viernes, 31 de diciembre de 2010

Any nou, vida nova.

Comença a donar una altra volta la nostra petita Terra des del punt més llunyà del Sol. Passarem encara uns mesos de fred i foscor i poc a poc, els dies s'allarguen i comencem festes de Carnaval i la quaresma. La primavera esclata i ho celebrem amb les roses. Tornem al medi marí a l'estiu i gaudim més de la nit i la lluna. La tardor s'acomiada de la llum amb unes fulles ben grogues i tornarem a tancar-nos tots a la llar per celebrar el Nadal familiar. Un cicle complet que cada vegada sembla que és més veloç, la roda que gira i gira fins que ens precipitem qui sap a on.

Demà 1.1.11 obrirem els calendaris, escoltarem polkas i de reüll buscarem què hi ha de possitiu a les absurdes prediccions astrològiques. Jo també vull fer de bruixa bona i us asseguro que aquest 2011 té molt bon aroma. Així que espero que tots aprofitareu aquest magnífic any i que el gaudireu al màxim amb bona música, molt art, saborosa cuina i amor!

El Gener, mes que inaugurem, té fama de calmat, fred i lluminós. El mes que els romans dedicaven a Jano, un misteriós déu de dues cares, déu dels començaments, de l'agricultura, les lleis i les monedes. Guardava la porta i protegia la llar. Un déu de lo més terrenal. Crec que li faré unes quantes peticions de caràcter pràctic a veure si em fa cas:


  1. un repartiment de beneficis (i no retallades) pels treballadors quan la cosa millori.
  2. un calendari i un horari laboral equilibrats i que s'ajustin als cicles naturals.
  3. una millora del nostre ensenyament i la cultura.
  4. que la gent sigui molt més educada.
  5. que la crisi sigui de veritat l'oportunitat per canviar moltes coses.
  6. que els conreus ens donin fruits de qualitat.
  7. unes lleis justes més estructurals i menys variables.
  8. una bona entesa entre polítics.
  9. els corruptes engarjolats.
  10. una Mediterrània ben neta i plena d'animalons.
  11. que els 365 dies siguin alegres i bons per tots els amics!
  12. i que els agradi aquesta peça tan hivernal del racó dels nens de Debussy, que es diu The snow is dancing interpretat pel gran Cortot al 1928:


Post nº 100, dedicat als amics i als de Mallorca, l'illa que al gener es torna tan presumida en brotar els seus ametllers i oliveres, amb sa serra de Tramuntana més punxeguda i la mar en calma.

martes, 28 de diciembre de 2010

Tarta real


Jorge VI, Bertie para los íntimos, es tartaja. Para ser miembro de la realeza británica y declarar la guerra a Alemania necesita con urgencia la ayuda de un logopeda. Ésta es toda la historia. La terapia implica afrontar una relación de igualdad entre Logue, un "fogoso" terapeuta freudiano interpretado por G Rush, y el futuro rey Albert Frederick Arthur George -brillante C Firth-, que no puede ni decir sus 4 nombres con seguridad. La película enfoca este duelo de personajes opuestos con elegancia y toques de humor. A su alrededor la cosa se complica: su padre, su hermano, los nazis aceleran los acontecimientos y George tiene que hablar en público.


Resulta difícil llevar a la vez una trama de ritmo rápido con unas sesiones para tartamudos que requieren su tiempo. Un guión que lo consigue gracias también a una magnífica ambientación. El buen trabajo interpretativo no sólo es de la pareja principal, sino que se nutre de espléndidos M Gambon como rey padre, Guy Pierce como el popular hermano, enamorado de Wallis Simpson, D Jacoby de implacable arzobispo. Falla un poco la BonhamCarter y un mucho T Spall, con su Churchill de caricatura.
También podríamos hablar del discutible final, pero para no dar pistas, lo dejamos para los comentarios posteriores. Como dice Allau, es una buena película, pero quizá nos olvidemos de ella pronto. Ideal para estas Navidades.

Obligatorio verla en inglés. No se pueden doblar los problemas de dicción del rey, ni el inglés de la upperclass, ni la solemnidad de los discursos.



PS una chipironada: Fan como soy de los libros y films de Harry Potter, no he podido evitar ver los personajes de Bellatrix y Colagusano en esta película. Dumbledore queda bien escondido, pero los anteriores...

sábado, 25 de diciembre de 2010

Presents a la llar de foc



Per la colla que visita aquest mar tan negre
D'unes terres llunyanes i fredes
han arribat uns e-regalets pels infants,
els més musicals i artístics que conec
(la idea és també d'una terra llunyana, amb el teu permís, Joaquim)


Pel Joaquim i el Tit: Una gàbia nibelunga i la  postal
Per Resonic: Un pichie de compañía y la  tarjeta
Pel Ricard: Plastilina de colors pels nens amb una nota
Pel José Luís: entrada a una exposición **y una misiva
per na Mies: una novel·la de Goethe i una felicitació
Pel Titus: una entrada de cinema amb una carta
Per l'Atticus: un conte de les 1001 nits i una tarja
Per la Glòria i el Josep: un llibre de cuina sueca amb un missatge
Per la Dolors: una de Peplums i un papir
Pel Miquel E: la biografía de N  con epístola
Pel Miquel i l'Imma: una mica de Shakespeare amb un sobre
Pels Contrabaixos: el d'Elvis i Paul i unes notes
Per l'Assur: Una d'aventures al mar amb una imatge
Pel Maac: uns soldadets de plom i un record
Pel Colbran: un musical para acuarios y un tarjetón
Per l'apuntador: Una banda sonora i una partitura

**Cambio de última hora para JL :  documental1 y documental2 en vez de la entrada a la expo. Espero que te gusten!


S'ha de dir que aquests regals els he triat per presentiments i perquè a mi m'agraden molt. I si no l'encerto, millor, així riurem més.

Per tota la canalla deixo la millor cançó dels policies, interpretat per un viu pianista, un contrabaixista puçós i uns quants cacauets:



PS. A la 1ª imatge no poso a Santa Claus perquè sempre m'ha fet por i assassina Lulús. L'únic que m'agrada d'ell és que porta els regals al començament de les vacances. BON NADAL I MILLOR 2011!

jueves, 23 de diciembre de 2010

el TNC fa el seu Agost

Cap decepció. Havia anat amb les sospites de trobar-me una obra més i em trobo amb un producte ben empaquetat de poc valor. Confirmo que la propera faré cas de la meva intuició i no de l'opinió dels altres.

Dels 28 € (perquè era dia de l'espectador) considero ben gastats un terç, gràcies a la bona feina interpretativa, que tampoc extraordinària. Per dir les repeticions, obvietats i ximpleries dels diàlegs, té mèrit que el cast els faci convincents. Cap de les tres germanes m'emocionen, només aplaudiria als actors més grans, per aquest ordre: Banacolocha, Lizarán, Velat i Gil.



Em sobta molt que un Segi Belbel qualifiqui Agost d'obra immensa i lúcida. L'obra té un text pobre, avorrit i estones estúpid. No trobo enlloc una veritable situació angoixant afegida a la calor xafogosa de l'Agost, que només s'insinúa amb les llums. Històries individuals explicades amb vulgaritat, el quotidià de la forma més planera i facilona. I el pitjor, ni girs ni cops ni sorpreses, tot previsible i a la recerca de la riota fàcil. Al segon acte, que es salva pel sopar, la situació vodevilesca que està ben amanida pels protagonistes.



L'escenografia més vista que el tebeo. I no perquè pot recordar com diu el Belbel al 13 rua del Percebe (no té res a veure, ja que és un bloc de pisos amb situacions molt més punyents) si no perquè una casa seccionada superrecarregada, no té res d'original i a sobre la fan mòbil (quina morterada haurà costat!) només per entar i sortir de la història.

La veritat és que trobo preocupant que els escriptors de la meva generació, com el sr Letts, tan premiat, no ens expliquin històries sobre la família contemporània amb una certa qualitat literària i tenint en compte que els temps han canviat. Amb raó diuen que els bons als EEUU es dediquen a fer bones sèries de tv, i perquè no dir-ho, Letts no és pas millor que els guionistes de tv-res.
El TNC ha aprofitat el tirón d'Agost a fora per fer un producte pop que agradi a tothom i que ajudi a millorar els comptes dels nostres equipaments culturals. Me n'alegro que ho estiguin aconseguint.

domingo, 19 de diciembre de 2010

tires i tires

Sempre m'ha semblat una feina difícilíssima crear una tira còmica. Poques vinyetes, el traços imprescindibles i una historieta amb començament, nus i final. Cal ser un artista complet, com demostren Schulz, Quino, Romeu, Watterson i tants altres. I ja no diguem quan l'humor gràfic s'ha de sintetitzar en un sol quadre. El País, el diari amb el que he crescut, ha fitxat dels millors: l'incansable Forges, el sutil Peridis i el pessimista El Roto.
Començo pels meus històrics predilectes. A l'imaginat comptat d'Arizona, dit Coconino, neixen a principi del XX, un gat@, en Krazy Kat i el ratolí Ignatz de la mà creativa i surrealista de G Herrimann. Crec que personatges posteriors com el Mickey de Disney s'inspiren en ell. Per més clàssics, mirar la web de Coconino World.


També als EEUU apareix la tira dels Peanuts, que des dels 50 Schulz dibuixa fins que va morir al 2000. Els nens són antiherois i en canvi el gos Snoopy i l'ocellet Woodstock tenen imaginació, escriuen i actúen i el millor, passen bastant dels insuportables humans. Van tenir tant d'èxit, que es va explotar un impressionant merchandising cap als 70, i que va desvirtuar bastant el missatge inicial del dibuix per convertir-se en una imatge de milers de productes de nenes "pijes". Atenció a la lletra manuscrita de Schulz, dins les bafarades: oi que la Comic Sans (la font de MS més detestable i més usada) se li sembla?


Els dibuixants de casa també fan tires sensacionals i no tenen ressò a fora. Aquests anys Forges ha parlat de tot però ha incorporat color i degradats, signes que no aporten res a la vinyeta. També ho ha fet Peridis, magnífic en crear perfils dels nostres polítics amb una mínima línia i afegint alguns atributs que remarquen al personatge. El Roto ens coloreja el quadre poques vegades. Fan com sóc de l'amor vacui, em quedo amb el seus blancs i negres:






video de comemedia

martes, 14 de diciembre de 2010

troballa nadalenca

Com estan els temps! Encara que pot semblar una mica esquizofrènica, aquesta troballa m'ha semblat molt divertida i fins i tot instructiva.



Agraeixo a la Dolors que me la deixi compartir.També hi ha la versió en portuguès.
Video firmat per ExcentricPT.

viernes, 10 de diciembre de 2010

horror vacui


Cuando los niños son pequeños, dibujan con pocas líneas cualquier cosa. Después sus dibujos se atrofian y se rellenan con color y detalles. En la adolescencia, con razón la peor época de la vida, se obstinan en no dejar ningún hueco, les fascinan las archirecargadas letras de los graffiti, disfrutan de los cómics realistas. Suerte que con la edad algunos vuelven a la esencia.

Pero la mayoría gusta del ornamento: basta asomarse y ver cómo decoran muchas viviendas sus habitantes. Puede que el horror vacui que sufren se deba a una cultura artística insuficiente o a la necesidad de acumular que nuestra sociedad de consumo promueve.
Ante tal empacho visual, un buen remedio son las propuestas minimistas, cuyo fundador, el magnífico y soberano rey de la arquitectura, Mies Van der Rohe, resume diciendo "menos es más". Fue absolutamente coherente con sus principios y nos legó obras ascéticas como el pabellón de Barcelona del 29 o la butaca diseñada para este mismo edificio.






Las obras plásticas de los minimistas pueden parecer aburridas pero a mi me producen un gran impacto e incluso pueden estremecer, como este impresionante sol que me cautivó este verano en el Guggenheim, una simple superficie cóncava y amarilla empotrada en la pared.


Anish Kapoor Anish Kapoor stands with his sculpture entitled  'Yellow' at The Royal Academy on September 22, 2009 in London. The Anish Kapoor exhibition runs from September 26 to December 11, 2009 at The Royal Academy.
Yellow, escultura de Anish Kapoor
 Este purismo conlleva un problema: la obra se debe ejecutar a la perfección, las aristas bien acabadas, las entregas y juntas bien resueltas, no hay sitio para el error (quizás en España no tengamos artistas así, porque somos sumamente chapuceros, sobre todo en la edificación).

Sol Lewitt, maqueta para 4 bóvedas y una esfera
 Aunque la música no es campo de minimalismos, ya que repetir en el fondo es llenar, si que se intenta buscar poca variación y evitar cualquier adorno. No soy una entusiasta de Glass, pero hay fragmentos muy sugerentes como los que bailó la gran compañía de la Netherlands hace 2 cursos en el Liceu, de su gira Pantalla Silenciosa.

video

Cuando en una exposición, alguno suelta el tópico esto también lo sabe hacer un niño pequeño, me siento tentada a contestarle, efectivamente, los niños son verdaderos artistas, lástima que los mayores los mutilamos..Y ahora que vienen las artificiosas Navidades, nada como un buen ayuno previo.

miércoles, 8 de diciembre de 2010

7 desembre, Die Walküre a la Scala i 2


Després del pròleg del passat 26 de maig, torna el Ring a la Scala per inaugurar la temporada amb la primera jornada:  Die Walküre, una de les meves òperes predilectes. Ho és sobretot per les obertures dels actes, el sublim primer acte amb la parella més passional de Wagner i el final amb la guerrera dorment del foc. Tindrem a la mítica Waltraud Meier com a Sieglinde i a Nina Stemme com a Brünnhilde, dues veus que poden fer-nos vibrar i ja veurem els seus companys, que no conec. Wotan no el farà René Pape, que tant em va agradar a l'Or, sinó Vitalij Kowaljow. I Siegmund es cantat per Simon O’Neill, que vindrà aviat al Liceu amb Parsifal.



Barenboim agafa la batuta de nou, i demana que es deixi d'etiquetar a Wagner com a vincle del nazisme: "Hitler dijo que Wagner era su único profeta y esa asociación con el nazismo condiciona la manera de tanta gente de ver al compositor alemán hoy en día", declaró Barenboim durante su rueda de prensa en Milán. "Haría falta que un día se liberase a Wagner de todo este peso [...]. No pienso en absoluto, y lo digo sinceramente, que él hubiese podido imaginar lo que se produjo en Alemania en los años cuarenta", señaló en referencia al Holocausto. (extracte de El País)





Altres videos sobre aquesta producció: Ring a la Scala que podrem veure a la moderna i còmoda sala de cinema de Diagonal Mar. Sembla que l'escena serà molt més buida, amb els ballarins-trapezistes que ja no s'engaxen als cantants com feien a l'Or.  No he pogut trobar imatges, de manera que la sorpresa serà més gran i crec que sorpresa agradable..Ens queda també un altre Walküre de cine al maig, des del Met i amb l'adorable Kaufmann fent d'heroi-bessó, per fí!

ACTUALITZACIÓ DE L'ENTRADA


Crònica 8/12/10

Malgrat uns problemes de connexió i dels micròfons, el visionat d'aquesta òpera tan especial al cine ha estat molt satisfactòria. Aplicant el truc periodístic del sandvitx, bo-fluix-bo, deixaré els meus peròs pel mig.
Magnífica actuació de les veus femenines, Meier i Stemme, amb la sorpresa de Fricka, que va convèncer en el seu paper de ultrajada deesa. Més irregulars algunes de les germanes de Brunnhilde. El tenor S O'Neill va tenir moments lluïts però al segon acte estava com enfonsat. I bastant notable aquest jove Wotan, una mica inexpressiu, que fallà en alguns aguts. L'orquestra, amb uns brillants solos, no va ser regular, però en conjunt se sentia un Wagner nítid. Al costat del Thielemann de Bayreuth d'aquest estiu, em va saber a poc.



La proposta escenogràfica té alguns punts de coherència amb l'Or del passat maig com un difícil fons fosc i textures en grans plans. El vestuari, peluques i maquillatge eren massa recarregats,  ple de detalls que no apreciem si la càmara no ofereix un primeríssim pla. Em sobren la peluca de rei Lleó i les pells del acalorat Wotan, la cua de cavall que la Stemme ha de controlar quan es belluga, les sobrefaldilles de princesa de les Walkíries (a favor de l'spray negre a mitja cara de Wotan).



L'espai donava propostes contradictòries: una cabana firma Mies Van der Rohe fugada havia de ser el seu interior i que jugava amb el manit joc d'ombres, estava al costat d'un enorme pla frontal de textura fibrosa que no és aprofitat per encabir l'espasa: Notung apareix insertada en un vulgar tronc rodó. Molt bonica, en canvi, quan moren Siegmund i Hunding, l'aparició de les línies de sang verticals, que tornen a sortir multiplicades a la cavalgada, representada per un video de dubtós gust, repetitiu i amb un cavall agònic que sobresurt.



El més encertat va ser usar un conjunt d'estaques blanques on es projecten fulles al bosc dels bessons que fugen, o a la poètica escena del foc, que combina hàbilment la pujada de la roca de la dorment, d'on pengen vestidures, amb la lenta baixada dels focus que gotegen i barres vermelles.


Curiosament, els ballarins, que sí que hi eren, s'amaguen o no són enfocats per la càmera, de manera que ens perdem la coreografia aèria. Tampoc podem gaudir de la gran esfera rotatòria que mostra les lletres dels pactes i altres imatges complementàries. La producció va obviar aquests recursos visuals que mereixien més temps.



miércoles, 1 de diciembre de 2010

s'acosta un altre Nadal


 Al carrer on visc viu i malviu un home estranger, des de fa uns quants anys. Com que és ros i té uns ulls de color blau gel l'he posat de nom Gunther. No dorm a cap casa d'acollida, està prim com un tel de ceba, beu, fuma, fuma i beu. Una senyora li porta un tupper amb menjar cada dia. Els diners que recull són per cervesa, tabac, llaunes i piles, perquè la ràdio és la seva companya. Diuen que té uns trenta anys però sembla un avi. No li fem cas, no li preguntem, ens apartem quan va molt begut. Quan no el veiem pel barri, els veïns ens estranyem. Quan torna, pensem, qué bé, no li ha passat res. I tots ben tranquils, suposem que Papà-Estat s'encarrega d'ell.



Ara ve Nadal, menjarem el gall i escoltarem la sabuda tanda de consells de com administrar les calories amb tant d'àpat, com aguantar les converses i els nens maleducats a les reunions familiars, què fer amb els petits perque tenen unes vacances massa llargues. La gent diu que es deprimeix, però jo, més aviat m'empipo pels quartos i temps que llenço en xorrades com amics invisibles, sopars de col·legues i horroroses joguines gegants de plàstic. El paper de regal em queda tort, envio tard les postals, la sopa de peix no surt perfecta.



Aquest cop però, em posaré a la pell dels petits i evocaré els moments més bonics, quan menjàvem ensaïmades amb xocolata desfeta la Nit de Nadal, abans de sentir el cant de la Sibil·la, patrimoni cultural del món des de fa dues setmanes. (aquí la versió de MMBonet)



Quan ens quedàvem amb els avis després de empassar-nos el raïm de Cap d'Any i els pares sortien de marxa. Aquelles vacances que se'ns feien llargues fins a l'arribada dels Reis Mags que sortien del no res amb unes carrosses de purpurina.
Potser en Gunther, aquestes dades també recorda que era petit i no estava sol. Potser cantava davant l'arbre guarnit, com els nens del segell, la trista i bonica Oh Tannenbaum. Espero que la sentis a la teva ràdio, Bon Desembre, Gunther.

Per alegrar-nos la posaré en una versió jazz, lleugera i festiva.
Encara que és molt aviat, que passeu tots un bon hivern i un preciós Nadal.