lunes, 30 de mayo de 2011

ram·2 Filamentos

En un segundo, mi encumbrado Jonas Kaufmann, se vino abajo. Había deseado con fervor verle cantar Siegmud cuando, en pleno Wintersturme, le cayó una viscosa baba desde el labio inferior hasta el más profundo abismo. Me acordé de un chico que malsufre mixofobia (miedo a lo gelatinoso). Esta manía suele ir acompañada de la vermifobia (gusanos), o sea, al asco profundo que producen seres que se contraen y dilatan, cual acordeones, para arrastrarse por el suelo. Seguro que por eso Dios, recién creados, vio su error y condenó a los seres rastreros.


Me acuerdo de un libro de ciencias naturales que mostraba en una ilustración cómo la tenia llegaba a invadir el intestino del escuálido hombrecito dibujado. Entre la fascinación y la repugnancia busqué más información en las enciclopedias de casa, que ofrecían artículos detallados sin imagen. Lombrices y gusanos varios pasaron por delante de mis narices con cierto desagrado aunque no tuve ningún inconveniente en tener cajas de zapatos con gusanos de seda, ponerme babosas en las manos y comerme unos magníficos caracoles de Can Pedro en Génova, Mallorca.

Ah! pero llegaron otros seres unidimensionales que empezaron a invadir nuestros hogares de forma inquietante. Además de enredarse por sistema, trepar por las aristas de la casa y contaminar los fluidos con sus campos magnéticos, los cables resultan muy atractivos para el polvo más pegajoso. En las revistas de decoración brillan por su ausencia y siempre aparecen las tomas de corriente lisas, limpias, esperando a sus machos enchufes.


Y que me decís del malvado tallarín que se resiste en el fondo de la olla a ser devorado y, peor aún, frotado?
Seguramente esta manía hacia los cordones viene de lejos,  y eso que mis patitas son bastante largas y mocosas.


Si tenéis alguna anécdota de tipo filamentoso, echadme un cable!


PS Para matar el gusano, no hace falta comerse unos donetes: mejor bailar la traca siguiente, acompañada del pelmazo del acordeón, ideal para bodas y otros festorros, donde los más atrevidos pierden la última brizna de vergüenza:

sábado, 21 de mayo de 2011

K-Freischütz

He asistido a dos representaciones (dias 15 y 20) con diferente reparto del Freischütz en el Liceu. Ataca la escena Konwitschny de nuevo, ingenioso a veces, ridículo otras.

El primer acto no tiene ningún interés. Ni hay un coro veradaderamente burlón, el fondo es muy pobre, el águila da mucha penita. Y ya no digamos cuando aparecen la chicas en el comedor con una mesa camilla, una tristes velas y un carillón. La cosa emperora con un telón de lucecitas y el hueco de la ventana de Agathe.

En cambio, las intervenciones del demonio Samiel me han parecido más afortunadas a excepción de sus aullidos en el coro de los cazadores.
Me gusta Samiel cuando aparece en impecable traje blanco escuchando los ruegos de Kaspar, o acompañando a Max desde un pozo con alitas de ángel y lamiendo el arma. Caras del mal, terroríficas, con el rostro y cuerpo de Brendemühl. Brillante el gesto final al arrancar el alma de Kaspar en un ligero pañuelo verde. El verde vital que aparece en el atuendo de la animosa Ännchen o en la primera escena acto 3 (video2) como opuesto al rojo demoníaco.

Me interesó sobretodo la escena surrealista del barranco del lobo. El bosque nocturno, símbolo del terror romántico, es sustituido por una pesadilla confusa y terrorífica a base de cuerpos celestes y criaturas espectrales. Las fuerzas del mal  se mueven con la música, la luna se apaga, el cielo cae mientras Kaspar funde las balas mágicas:

 


Michael Boder le saca el jugo a la orquesta y el coro en esta gran escena, que acaba con un Samiel con aspecto debilitado, en toalla y bombín y un reloj que marca la cuenta atrás. Las cantantes femeninas lucen más en el segundo reparto (Jensen y de la Merced), lo contrario que con los protagonistas masculinos. Ventris es mucho mejor Max que Ryan, y Dohmen superior al Kaspar de Woldt. Magnífica la viola solista que juguetea con las visiones y sueños de las damas y las flores de las coronas.




Las escenas finales no son muy visuales, sólo una deslumbrante palomita brilla en exceso y unas bellas coloridas damas alineadas en el suelo como cadáveres de catástrofe (presas de caza?) tienen su interés. El ascensor rojo es una buena idea de partida pero creo que no se potencia suficientemente y apenas se usa un par de veces. Hubiera estado bien tener el mejor combinado de cantantes, alguna sorpresa más rotunda en la escena y unos metales más afinados para redondear esta ópera que no conocía y que me ha encantado. La música tiene momentos brillantes, en particular los más sombríos, que es donde K se luce.


Buscando alternativas a los tenores que hemos escuchado en el Liceu, he hallado este tesorito de Max, y su aria de la escena cuarta, Nein, länger trag ich nicht die Qualen, tan bien acompañado por la Münchner Rundfunkorchester Dirigidos por Michael Güttler:


lunes, 16 de mayo de 2011

professor Llovet

No el coneixia fins que vaig llegir la magnífica traducció del llibre de Thomas Mann, Confessions de Fèlix Krull. L'he seguit una mica a el País i ara demanaré prestat a la Concep, el seu últim llibre: un cop de porta al pla Bologna per les Humanitats.



domingo, 15 de mayo de 2011

metawalküre (y 2)

Amb una llarga estona de retard, començava ahir el sublim primer acte de la Walküre del Met, que anunciava amb certa impaciència a una altra entrada. Per fi veuria el meu Siegmund platònic protagonitzat per Jonas Kaufmann. I, efectivament, ja tenim un Siegmund. I una wagneriana Sieglinde que cantava la magnífica Westbroek, qui ha anunciat una retirada temporal i no la podrem veure al Liceu. Els bessons han fet la feina amb passió al costat d'un claustrofòbic i profund Hunding ( HP König).


Anava amb la idea que veuria un Walküre del més enllà, ja que pensava que la gran màquina de l'escena donaria de sí i ens faria virgueries extraordinàries. Cert que la Walküre és molt difícil d'acompanyar, però el resultat d'aquesta gran inversió estructural és molt pobre. Al principi, el bosc de troncs lenyosos per on s'amaga Siegmund era molt convincent. En bellugar-se i convertirse en la coberta de la cabanya, la cosa s'espatlla. Al bell mig, l'arbre de cendra on és clavada Notung, serveix tristement de penjador de les pells de Hunding. Primer sacrilegi.


Segon sacrilegi: l'entrada de la primavera consisteix en un fons àcid il·luminat de verd fosforito de lo més "romàntic", en lloc d'haver aprofitat les bigues rotatòries. Tercer, l'espasa, tremolosa com un alfiler la treu el bessó sense cap esforç i l'extasi musical de la sobèrbia parella pateix gatillazo visual. Jo no entenc com Lepage pot maltractar-nos així. És clar que no imaginàvem què vindria al segon acte.

Amb l'espectacular entrada musical del 2n acte ens apareix un relliscant tronat tron de la més freaks de les Frickes que he vist a la vida. Cornada amb cornamenta i banyam de diferents espècies d'ungulats per si no et queda clar:


No he pogut aguantar la riotada i els veïns m'han mirat de reüll. Sort que el gran Wotan de Terfel era sòlid i la seva inflexible dona (Blythe) es fa odiar de manera convincent. Aviat vindria una Brunnhilde (Voight) més que correcta i bona actriu que escoltarà les batalletes del papa, mirant un estrany globus ocular, òcul del passat, fent de parpelles l'intradós de les plaques, ara vermelles de sang. A sobre de l'esfera es projecten amb molt poca fortuna ombres del passat poc clares si no et saps bé la història: Erda, gegants, nans,un fetus molt 2001 odisea de l'espai .


I ara tenim l'altra escena heroica de la batalla que torna a ser un altre galletada gràcies a uns moviments flonjos i amb la trencadissa d'una espassa com de porcellana. Pare i fill, amb tot, s'expressen molt millor i em fan quasi plorar.

Bé, vaig pensar, ara sí que es lluiran, que toca la cavalgada! Corrents cap a la sala, amb una bratwurst de pronòstic indigerible per l'esòfag i ens seiem per veure això! Pujades a sobre d'uns fal·lus bellugadissos amb les brides que tiren dels caps de les bigues, unes magnífiques valkíries seuen com nenes a una atracció de fireta i van descavalcant una a una amb greu risc de patir distensions en baixar pels tobogans. Després es posen a llençar al buit uns sacs d'ossos, dels herois del Valhalla??



La vista de Brunhilde amb Sieglinde a la falda, encara s'aguanta perquè sembla que vola amb unes ales fermes.


Quan acaba la meravella del diàleg pare-filla, la catxarrada es posa vertical i penja una bella dorment de cap avall, molt impactant i d'enorme força visual. Un bon punt final. Veus, Lepage, com hauries d'esforçar-te per explotar més La Màquina? Ho aprofitaràs pel Siegfried del curs vinent? Espero que si. Com espero que et busquis un nou dissenyador de vestuari i de l'atrezzo que feia molta pena i dels que no vull ni parlar. Ni parlo amb detall del gran resultat musical de la representació d'ahir, que per això està la crònica del Joaquim.



sábado, 14 de mayo de 2011

colors blaugrana

A veure si amb aquesta entrada tindré un munt de visites. Els amics ja saben que em fastigueja força la parafernàlia al voltant del fútbol i en particular, l'excessiu interès que mostren els mitjans: cada vegada més okupen els espais de ràdio, tele i diaris per dir estupideses del Barça. Quan més es parla més gent s'hi enganxa. Graelles televisives es belluguen per donar prioritat a les pilotes i el motor. Telenotícies que gasten 15 minuts en explicar què han dinat, si s'han fet pupa amb tots els detalls fisiològics i anatòmics, els herois jugadors. Conferències, rèpliques tan interessants dels místers. Fins i tot hem de suportar les cunyes de tvres de bebés i bestioles amb samarretes del Mésqueunclub.


 Joves i adolescents, després d'una victòria, vesteixen els colors de l'equip per anar a cole i omplen les converses amb més i més xuminades. Això sí, amb el Barça ja saben situar algunes ciutats al món i entenen què és una dieta equilibrada. Potser els profes d'art haurien d'ensenyar obres blaus i vermelles, per provocar un cert imprinting en la seva cultura visual.

Blau i vermell han estat una parella potent en la història del color. Contrasten prou i no competeixen per la lluminositat, ni vibren massa entre ells perquè no són complementaris. A part, hi tenim l'equilibri de la passió d'un amb la placidesa de l'altre.
A més de Mondrian, Rothko i Vasarely, dissenyadors gràfics i industrials han usat molt aquest dúo. Rietveld es va pensar molt on colocar-los en la seva cadira de fusta de la casa Schroeder. S'acostuma a donar més superfície al vermell per tal de compensar la pesantor del blau.


La samarreta de l'equip va canviant les mides de les franges verticals en diferents dissenys i així se sap qui és més cool i porta la més nova edició. Gran negoci! Bona tria, sempre blaugranes.

On hem vist més aparellats els dos colors primaris?
  1. a l'estoig sempre portàvem el boli blau i el boli vermell
  2. als mapes postelectorals amb les províncies acolorides pp-psoe o dels EEUU republicans-demòcrates
  3. als intensos debats morals entre el dimoni colorat i l'àngel del cel blau.
  4. a les aixetes de doble clau, bimandos calor i fred
  5. En los bandos de la guerra civil española, los rojos y los de la división azul. (de JL)
  6. En el color de la sangre arterial y venosa (la de los dibujos) (deJL)
  7. la plebe la sang, la tenim vermella i l'aristocràcia blava  (de Josep)




    i aquí quan lady Gaga es deia miss Stefani Germanotta, i cantava una cançó bastant més passable que les d'ara.





domingo, 8 de mayo de 2011

mi otro Kaufmann


La primera vez que oí hablar de este apellido, tan común en Alemania y que significa comerciante, estudiábamos la casa más famosa y original de América. Edgar Kaufmann (1ªfoto), propietario de grandes almacenes en Pittsburgh, encargó a Frank Lloyd Wright (2ªf) una vivienda para disfrutar de las vistas de una cascada. Wright le propuso ubicarse encima de ella y construir un edificio descompuesto por enormes plataformas en voladizo para jugar con los saltos de agua. A Mr Kaufmann le encantó la idea y seguramente pasará por ser uno de los más arriesgados y valientes clientes, porque no se imaginaba lo que le esperaba..



Esta obra maestra sufrió desde el principio muchos problemas estructurales, porque las terrazas flechaban mucho. Este año se celebra el 75 aniversario de la Casa de la Cascada; se ha restaurado gracias a la fundación de Fallingwater, que se financia en parte por las visitas y cuya presidenta nos explica un poco su historia:



También será cliente del gran Richard Neutra, once años más tarde, quien le proyecta una moderna y transparente villa en un paisaje totalmente opuesto, el del desierto de Palm Springs, California. Ejemplo del Estilo Internacional, la casa de Neutra todavía es hoy muy copiada por nuestros lares.



Pocos magnates han tenido el buen gusto de Kaufmann. Se puede pensar que la historia de la arquitectura es en realidad la historia de las preferencias de los mecenas y, hoy en día, de los tribunales de los concursos de arquitectura.
No nos movemos de los EEUU, porque Simon y Garfunkel nos cantan una dulzona So Long, F Ll Wright.

viernes, 6 de mayo de 2011

money money

Tots coneixem la importància del disseny gràfic a Suïssa i les seves relevants aportacions a la tipografia. I també que en saben molt de diners. Per això, i suposo per seguretat, van renovant la imatge dels seus bitllets en poc temps. L'equip Zintzmeyer va guanyar el concurs pels nous papers que es van posar en circulació des del 95, amb una nova imatge moderna i acolorida, mentre el Banc Central Europeu es posa amb els nous bitllets d'euros amb les tradicionals arquitectures i harmonies monocromes. Vam perdre una oportunitat de tenir a les mans uns croms amb més valors visuals.

Els francs suïssos aposten pels seus grans artistes del s XX, retratats en vertical i barrejats amb complicades trames i textures, fotografies superposades, hologrames i marques d'aigua que dificulten les falsificacions. Com en aquest bitllet de 20 F on Arthur Honegger es veu en primer pla o treballant al seu piano, i en el revès, pistons de trompeta juguen amb la roda de la locomotora de les seves composicions amb pentagrames. Tot això gravat en diferents tintes de color que encareixen el disseny. Trobo que si ens hem de creure el valor del trosset de paper, ja està bé que es vegin aquests valors afegits, no?



No podia faltar el geni de l'arquitectura, Le Corbusier, en el bitllet de més ús. Amb les seves característiques ulleres de pasta, rodones, que tants altres arquitectes han copiat, el Modulor i la façana de la mítica Chandighar. Un groc ou dominant i molts altres colors brillants que no desequilibren el conjunt. Afegim les tipografies de pal en diferents tintes segons la llengua i queda una visió recarregada però ben bonica.
Als altres bitllets surten la pintora S Taeuber-Arp, l'escultor Giacometti i l'escriptor CF Ramuz.



Ara tornen a canviar-los. L'equip guanyador de l'estudi Norm, aconsegueix una imatge molt més forta i expressiva amb temes universals com la ciència mèdica, el planeta, l'astronomia (2ª filera). La harmonia de color i la tipografia arrodonida de M Pfunder no han convençut prou i s'ha quedat al segon lloc (1ª filera). Però en tots dos casos la verticalitat torna.


Ara que ens donaran la tabarra amb l'estadi de Wembley, acompanyarà l'entrada un parell de versions del Money for Nothing dels Straits i els ídols juvenils dels 80 al mític recinte, relacionat sempre per mi amb els macroconcerts d'ajuda al 3r món.






 I un afegitó per recordar al Honegger fent virgueries amb el Pacific 231, amb una arrancada de contrabaixos.

domingo, 1 de mayo de 2011

RAM

Estoy leyendo las memorias de Sting. Se puso a escribirlas cuando cumplió los 50 y después de una experiencia con la ayahuasca en Brasil. Lo hace de una manera ordenada, detallada, sin juicios. Con la misma gracia que cuando pone la letra a sus canciones. Va construyendo un mueble sólido con compartimentos llenos de objetos de todo tipo, delicadamente colocados.

Mi memoria, en cambio, es amorfa e inestable. Los recuerdos aparecen por extrañas conexiones y muchas veces aleatoriamente. Me parece un trabajo de titanes componer unas memorias, así que por aquí iré echando algún paquetito del desván oscuro. Como tenemos tendencia a citar los recuerdos en los blogs, os animo a hacer asociaciones y a reirnos de aquello que dimos tanta importancia. Como hace Allau en sus me'n recordo. Puede que se me cuele un sueño del Rem en vez de un fragmento de la Ram, a veces los confundo.

A raiz de la divertida ópera de Rossini, Le conde Ory, que vimos el pasado 9 de abril desde el Met, me acordé de la monja con cofia muy volada que me traía un estofado marrón oscuro a mi cama de hospital mientras yo llevaba clavados en la cabeza unos cables de colorines que no me dejaban moverme mucho. Me curaban una meningitis. En casa dicen que no me puedo acordar, que sólo tenía 2 añitos. Pero esa cofia y esos colores no se olvidan! Creo empezaba a labrar mi plástica.


Llega la primera asociación gracias a Allau y al descerebrado Makoki con su casquete de cables.
La, de la mano de JL, con la imagen de la Naranja Mecánica de cómo he ver el fútbol artístico del Barça.


 PS Quiero leer las memorias de Semprún y Alberti. Puede que sea la edad, pero este género me atrae ahora por primera vez. Miento, yo también leí las de Zweig hace dos veranos, como JL. Me gustaron por su escritura y su estrecha relación con la Historia y la Viena de principio de siglo.