lunes, 31 de enero de 2011

Bolena, un bolo...

Una magnífica professional com l'Edita Gruberova ha de comprendre que actuar al Liceu, malgrat els seus fanàtics incondicionals, no és fer una simple actuació, sino que requereix ser una soprano en les millors condicions. Vaig trobar la funció d'Anna Bolena d'ahir, poc seriosa en molts aspectes:
Musicalment, una Bolena vocalment deficient (amb uns pianísimos molt fins,sí ), un Enrico poc imponent, una freda Seymour (que cantà amb brillantor) i l'orquestra que anava de corcoll quan els cantants s'acceleraven.
La dramatúrgia molt fluixa, tot és fred malgrat les situacions extremes d'algunes escenes. En Bros semblava un Percy una mica apassionat, però la resta, com el gel.




Arquitectura molt elemental i simètricament avorrida, amb les manides escales frontals, encara que els materials, com l'acabat de fusta d'arrel era bonic, les gelosies planes del bosc i les pantalles de vigilància amb les fotos dels reos tenien un cert interès. No s'entenen els peixos escombraries de la projecció de video del duo dels amants, les banderoles escocesses i sobren, de totes totes, les mínimes coreografies de ballarins i corbs (Max Ernst?) ridículs.




Del vestuari, sí que em vaig emportar una bona impressió, per saber transmetre amb senzillesa un cert historicisme i la jerarquia dels personatges, encara que no calia repetir les famoses jaquetes hipervoluminoses d'Enric VIII. Els teixits i els materials eren bonics visualment, en especial les peces de pell de la cacera.

En general vaig sortir defraudada i espero que el 5 de març, el Liceu m'ofereixi un bon grup de cantants pel segon repartiment. La música de Donizetti en aquesta obra m'agrada força i crec que en puc gaudir molt més la propera.

martes, 25 de enero de 2011

bambino caro







Sempre m'ha semblat horrorós els nens amb rols d'adults, i encara pitjor, que els pares se n'aprofitessin o pengessin a la xarxa les moneries dels petits.
Encara així, aquest nen té moments absolutament sorprenents:
o sap imitar molt bé,
o porta la música ben endins,
o totes dues coses.
Mireu les mans, moviments del cap, el cos, les carones...què penseu?
Que passarà amb el nen quan creixi si ja és famós?
.....

De seguida m'enrecordat de unes fotos del País Semanal  (article ) dedicades als dormitoris de nens de tot el món, algunes absolutament esfereïdores, com aquest, ple de trofeus de "bellesa" d'una petita vestida i maquillada per l'ocasió.

Jazzmine, reina de belleza y su cuarto
foto de James Mollison
Recent també és la polèmica per les fotos de nenes-model del Vogue París del passat Desembre. Inmoral la revista per publicar-les i fer-se autonotícia, però i els pares, no tenen una mica de sensibilitat per la seva canalla? Cert que els nens juguen a ser grans, i agafen les sabates de la mamà i es pinten. Aquest reportatge aprofita els protagonistes del Nadal per mostrar uns possibles "regals" per la mare. Us la ensenyo encara que em fa molta ràbia publicar-la.

lunes, 24 de enero de 2011

Art & co.


Deixo la ficció uns dies per llegir un petit treball de recerca sociològic de Sarah Thornton sobre el mercat de l'art d'aquests darrers anys. L'autora parla de 6 personatges diferenciats que es mouen als 7 capítols del llibre: l'artista, el marxant, "curador", crític, col·leccionista i subhastador.

Blooming Janus de L Bourgeois

El que més m'interessa és saber quins artistes destaquen en el món de l'art i perquè. Impossible saber per què amb aquest llibre. Alguns poden semblar que cauen en gràcia en quant unes determinades galeries de NY, Londres i Los Angeles aposten per ells, si la críptica revista americana Artforum els dedica una ressenya o si guanyen el prestigiós premi Turner de la Tate. 


the teacher de M Dumas
Ens expliquen que a les subhastes, cada cop més, es pugen per obres d'autors vius per falta de material clàssic i unes quantes dones, com M Dumas, L Bourgeois i A Martin ja vénen per més d'un milió de dòl·lars. Que molts compradors segueixen preferint pintura, millor de gran format i colors càlids. Que Takashi Murakami és el artista de moda perquè ha fet Pop Art amb el Manga amb una empresa de rigurós treball de peces per un mercat àvid de noves imatges:


MURAKAMI - VERSAILLES from Bunka Paris on Vimeo.


Un llibre recomanable però que peca de certa superficialitat. L'autora, a cada trobada ens explica com va vestit l'entrevistat, detalls del luxe al voltant de galeries i fires, ximpleries sobre els milionaris que compren d'amagat abans d'obrir una expo. A sobre, la traducció és fluixeta, apareixen expressions del pal para nada!, o modernisme en lloc de modern, i no queda clar quan parla de curadors si es refereix a conservadors o comisaris d'exposicions.


Tracey Emin: Sex, Success and Celebrity (3 minute taster) from Anne-Claire Pilley on Vimeo.

Llegit en pocs dies i trec unes conclusions:
  1. L'art és una idea i un projecte que pot, o no, funcionar en un món difús i eclèctic.
  2. Artistes que mostren els seus secrets, també triomfen (Tracey Emin p.ex. amb el seu llit després del sexe), fa gràcia això d'esbombar la privacitat.
  3. El mercat artístic és molt reduït i els païssos que manen són els USA, Alemania i UK
  4. Sort dels museus que ens apropen l'art d'avantguarda, amb comptagotes
  5. L'ensenyament artístic als crits del CalArts (EEUU) és caríssim però ajuda a donar ressò al jove artista. Al video final s'ens explica la història de l'escola californiana fundada per Walt Disney.
  6. Els espanyols i catalans no estan gens de moda, o no saben projectar-se a l'exterior.
  7. Ni una paraula de l'art xinès emergent en tot el llibre, tot i que la Tate Modern ha dedicat un espai espectacular a WeiWei i les seves pipes de girasol fetes amb ceràmica i pintadetes a mà:



The CalArts Story from CalArts on Vimeo.

viernes, 21 de enero de 2011

22 23 27



Me he encontrado con mis amigas las sirenas del Rhin, y me han recordado que empieza hoy el signo de nuestro medio, Acuario. Parece ser que José Luís mañana cumplirá un añito más y lo mismo nuestro querido Colbran, el domingo. Quería dejarles sendos regalitos, pero mejor que escojan ellos.
Empiezo, como buena wagneriana, ofreciendo esta obertura del Rheingold, con Baremboim en Bayreuth. No se ve bien la imagen pero así hacemos un ejercicio de memoria visual de la escena parecida a la que nos brindó Kupfer hace unos años.





Para mis acuarios amigos, esta pieza del gran Ravel, los juegos de agua, tan descriptiva y alegre, para que tengáis un feliz acuático mes.




No os imagino muy supersticiosos, pero por si acaso, preparaos porque se acerca la 8ª era de acuario, en el 2012:
"...se cree que la Era de Acuario traerá consigo una edad de hermanamiento universal arraigada en la razón, donde será posible solucionar los problemas sociales de una forma justa y equitativa, y con mayores oportunidades para la mejora intelectual y espiritual, ya que Acuario es un signo científico e intelectual y el planeta que lo rige, Urano, está asociado con la intuición (el sentimiento de lo irracional por encima de la razón) y las percepciones directas del corazón; y a un nivel más básico, gobierna la electricidad y la tecnología"

Aprovecho para comunicar a todos los visitantes que el próximo jueves 27, en el Auditori de Bcn, toca la magnífica orquesta de jóvenes estudiantes de l'ESMUC (escuela que también celebra su cumple, 10 años), entre ellos un chipirón contrabajo. La entrada es gratuita y el concierto empieza a las 19.00h. Tocarán la Primera de Mahler y la inacabada de Schubert, dirigidos por Lutz Koehler.


IMG_7063_resize

sábado, 15 de enero de 2011

espejito espejito

Y volvemos con los reflejos, esta vez con la arquitectura de Mies van der Rohe, no porque sus edificios sean simétricos, que no lo son, sino por la búsqueda de la simetria en el detalle constructivo de los mármoles o en el reflejo de los muros en los estanques de su maravilloso pabellón de Barcelona.

El pabellón que representaba a la Alemania moderna de 1929 no necesitaba mostrar más que la nueva arquitectura de planta libre, bien construida con la propia belleza de los materiales y el nuevo lenguaje del diseño industrial de la Bauhaus. Muchos barceloneses no conocen el gran hito de la arquitectura moderna, el edificio más visitado por arquitectos de todo el mundo, que tenemos delante del Caixafòrum. No es el pabellón original pero la reconstrucción de 1986 es fiel a los planos y tiene mejores acabados. (arqtos. F Ramos y I. de Solà-Morales, autor de la rec. del Liceu)



En el arte contemporáneo dificilmente se trabaja la simetría. Rothko, en su última etapa se convierte en un pintor de nubes rectangulares de contornos difusos por difíciles veladuras de color, creando sus famosos cuadros simétricos y brillantes. Con un horizonte central que separa los campos de color para una visión similar a la del que medita, pero que no relaja por la violencia del color.




No obstante es muy habitual recurrir al efecto espejo en el diseño de logos. Se consigue así una imagen sencilla, ordenada, de muy fácil recuerdo. Como éstos de creación reciente, tan directos y frontales.


Tan frontal como esta bota de la fotografia publicitaria, que casi nos da una patada en la cara, con los cordones que trazan la marca, en una imagen global de serenidad azul, limpia y clara.

Seguimos con ejercicios gráficos de la mano de Titus, quien me recomendó que mirara unos ambigramas, palabras con tipografias con arabescos y gracias, para jugar al espejo invertido. Buscando por la red me he encontrado muchos ambigramas para tatuar: suelen muy recargados, con un exceso de gracias góticas. Éstos me gustan bastante por su sencillez.



Y volviendo al espejito de la malvada reina y Blancanieves, me he tomado la libertad de insertar la canción más cachonda de la primera película larga de Disney que tiene una contradicción: por un lado, los enanitos son ilustrados con un criterio caricaturesco y elástico y en cambio, Blancanieves es tan humana que parece calcada de una larga serie de fotografías. Les dejamos cantar y bailar su alegre canción tirolesa:

Ah, me dejaba los palíndromos plásticos recién sacados del horno, algunos bastante chamuscados, pero es que tenía que hacer por lo menos 4 más para rivalizar con el muy rentable ranking de JL.

A, lo mirall a la llar, mola!
Ana, pop-art trapo pana
de arte rojo, ojo retraed
no entra luz azul, arte neón.
Fin, snif!

martes, 11 de enero de 2011

Sé verla al revés



Després d'adjudicar-me a Jano com el Déu dels meus precs i oracions, vull fer-li un homenatge a ell i la seva simetria, amb una segona entrada sobre palíndroms i familiars, avui dia 11.1.11.

Començarem amb el mestre pintor de Nuremberg. Durer va ser el primer artista obsessionat amb la seva imatge. Amb orgull, es retrata per deixar una prova de la seva existència, mirant-se a un mirall, en un acte de misteriosa simetria.

autoretrat Durero, 1500. Oli sobre fusta. Alte Pinakothek, Munich
 L'artista es mostra en una posició frontal, amb un eix vertical de simetria que acaba amb la seva mà. Els cabells, el posat, la foscor, l'expressió suggereixen de seguida el cap de Crist. Una imatge que recorda una icona religiosa oriental. John Berger diu que aquesta pintura no diu "em veig com Crist" sinó "pel patiment que conec, aspiro a imitar Crist". Som a l'any 1500, una època de viatges per fugir de la pesta, un dels signes de l'apocalipsi final en que creia la gent al sud d'Alemania.
Un retrat religiós però executat per un artista modern, amb el procés de konterfei, la reproducció d'alguna cosa exactament igual. Una obra d'un home de cabells rinxolats i barba, amb una bellesa fascinant, que de jove em va atrapar, pensant que era un Jesús ressuscitat, que havia passat pel sofriment.

.....

Com que no havíem parlat de cinema i els plans simètrics, què millor que mirar la terrorífica The Shining de Kubrick, on en Danny pedaleja als passadissos per un eix quasi perfecte, sobre la moqueta de les fletxes i es para davant les bessones, ben centrades amb vestits d'innocent blau cel. Recordem que ell dirà el palíndrom redrum amb el ditet..i de fons la fantàstica música de Penderecki.







Para suavitzar-nos una mica posem el palindròssic grup ABBA, que de tant sentir-lo ja l'avorreixo, i que a més té una cançó dita SOS, i per acabar-ho d'adobar els vestits tenen impreses unes cues simètriques d'un gat i un ratolí de lluentons!






Quaerendo invenietis (buscant, trobareu) és un canon mirall de JS Bach, del grup de cànons i fugues de l'Ofrena Musical (1747). És presentat per una curta línia monòdica amb l'enigma en llatí. La partitura té una clau de fa a l'inrevés de manera que el cello l'ha de llegir en la posició oposada al violí.









 Y ahora unos cuantos palíndromos más, en castellano, de lo más ingeniosos,

ateo por Arabia iba raro poeta
Adán no cede con Eva, y Yavé no cede con nada
La moral, claro, mal
átale, demoníaco caín, o me delata (Cortázar)
Anita la gorda lagarta traga la droga latina (José Antonio Millán)

i ara en català:

Elba ni fa la nota tonal afinable.
L'Ani, gramàtica catalana banal, ataca cita marginal.

L'art sec, naïf i ancestral.
La cistella porta-la, i a la tropa llet, si cal.
Un avi lladre pispa naps i perd all; i va nu!

 
i en anglès, gentilesa de Titus, musicats per Bob Dylan amb una versió de"Weird Al" Yankovic  :

 

I per acabar, uns palíndroms dels amics, molt destacables! i un de meu improvisat,

Así vas a Cala Mar: Ramal a casa (Visa) - de JL
Aso calamares, será mala cosa- de JL (i babelia)
Otra! Plaf! Al parto!- de JL
A poco agil, liga o copa- de JL 
Nada o toma la moto, Adan- de JL
¿Será Maazel Bono, o nobleza a mares?- también de JL
O sol enano, cae Babel, le babea Conan el Oso.

 
I si a algú se li acuden més idees sobre la simetria visual, musical, lingüística.. seran molt benvingudes.

martes, 4 de enero de 2011

galetes, legos i píxels

Christoph Niemann és un gran il·lustrador que treballa pel NYTimes i que amb qualsevol cosa monta històries gràfiques ben ocurrents i divertides. És un gran manipulador de la imatge i al mateix temps sempre ho fa amb el mínim necessari. Nova York és el seu paisatge habitual, i jo que encara no hi estat*, me l'ha fet molt propera.
He fet una selecció un pèl arbitrària perquè amb ell és difícil decidir què escollir.
 Per aquestes vacances ha fet una sèrie de galetes nadalenques i "creatives" amb la massa encara per fornejar.



Aquest cartell de l'era Bush il·lustra de manera inequívoca com Niemann veu el veritable eix del mal: amb banderes de colors plans i jugant amb els noms reinventa uns signes tan originals com els de BurguerKingdom, Lobynon o Cocacolumbia.





La vida quotidiana surt a moltes columnes seves del diari novaiorquès, com la que va dedicar als google maps (truita-nus viari) o al son, com aquesta entranyable tira amb la que em vaig sentir tan identificada: no hi ha res millor que la generositat del meu home quan em deixa escalfadeta la meva zona...

 A I lego NY, dóna moltes idees de com aprofitar les peces per fer esculturetes tan suggerents i minimistes de com és, per exemple, la ciutat on vivim. Feu la prova amb els nens per a que reprodueixin imatges del seu entorn i veureu quines sorpreses.



Per últim, uns homenatges als naturistes i la generació Star Wars amb aquestes fulles de la tardor i a MC Escher amb el cartell del mes de la música de NY.


*menteixo: vaig passar un matí fent escala. I crec que he de tornar abans de que es torni en una ciutat com aquesta. Mireu aquest video en pantalla gran, és fabulós!



PIXELS by PATRICK JEAN.
Cargado por onemoreprod. - Descubre más videos creativos.