals i identifiquem de seguida la imatge amb l'obra musical. Els cartells que presenten cada espectacle del Liceu ens acompanyen des del primer moment que rebem el programa de la temporada següent i a poc a poc els fem nostres. Jo els he agafat certa estimació i esperava que repetíssin per a la propera . M'agraden molt aquests dissenys, entre altres coses, perquè em recorden a les meravelloses portades per Alianza del gran Daniel Gil i les petites escultures del valencià Isidro Ferrer.



Però pel curs proper ens haurem d'empassar aquestes pintures acríliques, que no funcionen com a cartells pròpiament dits ja que el missatge s'ha d'escriure fora de la imatge. A part de ser uns cromos plens de tòpics que semblen fets per estudiants amb poca experiència, el resultat no és un bon reclam per acostar-se a l'òpera. El que més m'entristeix és que l'autor, ni més ni menys que l'Òscar Mariné, autor de grandíssims cartells com els de cinema per Almodòvar i Àlex de la Iglesia, hagi arribat a presentar això:


On està la màgia de les creacions característiques de Mariné, tan vives, juganeres i arriscades? Potser s'ha fet una retallada d'escàndol en la gràfica del Liceu i Mariné, acord amb el preu, fa una proposta pobra de misèria?




sábado, 21 de abril de 2012

la paradeta (2)

Dilluns farà bo. Matí amb un 25% de probabilitat de precipitacions i tarda assolellada. Circulació densa a les vies amb punts amb congestió.


 Retencions als trams per obres que anem a detallar:

1. Construcció del laberint de la música del segle XX amb connexions amb Austria, Alemanya, Rússia, i els Estats Units.

2. Aixecament de cinc grans edificis a contracorrent i a prop de la frontera. Rases molt fondes per assentar els fonaments de l'obra mestra.

3. Tancament de restes arqueològiques de gran valor artístic del període d'esplendor de l'Imperi Turc.

4. Canalització d'aigües marines per abastir el museu oceanogràfic amb les espècies marines més conegudes.

5. Altres obres per reparacions urgents.





Es redueix la marxa als trams amb cons  i senyeres:



Pareu especial atenció als senyals acústics al carrer Enric Granados (sardana):




Felicitats als Jordis, Jordines i bona diada a tots!

PS. Heu endevinat de qui és el plànol de trànsit que encapçala l'apunt i la tela bicolor que el tanca?

viernes, 20 de abril de 2012

pescant perles


Navegant per altres latituds m'he trobat unes amas, joves japoneses i pescadores que es capbussen fins a 25 metres gairebé nues, a la cerca de les preuades gemmes animals. Molt estimades ja pels antics pobles egipcis i hebreus, les perles no són més que un quist malaltís  fet del nacre de les parets interiors de les ostres. Les més belles són les més esfèriques i brillants, gràcies a la perfecció de les capes sobreposades de nacre.

Vist que cultivar-les era complicat amb les condicions del clima i del mar, un alemany afincat a Mallorca es va empescar una de bona al 1890: fer perles a capetes de nacre per sobre d'una boleta de vidre de manera manual i amb una fòrmula magistral molt ben guardada. La seva empresa, Majorica, va ser tot un èxit i he de dir que la visita a la fàbrica de Manacor és ben interessant. 

Pocs saben que en aquesta fàbrica es va convocar la primera vaga femenina d'Espanya al 1902, encara que no van aconseguir que els pugessin una mica el sou, petit com era, de 50 cèntims.

Tot i que són una imitació, les falses perles són una bona i ecològica alternativa per a les dames que es deleixen pel clàssics collars de voltes  i que tant va promoure la Cocó Chanel. Les joies de perles que millor funcionen són les més simples: la pura seqüència de boletes iguals, sense afegitons ni canvis de color. Això ho sabien les reines quan s'havien de retratar, però ho deixarem per un altre moment: la veritat és que a la pintura, la perla ha donat molta llum als vestits i les zones fosques del rostre, a més de significats i atributs a les seves portadores.

Uns altres pescadors, els de l'exòtica òpera de Bizet, m'han servit per fer una tria de perles brillants com aquest magnífic i conegut dúo, “Au fond du Temple Saint” un romàntic cant a l'amistat. Gravació llegendària de Jussi Bjöling i Robert Merril del 1950:


A L'arriscada ària de Nadir,  Je crois entendre encore, un jove Kraus broda delicadament les frases amb uns ulls verds maragda, més bonics que les perles:


Per acabar, la perla peregrina, Maria Callas, cantant la cavatina com mai ningú ho ha fet,  Me voila seule dans la nuit:




domingo, 15 de abril de 2012

Trinconete y Montadillo


  • Trincar: Coger, agarrar, apretar, robar y beber.
  • Montar:  Ponerse encima de todos, cabalgar, conducir una moto, tenerse mucha importancia, fecundar a las hembras, en las cuentas, importar una cantidad total las partidas diversas unidas y juntas, dejar un arma dispuesta para disparar, instalar un negocio, colocar piedras preciosas en metal, recortar los planos de una película o de las escenas de un espectáculo, preparar unos sitios para vivir.
  • montar en cólera
  • montar numeritos
  • montárselo 
  • tanto monta, monta tanto...




sábado, 14 de abril de 2012

gatos de ópera (1)

Hoy se vuelve a representar El Gato Montés con música y libreto  del maestro valenciano Manuel Penella, en el teatro Calderón de Valladolid. La JONDE se encarga de acompañar a los cantantes de la ópera española más conocida y representada (que no zarzuela).
Penella era republicano y escribió una zarzuela que se llamaba Viva la República!  Murió en 1939 en la ciudad mexicana de Cuernavaca, adonde se había trasladado para dirigir la música de una película basada en su mejor ópera, Don Gil de Alcalá. Por lo visto el infarto fatal lo provocó la victoria de Franco y no poder regresar a casa.
Curiosamente, el único DVD del Gato Montés completo, con Plácido Domingo y Verónica Villaroel no se vende en España aunque se puede comprar on line o echar mano de toda la obra fragmentada en youtubes.
 Aquí el precioso dúo entre la gitana Soleá y el torero Rafael Ruiz, el macareno, con el más famoso de los pasodobles (hacia el minuto seis) y la pareja de lujo:




La Joven Orquesta de España colabora en esta producción del Teatro de la Zarzuela que ya se representó en Madrid los pasados meses de Febrero y Marzo. La obra vuelve a recoger los tópicos del españolismo: el torero, el bandolero, la gitana, el cura y el vino manzanilla pero la música de Penella, con tintes veristas y con la fuerza de una tragedia sentimental es mucho más que su pasodoble. Basta escuchar los fragmentos de esta producción, de bellísima música,

.



Os podréis imaginar que nuestro sabio amigo Fede Colbran me ha ayudado a elaborar el apunte y espero no haberlo hecho muy mal. Me he perdido este Gato tan saleroso que un chipirón está tocando con gran admiración por la música de Penella. Aunque no me pienso perder el otro Gato (con botas) de nuestro centenario Montsalvatge, en Mayo en el Liceu.
Gracias, querido Fede!
Y Viva la república!

viernes, 6 de abril de 2012

Música i cuina al palau



Cinquanta anys separen els dos artistes a qui s'han dedicat exposicions paral.leles al Palau Robert de Barcelona. A planta baixa ens trobem la del gran compositor Xavier Montsalvatge celebrant el seu centenari. Poc ressò per un músic tan extraordinari: apenes algun avís als telenotícies, un interessant documental que es va emetre molt tard a la nit al 33 (a sota el teniu sencer) el dia del seu aniversari i una sala petita amb tres àmbits amb el més essencial, oberta durant tres mesos.


Els plafons tenen uns gràfics molt entenedors que expliquen vida, obres i influències al costat de pintures com un bonic retrat del Mir i el bust de Manolo Hugué. Dos parets es folren amb galeries de fotos amb totes les amistats del món de la música, la dansa i els companys de la revista Destino. Es veu un home que va viure un moment molt feliç de la cultura a Catalunya compartint copes amb Villa-lobos, Josep Pla i tants d'altres. Una de les imatges més emotives és la de Montsalvatge agenollat davant de la casa de Ravel.
Podem gaudir d'entrevistes, audiovisuals i un racó d'audicions de les obres més valorades: les antillanes, les tres òperes, divertimentos, concerts i un preciós quadern de partitures on el músic passa a ploma una obra orquestral amb les notes rodones i pulides i els compassos rectificats amb retalls perfectament acabats i enganxats. Tot, un goig.

Pugem a la segona planta, tota ella abarca l'espectacular mostra dels 50 anys del Bulli. Aquí el departament de Cultura s'ha deixat una bona picotada pel català més internacional (i per contrast, m'ha semblat injust el tracte cap al nostre músic).


S'estarà un any al palau Robert abans de viatjar a Nova York i Londres i es divideix en molts àmbits. Els reconeixements són a l'aparador,  un mosaic de portades de diaris, llibres i revistes. A les sales, es monten amb molta cura textos, imatges i vídeos per donar a conèixer la història i el salt qualitatiu del restaurant. Després venen les reflexions de l'art de crear amb els cinc sentits amb un sisè que és al raonament on intervenen la memòria , l'humor i la ironia. 
M'ha interessat molt l'àmbit Bullivirus, el lloc on les disciplines com ara el disseny, l'arquitectura, la música o el grafisme contaminen la cuina.


El conjunt és un bon resum de la feina del Ferran Adrià que ha fet una autèntica revolució de la cultura culinària i que agradarà a petits i grans.
Ara que es dedicarà exclusivament a la seva fundació a crear i arriscar, és un moment idoni per fer l'homenatge amb el merescut títol d'avantguardista, tot i que l'experiència de emocionar-nos amb els seus plats només l'han gaudit uns pocs. Potser podrem fer un tast de les seves creacions a travès d'altres cuiners hereus.





ANNEXOS: us deixo els dos documentals de televisió de quasi una hora cadascú. El primer explica l'eclèctica i rica trajectòria de Montsalvatge i el segon, sobre l'última nit del Bulli i el seu valuós equip. Després, dos més sobre l'exposició del Palau Robert. Ara resta anar al cine i veure Cooking in progress que l'alemany G Wetzel va rodar durant un any.









Per reproduir correctament aquest contingut és necessari instal·lar el programari Adobe Flash Player. Si us plau, baixeu-vos l'última versió, només us requerirà uns instants.




 

miércoles, 4 de abril de 2012

Goya. Luces y sombras


Autorretrato 1795
Autorretrato 1815


Con estos autorretratos que abren y cierran la exposición de Goya, el  pintor muestra que sin ser precoz, aprende, evoluciona y revoluciona el mundo estético de principios del XIX.  En la pequeña muestra que tenemos en el Caixafòrum de Bcn hasta el día de San Juan, no tenemos las grandes obras de Goya, como ocurre en la sala vecina con Delacroix, pero sí una oportunidad de verlo otra vez de cerca y redescubrir que  se merece el título del primer moderno.


El pelele. 1792
El primer ámbito se dedica a los cartones de los tapices para la realeza de su primera época, con escenas costumbristas, alegres, coloristas que muestran los rostros característicos del pintor, tan redondos con ojos separados y avellanados, algunos brazos desproporcionados, más de una composición torpe (La cita) hecha con prisa ya que se trata de bocetos para los tejedores. Aún así, Goya se atreve a pintar con una nueva sensibilidad crítica: en El pelele, las majas se ríen del personaje afrancesado que representa al Borbón o en El albañil herido, un cartón más oscuro, como el dolor del pueblo.


Sentar la cabeza 1799

 La duquesa de Alba y la Beata1795

La mujer es la protagonista de la siguiente sala. El tratamiento de las retratadas por encargo nada tiene que ver con las de los grabados. La maja vestida, a pesar de su lozanía y las texturas de las gasas, es una imagen superficial, diría que incluso flota en vez de hundir su carne en las almohadas. Pero si se acerca uno a las prostitutas de los caprichos, las mujeres viven escenas sórdidas y lucen sus cuerpos en unos aguafuertes de composiciones y luces muy originales: Goya es un genio cuando fantasea en sus cuadernos de grabado.


La maja vestida 1802

Del espacio dedicado a los retratos, destacaría estas dos joyas. Carlos IV tiene un rostro dulcificado añadido a un volumen aumentado por el rojo y las texturas decorativas indefinidas. En cambio qué bello es el de su amigo Jovellanos: transmite inteligencia, melancolía, austeridad y las virtudes a través de la estatua de Minerva.

Carlos IV de rojo 1789
Jovellanos 1798











A continuación sigue una gran tira de enorme expresividad, introspección y crítica social: la de caprichos, sueños, caricaturas, brujas, y ejemplos de tauromaquia como esta modernísima composición, donde la silueta rotunda del toro vencedor contrasta con el caos que ha arrastrado y acumulado en la mitad derecha.


Desgracias de la plaza de Madrid y muerte del alcalde 1814

Me entusiasma este Goya trágico, lúcido y personal, no sólo por los temas que extrae de su fantasía, sino porque es mucho mejor dibujante y no digamos compositor.

No podemos dejar pasar esta exposición, hay que ir a las 10.00 en cuanto abren, llevar gafas de cerca y saborear las piezas. Y pensar que con la que está cayendo, me temo que ni la Caixa va a poder ofrecer muestras de mucho nivel. Si ésta es la que conmemora el décimo aniversario del Caixafòrum de Barcelona, que no consigue traer del Prado ni una de las pinturas negras, ni las históricas, ni los mejores retratos de Goya, ¿qué pasará con los recortes de la obra social ?



Con frecuencia se establecen paralelismos entre Goya y Beethoven, no sólo por la sordera, sino porque abrieron caminos a la pintura y la música. Así que vamos a disfrutar de los dos con este video que ya le envié a JL, hace unos días:






domingo, 1 de abril de 2012

obc + esmuc (2)















En un anterior apunt presentàvem el concert del dia 30 on l'OBC actuava al costat d'una colla d'estudiants de l'Esmuc, una experiència que ja es fa a altres països d'Europa, tal i com havia comprovat el director titular, en Pablo González treballant com a assistent de direcció a Londres. Ja anuncien que l'any proper repetiran, no només per l'enriquidor que ha estat per a tots, sinó també per l'èxit de la trobada i a més els podrem veure en un programa regular de l'OBC de cap de setmana (divendres, dissabte i diumenge i no una sola audició).

A la primera part s'interpretava la simfonia Praga de Mozart. El mestre González tenia al davant només els estudiants amb qui van aprofundir el llenguatge més madur i contrapuntístic de Mozart, cinc anys abans de la seva mort. El primer moviment semblava un pèl massa lent, els altres dos més dinàmics, i en conjunt, delicadament interpretat amb alguna entrada a destemps dels metalls.


Assajant Mozart a la sala d'oquestra de l'Esmuc

Després del descans venia la gran i emocionant simfonia de Xostakóvitx, la cinquena de les quinze del compositor rus, que li serví per ser lloat pel Stalin després del fracàs de l'òpera Lady Macbet encara que, amagada sota les notes, hi ha una protesta crítica contra el règim.
La nombrosa orquestra aparellava a cada atril, un professor amb un estudiant fins a sumar 140 músics, amb una gran secció de percussió i piano. Des dels temes tensos i lents del principi fins a la victoriosa fanfara final, González ha fet una proposta arriscada ja que ha deixat de la mà dels estudiants l'execució dels solos: molt encertats la clarinet, el fagot i l'oboè, però hagués estat bé que també els solistes titulars de l'OBC haguéssin intervingut, com ara el magnífic trompa que tenim a l'equip.

Assaig dia 29 professors OBC i estudiants ESMUC


programa del concert 30 març 2012 a l'Auditori:
1.ESMUC  Mozart Simfonia 38 en re major, KV 504, Praga 1786 (adagio-allegro, andante, presto)
2.OBC I ESMUC  Xostakóvitx  Simfonia 5 en re menor, 1937 (moderato, allegretto, largo i allegro ma non tropo)
3. programa en pdf
4. Notícia a TV3 al minut 50:56
5. Fotos del concert publicades al FB OBC:





EL PROGRAMA AL YOU TUBE AMB LES SIMFONIES SENCERES.